La carta forma part de l’obra de Petrarca de Rerum familiarum (llibre, IV, 1), de les Epistolae, en concret de Le Familiari (hi ha les Seniles, les Variae, les Posteritati i les Sine nomine), una obra de Petrarca que va obtenir una gran difusió. La base de totes les traduccions existents quasi sempre és l’edició de l’Opera (Basilea, 1581) de Francesco Petrarca.
La carta, que té un títol molt més llarg i menys referencial ("Epistula ad Dionysium de Burgo Sancti Sepulcri ordinis sancti Augustini et sacrae paginae professorem, de curis propriis"), ha estat sovint, titulat com “Pujada al Mont Ventoux (De Ascensu montis Ventosi)”.
Estem davant una carta que té un esperit totalment humanista, ja que Petrarca, més enllà d’altres consideracions, fa la ascensió inspirant-se en una passatge de la Historia de Roma de Tito Livio (3) i en una facècia del rei macedoni Filipo IV (4).
Petrarca, per aquesta ascensió ha estat considerat el pare de l’excursionisme, ja que sols va voler pujar al Mont Ventoux pel plaer de pujar-la i gaudir de la seva vista panoràmica.
El gran humanista va pujar al Mont Ventoux el día 26 de abril de 1336 (ara, en calendari gregorià (5), seria el 9 o 10 de maig), amb el seu germà Gherardo y dos persones més, criats seus. Petrarca coneixia bé la regió ja que hi va viure de manera bastant estable des de 1333 i fins 1349.
Malgrat la ficció literària que empra Petrarca, la carta a Denis Robert Diogini da Brogo Sansepolcro (6), que era el seu director espriritual, fou escrita l’any 1352 durant una estada de dos anys a Vaucluse, entre els seus viatges i estades temporals a Itàlia. Cal dir que el 1336, quan Petrarca puja a la muntanya i suposadament escriu et text, el seu amic encara era viu, però no en el moment real de redacció de la carta (1356).
Pels meus estudis sobre Petrarca i per la meva afició a l’excursionisme, m’ha fet gràcia traduir al català aquesta carta del gran humanista. Les seves reflexions sobre els companys d’excursió i altres referències al sentiment que provoquen les muntanyes, m’han semblat molt properes.
També m’agradat veure confirmat en les apreciacions que els hi fa el pastor que troben, que durant molt de temps les muntanyes “no aprofitables” per la ramaderia transhumant, no tenia cap predicament i eren bandejades.
Que disfruteu de la narració i reflexions de Petrarca!
Pujada al Mont Ventoux
A Dionisio da Burgo San Sepolcro, de l’ordre de Sant Agustí i professor de sagrades escriptures, sobre certes preocupacions pròpies
(Fam. IV, 1)
Avui, impulsat tan sols pel desig de veure un lloc cèlebre per la seva altura, he pujat a la muntanya més alta d'aquesta regió, que no immerescudament anomenen el Ventós (Mont Ventoux). Fa molts anys que tenia en ment fer-ho; ja saps que, a causa d'aquest destí que regeix els assumptes dels homes, des de la infantesa he viscut en aquesta zona, i aquesta muntanya, que es veu de totes parts, l'he tingut sempre a la vista.
Al final vaig tenir l'impuls de fer el que cada dia em prometia de nou, sobretot quan, rellegint fa uns dies la Història de Roma de Livi (7), vaig anar a trobar el lloc on el rei Filip dels macedonis el que va guerrejar contra els romans- ascendeix al Hemo (8), una muntanya de la Tessàlia (9), i des d'allà, segons s'explica, li va semblar veure dos mars, l'Adriàtic i el Euxino (10). De si això és veritat o no, no em trobo molt segur, tant perquè aquesta muntanya està massa lluny de nosaltres, com perquè les diferències que hi ha entre els autors fan que la qüestió estigui dubtosa. Per esmentar només uns quants, el cosmògraf Pomponio Mela (11) refereix la cosa sense vacil·lar; Tito Livi opina que és falsa; per a mi, si l'exploració d'aquella muntanya és tan fàcil com la d'aquest, ni em plantejaria el dubte.
Però ara, deixant aquella muntanya i tornant a aquesta, em va semblar que en un jove particular resultaria excusable el que no es va criticar en un rei ancià (12). Però quan em vaig posar a pensar en un company de viatge, encara que sembli sorprenent que ho digui, ni un dels meus amics em va semblar apropiat en tots els aspectes. I és que fins i tot entre persones estimades és molt rar que hi hagi una perfecta concordança de voluntat i de caràcter.
Aquest era massa mandrós, aquell massa impetuós, aquest massa lent, aquell massa precipitat; un era massa pessimista, un altre massa optimista; un massa esbojarrat i un altre massa reflexiu per al que jo volia. Un m'espantava pel seu silenci i un altre per la seva loquacitat; aquest pel seu pes i corpulència, aquell per ser flac i la seva debilitat. D'aquest em desanimava la freda indiferència, i d'aquell l'ardent activitat. Aquests inconvenients, per pesats que resultin, es suporten a casa, ja que l'afecte ho aguanta tot i l'amistat accepta totes les càrregues, però, si estàs de viatge, resulten massa pesades.
Així, tan exigent era jo en desitjar un legítim esbarjo que, sense voler ofendre gens ni mica a l'amistat, buscava al meu voltant sospesant pros i contres, rebutjant en silenci tot allò que em semblava que pogués torbar l'excursió projectada. I al final, què creus tu que vaig fer? Vaig buscar a casa i vaig fer partícip del meu projecte al meu únic germà, més jove que jo i a qui tu coneixes bé. Va quedar encantat i agraïdíssim que l’hagués considerat no només germà sinó també amic.
Partim de casa el dia previst i al vespre varem arribar a Malaucène, poblet situat a la falda nord de la muntanya. I després de passar allà un dia, avui finalment, amb els nostres dos criats, hem efectuat l'ascensió, no sense gran dificultat, i és que és aquesta una gran mola de precipicis pedregosos, escabrosa i gairebé inaccessible. Però, com bé diu el poeta, «L'esforç perseverant pot amb tot» (13).
El dia, que ja era llarg (14), l'aire, que estava temperat, l'ànim entusiasta i l'agilitat corporal, totes les circumstàncies eren favorables per al nostre intent, obstaculitzat tan sols per la naturalesa del lloc.
Varem veure a un vell pastor que estava en una carrerada i que amb moltes paraules es va posar a dissuadir-nos que ascendíssim, dient que feia cinquanta anys, amb el mateix ardor juvenil, també ell havia pujat al cim, i l'únic que va aconseguir va ser cansament i desil·lusió, i tenir el cos i la roba lacerats per les roques i els esbarzers, i que no sabia que mai, abans o després d’ell, ningú hagués intentat aquell ascens.
Mentre ens cridava aquestes paraules nosaltres, atès que la joventut desconfia sempre dels consells, sentíem créixer el desig davant la prohibició. I el vell, veient que s'esforçava en va, ens va acompanyar uns passos entre cingles i ens va indicar un sender escabrós alhora que ens feia moltes advertències, que seguia repetint-nos quan ja l'havíem deixat molt enrere.
Després d'haver deixat amb ell la roba i qualsevol altra cosa que consideràvem que anaven a destorbar-nos, ens centrem en la pujada i ens hem encaminat a bon pas. Però, com passa sovint, a un gran esforç el segueix un ràpid cansament, raó per la qual al cap de poc hem parat en una roca.
Ens hem posat en marxa de nou, però molt més a poc a poc, sobretot jo, que avançava a pas més lent pel costerut camí, mentre el meu germà, seguia una drecera per crestes i cada vegada pujava més, jo, més feble, baixava, i quan ell em cridava i m’indicava el camí més directe, jo li responia que per l'altre costat pensava trobar una pujada més fàcil, i que no em desagradava seguir un camí més llarg, si era més pla.
Tractava amb això de dissimular la meva covardia, mentre els altres (15) estaven ja en les altures, jo em trobava errant per les parts baixes, sense trobar cap camí més fàcil, i veient que se m'anava allargant el camí i l'esforç inútil augmentava la meva fatiga. Finalment, fastiguejat i penedit de tant donar voltes, he pres la resolució d'afrontar la costa, i quan, cansat i panteixant, he donat abast al meu germà, que m'havia estat esperant assegut i descansant una bona estona, hem avançant a la par durant un bon tros.
Tot just havíem deixat enrere aquell port, quan jo, oblidats ja els meus primers errors, m'he vist arrossegat un altre cop a descendir i una altra m'he posat a vagar fent marrades per les parts baixes a la recerca d'un camí més llarg però més pla, i vet aquí que m'he vist en greus dificultats (16).
Volia amb això posposar l'esforç de la pujada, però no canvia les seves lleis la naturalesa per les manyes humanes, ni es pot aconseguir que alguna cosa material arribi a dalt descendint. En resum, en l'espai d'unes poques hores, m'ha passat el mateix tres vegades o més, entre les rialles del meu germà i enmig del meu irritat desconcert.
Petrarca pintat per Andrea di Bartolo di Bargilla. Galeria dels Uffizi, Florència.
Després d'haver patit tan freqüents desil·lusions, m'he assegut en una vall, i allà, deixant volar la ment del corpori a l'immaterial, a
mi mateix m'he dirigit aproximadament en aquests termes:
mi mateix m'he dirigit aproximadament en aquests termes:
»La vida que anomenem benaurada la trobem en un lloc alt, i estret és el camí, ens expliquen, que a ella condueix (17). I té als seus peus, interposats, molts boscos que cal pujar passant gradualment de virtut en virtut. Al cim hi ha el final de tot i la meta final del nostre pelegrinatge. Aconseguir-la és el que volen tots però, com diu Ovidi (18):
I és que voler no és suficient;
per aconseguir una cosa
cal desitjar-la ardentment.
»En el teu cas, per descomptat, llevat que en això t'enganyis, com en tantes coses, no només vols, sinó que ho desitges. Què et reté llavors? Evidentment res més que la senda plana que discorre per entre baixos plaers terrenals i que a primera vista sembla més fàcil i còmoda, però després de molts pèrdues, cansat i aclaparat per la fatiga que innecessàriament has diferit, et veuràs obligat o a pujar al cim de la vida benaurada, o a tirar-te covardament a la baixa vall dels teus pecats, i si allà et troben (horrible auguri!) les tenebres de la mort, hauràs de passar entre incessants turments una perpètua nit».
No et creuries fins a quin punt aquests pensaments van renovar la cremor de la meva ànima i el vigor del meu cos per enfrontar la resta del camí. I vulgui Déu que pugui la meva ànima acabar l'espiritual viatge, pel qual sospiro nit i dia, de la mateixa manera que avui, superats finalment tots els obstacles, he acabat el meu viatge a peu! I no veig per què no ha de resultar molt més fàcil el que fa l'ànima, immaterial i immortal, que pot sense cap moviment assolir la seva meta en un tres i no res, que el que cal efectuar en una seqüència temporal i amb ajuda d'un cos mortal i perible sota la pesada càrrega dels membres.
Hi ha un cim més alt que els altres, que els muntanyesos anomenen "Fillet", no sé dir-te per què, si no és potser per antífrasi, com passa de vegades, doncs la veritat és que sembla el pare de totes les muntanyes circumdants. Al cim hi ha un petit pla; allà, finalment, hem descansat de les nostres fatigues.
Doncs bé, pare meu, ja que has escoltat els angoixats pensaments que brollaven en el meu pit mentre pujava, escolta ara també la resta, i et prego que dediquis una hora teva a llegir tot el que m’ha passat en un dia. Primer, impressionat i commogut per la inusitada lleugeresa de l'aire i per la grandesa del panorama que m'envoltava, he quedat com estupefacte. He mirat al meu voltant: teníem els núvols per sota dels peus, i llavors m'ha semblat menys increïble el que s'explica de l’'Atos i l'Olimp (19), en veure amb els meus ulls les mateixes coses en una muntanya de menor fama.
He tornat la vista a les regions per les quals més s'inclina el meu cor, Itàlia, i vet aquí que els Alps, gèlids i coberts de neu -pels quals va passar antany el ferotge enemic dels romans (20) partint amb vinagre, segons expliquen, les roques que li tancaven el pas-, m'han semblat molt propers, tot i trobar-se tan distants.
I llavors, ho confesso, he sospirat per aquest cel de Itàlia que es veu més amb l'ànima que amb els ulls, i m'ha envaït un desig ardent de novament veure l'amic i veure la pàtria, en aquest mateix moment he sentit una mica de vergonya per la manca de virilitat que mostraven aquestes dues febleses; amb tot, no em faltarien, per l'una ni per l'altra, justificacions recolzades en grans autors.
M'ha envaït llavors una altra idea que, de fer consideracions sobre el lloc, m'ha portat a fer-les sobre el temps.
«Es compleixen deu anys -m'he dit- que vas deixar els estudis juvenils i vas partir de Bolonya; oh Déu immortal, saviesa immutable, quants canvis, i què grans, s'han obrat mentrestant a la teva manera de procedir! Tants són que ni entro a enumerar-los, i a més, encara no he arribat a port, per a rememorar fora de perill les tempestes passades. Temps vindrà en què, potser, pugui enumerar-les en el mateix ordre en què s'hagin produït, anteposant-li aquelles paraules del teu estimat Agustí (21):
"Vull portar a la memòria les meves males accions passades i les malapteses carnals que van ser causa de corrupció de la meva ànima, no perquè les vulgui, sinó per voler-te a tu, Déu meu" (22).
»Molt em queda de dubtós i torbador. El que abans estimava, ja no l'estimo; menteixo, l'estimo però menys: ja he tornat a mentir: l'estimo, però amb vergonya i amb tristesa; per fi he dit la veritat. És a dir, estimo, però el que voldria no estimar, sinó odiar; segueixo estimant, però contra la meva voluntat; estimo per força, estimo amb tedi, estimo amb llàgrimes, amb sofriment (23). I en mi mateix experimento aquell vers tan famós del poeta:
Odiar si puc; si no, a desgrat estimaré (24).
»No han passat tres anys des que aquella voluntat vana i perversa que em posseïa enterament i regnava en la meva ment sense rival, sense que res la frenés, va començar a trobar una altra voluntat que se li resistia i es revoltava contra ella, i entre aquestes dues voluntats des de llavors, en el camp de batalla dels meus pensaments, està travada una pugna duríssima i encara incerta per la preeminència dels dos homes que hi ha en mi» (25). Així he reflexionat sobre els meus anteriors deu anys.
Després, pensant en el futur, m'he preguntat: «Si per ventura et fos concedit que aquesta fugaç vida teva es veiés perllongada dos lustres i t’apropessis a la virtut en la mateixa proporció en què aquests dos anys, gràcies a la pugna de la teva nova voluntat contra l'antiga, que t'has estat allunyant de la teva anterior obstinació, podries llavors, si no amb certesa, si amb esperança com a mínim, afrontar la mort als quaranta i renunciar sense laments a aquests residus d'una vida que va en decliu a la vellesa?».
Aquests, i altres semblants, pare meu, eren els pensaments que omplien la meva ment; m'alegrava dels meus progressos, plorava meves imperfeccions i deplorava la inestabilitat característica de l'obrar humà. Semblava, en certa manera, que se m'hagués oblidat en quin lloc em trobava i per a què havia acudit allà, fins que, deixant aquelles reflexions, més pròpies d'altres llocs, he mirat al capdavant i he vist el que havia anat a veure.
Una de les panoràmiques que es pot veure des del cim del mont Ventoux
El sol ja declinava i les ombres de la muntanya s'allargaven indicant que ja era hora de tornar. He tornat la vista cap a ponent. Els cims dels Pirineus, que són el límit entre França i Espanya, no es distingien, no perquè hi hagués cap obstacle que ho impedís, crec, sinó únicament a causa de la debilitat de la nostra vista. Però sí que es veia molt clarament, a la dreta, les muntanyes de la regió de Lió, i a l'esquerra el mar de Marsella i el que banya Aigües-Mortes, que està a diversos dies de camí; i davant els meus ulls tenia el Roine.
Mentre estava admirant aquest espectacle, pensant per moments en coses terrenals, i per moments (com havia fet amb el cos) elevant l'ànima, se m'ha acudit agafar el llibre de les Confessions de Sant Agustí, present de la teva amistat que en recorda tant l'autor com el donant, que tinc sempre amb mi, ja que és un llibret menut pet tamany, però infinit per la seva dolçor. L'he obert per llegir el primer que em sortís, perquè, què em podia sortir, sinó alguna cosa piadosa i devota?
Ha anat a obrir-se’m en el llibre deu. El meu germà, ben atent al meu costat, esperava sentir de boca meva un pensament de Sant Agustí (26). I poso per testimoni a Déu i a ell que on primer ha anat a posar-se la meva vista, he llegit:
"S’en van els homes a contemplar els cims de les muntanyes, les grans marees del mar i l'ample curs dels rius, la immensitat de l'oceà i les òrbites dels planetes, i de si mateixos no es preocupen" (27).
Sant Agustí d'Hipona, el inspirador de les reflexions de Petrarca al mont Ventoux. Escena de la consagració del retaule de l'altar major de sant Agustí Vell de Barcelona, de Jaume Huguet. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
M'he quedat atònit, ho confesso; al meu germà, que volia sentir més, li he demanat que no em molestés, i he tancat el llibre. Estava irritat amb mi mateix per caminar encara admirant les coses terrenals quan feia ja molt temps que hauria hagut haver après -fins i tot dels filòsofs pagans- que res és tan admirable com l'ànima, ja que res no pot comparar-se a l'ànima gran (28).Llavors, realment satisfet i sadollat el meu interès per la visió des de la muntanya, he tornat cap a mi mateix la visió de la ment, i a partir d'aquest moment ningú m'ha sentit parlar fins que hem arribat al peu de la vessant.
Aquelles paraules em mantenien prou pensatiu i silenciós. No podia ni pensar que allò hagués estat simple casualitat, i sabia que allò m'estava destinat a mi i no a un altre. Em recordava que això mateix havia pensat per a si Sant Agustí quan, en obrir el Llibre dels Apòstols -ell mateix ho explica- li va sortir aquest passatge:
"No en tiberis i embriagueses, no en deshonestitats i dissolucions, no en rivalitats i enveges, sinó revestiu-vos de Jesucrist, nostre Senyor, i no us preocupeu de la carn per satisfer els seus desitjos" (29).
I això li havia passat abans a l’Antoni, que, en sentir aquestes paraules de l'Evangeli:
"Si vols ser perfecte, vés i ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, després, vine i segueix-me, i assoliràs un tresor al cel" (30), les va creure escrites per a ell i, com ens explica el seu biògraf Sant Anastasi (31), es va guanyar el regne de Déu.
I així com Sant Antoni, després d'haver sentit aquestes paraules, ja no va demanar més, i així com Sant Agustí, després d'haver llegit aquelles ja no va seguir llegint, la meva lectura s'ha limitat a les poques paraules que he referit.
M'he posat a considerar en silenci la insensatesa dels homes, que, descuidant la part més noble de si mateixos, es dispersen en obertures espectacles i especulacions inútils buscant fora el que podrien trobar dins de si mateixos. Pensava en el gran que seria la noblesa de la nostra ànima si aquesta, en comptes de degenerar voluntàriament allunyant-se del seu origen, no convertís en deshonra el que Déu li ha donat per a la seva honra.
Quantes vegades, durant la baixada, he tirat la vista enrere cap al cim de la muntanya! I creu-me que cada vegada em semblava que no tingués ni dos pams comparada amb l'elevació del intel·lecte humà quan no està enfonsat en el fang de les malapteses terrenals.
I també em deia a cada pas: «Si no he dubtat a enfrontar-me a tantes fatigues i suors per acostar el meu cos una mica al cel, quina creu, quina presó, quin turment podrien dissuadir a l'ànima de que s'aproximi a Déu mentre trepitja els orgullosos cims de la temeritat i de les humanes destinacions?».
I també això: «I quants no hi haurà que s'apartin d'aquest camí per por al sofriment o per desig de comoditat? Feliç aquell, si és que algun hi ha, en qui pensava el poeta quan va dir:
"Feliç aquell que ha pogut conèixer els principis ocults de les coses, que als seus peus té sotmesos els temors, el sinó inexorable i l'estrèpit del avido Aqueronte (32)».
Però quant tindrem d'esforçar-nos per tenir sota els peus no ja les elevacions terrestres, sinó les ganes i passions que aixequen en nosaltres els impulsos terrenals!
Enmig d'aquests fluctuants sentiments del meu agitat cor, sense ni tant sols adonar-me del pedregós camí, he tornat ja ben entrada la nit i amb l'amable companyia de la lluna plena al rústic refugi del qual havia partit abans que claregés.
I mentre els criats estaven enfeinats preparant el sopar, m'he reclòs tot sol en un racó de la casa per escriure't aquesta carta tal com raja, sense preparar-la, perquè temia que, si la deixava per més tard, anessin a canviar els meus sentiments amb els llocs i s’em refredés el desig d'escriure't. I ja veus, estimat pare, que no vull que res en mi s'escapi a la teva mirada, doncs et descobreixo escrupolosament no només tota la meva vida, sinó també tots els meus pensaments un a un.
Resa per ells, t'ho suplico, resa perquè aquests pensaments que durant tant de temps han estat errants i sense direcció puguin aturar-se i després d'haver anat donant tombs d'una banda a un altre es dirigeixin al bé únic, que és veritable, segur i imperible. Adéu.
Malaucène, VI calendes de maig.
____
El gran estudiós de Petrarca, Nicholas Mann (l'autor de Petrarca, 1993), fou qui va dir que "la carta va adquirir la seva forma final en 1353", i afegeix que "Disset anys més tard, el viatge d'un dia s'havia convertit en un programa de vida. Fins i tot si en última instància, mai Petrarca va escalar la Muntanya Ventoux, ...".
La dubte cal aclarir-la.
En un intent de reconstruir la itinerari del poeta, Pierre de Champeville (1885-1950) (33) va fer-ho malgrat la manca de dades geogràfiques elementals. Sols hi ha les referències de Malaucène com a punt de partida i del lloc de descans al com, la "Fillet (Filiole)".
Aquesta referència toponímica és la del punt que domina la vall més alta i més gran del Ventoux, que comença en el Col des Tempêtes i descendeix fins al Jas de la Couinche. Aquesta vall que ara es diu Combe Fiole. El fet de nomenar aquest lloc fa evident el camí que el pastor va indicar als dos germans.
És més que suficient, crec, llevat que volem qualificar al poeta de mentider, que Petrarca va arribar, com a mínim a aquest punt, a pocs centenars de metres del cim.
És més que suficient, crec, llevat que volem qualificar al poeta de mentider, que Petrarca va arribar, com a mínim a aquest punt, a pocs centenars de metres del cim.
En el seu intent de reconstruir la ruta dels germans de Petrarca, l'alpinista Peter Champeville suposa que després Les Ramayettes, l'expedició va viatjar pel sud de la cara de la muntanya, menys boscosa i més accessible.
He trobat en una guia la descripció del camí:
"De Malaucène al Mont-Ventoux.
5 hores de caminar.- Podem fer l'ascens a peu o en mula. Una guia és necessari (preu negociable), si vols assistir a la sortida del sol, hem de començar a 1 hora de la nit.
Aquest camí és el que trià Petrarca, quan va realitzar l'ascensió del Mont Ventoux el 1345 [?].
A l'est de Malaucène es crèua la plana de Suel, que va pujant successivament les muntanyes de Ramaillles, Uttes Roja i Colet.
Veiem a l'esquerra, en un turó, el poble de Beaumont, la seva capella romànica del Sant Sepulcre, les pintoresques ruïnes de l'antic castell i els seus pedreres explotades pels romans, que van deixar evidents les petjades del seu pas. Més enllà (llegiu Xarxa Colet, un paisatge més ampli comença a desenvolupar-se a la vista. A l'esquerra, es descobreix la vall del Ouveze a dreta. La plana de Vaucluse.
Després de passar (7 quil.) La cabina de la Dona Morta, es creua el YUsclade muntanya, on es descobreix una * • 0. Vivarais muntanyes i N. 0. els Alps. Més enllà de Piquière de la Fusta i el barranc de Bau, arribem a les praderies de Mont Serein, 1424 met. altitud. Aquestes praderies, més de 2 quil. mesura, tenen diversos en viu sourcesd'eau. Cada any a finals de maig, molts ramats pasturen i no sortir fins que a mitjans de setembre.
Si comencem l'ascens de la Ventoux en mules, deixi el seu cavall allà, perquè no hi ha més camí.
Per sobre de les praderies de Mont Serein, es creua el Ventoux, des d'on es descendeix cap a la vall dels Pins, al peu del Mont gran com un es mou en una ziga-zaga Ventoux, a causa del seu pendent escarpat i rocós. Després d'una hora de pujada, s'arriba a la carena a 1.941 d'elevació.
_______He trobat en una guia la descripció del camí:
"De Malaucène al Mont-Ventoux.
5 hores de caminar.- Podem fer l'ascens a peu o en mula. Una guia és necessari (preu negociable), si vols assistir a la sortida del sol, hem de començar a 1 hora de la nit.
Aquest camí és el que trià Petrarca, quan va realitzar l'ascensió del Mont Ventoux el 1345 [?].
A l'est de Malaucène es crèua la plana de Suel, que va pujant successivament les muntanyes de Ramaillles, Uttes Roja i Colet.
Veiem a l'esquerra, en un turó, el poble de Beaumont, la seva capella romànica del Sant Sepulcre, les pintoresques ruïnes de l'antic castell i els seus pedreres explotades pels romans, que van deixar evidents les petjades del seu pas. Més enllà (llegiu Xarxa Colet, un paisatge més ampli comença a desenvolupar-se a la vista. A l'esquerra, es descobreix la vall del Ouveze a dreta. La plana de Vaucluse.
Després de passar (7 quil.) La cabina de la Dona Morta, es creua el YUsclade muntanya, on es descobreix una * • 0. Vivarais muntanyes i N. 0. els Alps. Més enllà de Piquière de la Fusta i el barranc de Bau, arribem a les praderies de Mont Serein, 1424 met. altitud. Aquestes praderies, més de 2 quil. mesura, tenen diversos en viu sourcesd'eau. Cada any a finals de maig, molts ramats pasturen i no sortir fins que a mitjans de setembre.
Si comencem l'ascens de la Ventoux en mules, deixi el seu cavall allà, perquè no hi ha més camí.
Per sobre de les praderies de Mont Serein, es creua el Ventoux, des d'on es descendeix cap a la vall dels Pins, al peu del Mont gran com un es mou en una ziga-zaga Ventoux, a causa del seu pendent escarpat i rocós. Després d'una hora de pujada, s'arriba a la carena a 1.941 d'elevació.
[1] El Mont Ventoux (en occità, el Ventor) és una muntanya provençal, a uns 20 quilòmetres al nordest de Carpentras. Es la muntanya més alta de la regió i se li ha donat el nom del "gegant calb de la Provença". Té 1.912 m alt.
[2] Avui municipi de Vaucluse. Poble situat a l’oest del Mont Ventoux.
[3] El text que es refereix a la pujada de Filipo IV de Macedònia al monte Hemos és Tito Livi [Titus Livi o Titus Livius, 59 aC-17 dC], Història de Roma (XL, 21, 3-6).
[4] Filip V de Macedònia (237 aC-179 aC) fou rei de Macedònia. El 215 aC, amb posterioritat a la batalla de Cannes, va signar una aliança amb Anníbal. Malgrat ésser derrotat en la Segona Guerra Macedònica, a la batalla de Cinoscèfals (197 aC), va conservar el seu regne, però perdé la hegemonia sobre les ciutats gregues. Es va aliar amb els romans contra el rei Antíoc III, dit «el gran» (vers 241 aC–187 aC), rei selèucida (Babilònia i Síria) del 223 aC al 187 aC.
[5] El calendari gregorià és el calendari establert pel papa Gregori XIII. És vigent des de 1582 i prové del calendari julià, utilitzat des que Juli Cèsar l'instaurés l'any 46 aC. L’any 1582 es varen eliminar 10 dies del calendari (el 4 d'octubre va ser seguit pel 15 d'octubre).
[6] El frare agustí Denis Robert Dionigi di Borgo San Sepolcro (ca. 1300–1342), a qui suposadament va destinada la carta, li havia regalat el 1333, a Paris, les Confessions de Sant Agustí. Havia mort un decenni abans de la redacció autèntica el 1356, mentre que seguia a Avinyó en la suposada data de la pujada a la muntanya (1336).
[7] El text de Tito Livio, Història de Roma (XL, 21, 3-6) és: “Filip, amb el doble propòsit de evitar que la inactivitat enervés als soldats i d'allunyar la sospita que planejava alguna cosa referent a una guerra contra Roma, va concentrar les tropes a Estobos, a Peonia, i les va conduir directament cap a Mèdica. Li havien vingut ganes de pujar fins al cim de la muntanya Hemo, perquè havia donat crèdit a l'opinió comuna que des d'allí es podia albirar alhora el Ponto [l’entrada al Mar Negre], el mar Adriàtic, el riu Histro i els Alps: el fet de tenir tot aquest panorama a l'abast de la vista seria de gran importància per als seus plans sobre la guerra contra Roma. Va preguntar als que coneixien bé la regió sobre les possibilitats de pujar a l'Hemo. Tots coincidien que no hi havia una ruta practicable per a un exèrcit, però que per a uns pocs i sense bagatges existia un accés, summament difícil. Aleshores, per consolar al seu fill més petit amb una conversa afectuosa, ja que havia decidit no portar-lo amb ell, va començar per preguntar-li si s'havia de persistir en l'empresa o renunciar-hi, en vista de les dificultats que presentava la marxa. Si malgrat tot seguia endavant, no podia en semblants circumstàncies oblidar el cas d'Antígon [possiblement els reis macedonis Antígon II Gònates (283 al 239 aC.) o el seu fill Antígon III de Macedonia, (227 al 221 aC.)], del qual es deia que quan era sacsejat per un violent temporal i tenia amb si en la mateixa nau a tots els seus, havia advertit als seus fills que recordessin ells i transmetessin als seus descendents l’ensenyament de que ningú ha d’exposar al perill al mateix temps a tota la família en situacions arriscades”.
[8] Hemus (llatí Haemus, grec Haimos) fou el nom d'unes muntanyes de Tràcia avui conegudes com els Balcans Ròdope, una serralada muntanyosa de Bulgària i de Grècia (a la moderna regió de Tràcia), que formen la frontera natural entre Tràcia i Macedònia. El seu cim mes alt és el Golyam Perelik (2.191 m), a Bulgaria. Els antics deien que des la muntanya més alta es podien veure l'Adriàtic i la mar Negre, però això fou aviat refutat.
[9] Tessàlia es una regió de Grècia, antigament dita Hemonia. En català s'anomenava antigament Blaquia o Megaloblaquia. Avui la formen els districtes de Làrissa, Tríkala, Karditsa i Magnèsia. Està situada entre les Termòpiles al sud, el Pindos (que la separa d'Epir) al oest, i la mar Egeu al est. Una serralada muntanyosa al nord, que acaba amb el mont Olimp, la separa de Macedònia. El riu principal és el Peneu o Peneios. El 1309 s'hi establiren els almogàvers catalans, abans d’anar-se’n a Atenes.
[10] La tradició grecoromana es refereix a la mar Negra com el «mar hospitalari», (en grec antic Euxeinos Pontos, en llatí Euxinus Pontus).
[11] Pomponi Mela (mort l’any 45, durant le regnat de Claudi) fou el primer geògraf romà. Va escriure l’obra De situ orbis o Chorographia, en el que fa una relació de llocs, costums i art del món conegut, poc original i amb errors, però que suposa una font notable geogràfica important. Havia nascut a Algesires (Bètica).
[12] Se suposa que l'ascensió de Filip de Macedònia la va realitzar ja vell.
[13] "Labor omnia vincit improbus", Cita de Virgili, Geòrgiques (I, 16)..
[14] El calendari julià que regia a l'època patia, respecte al gregorià que fem servir ara, cert desfasament que no es corregiria fins a finals del segle XVI, de manera que el dia de què parla Petrarca correspon en realitat aproximadament al 9 o 10 de maig.
[15] Alguns tractadistes, han volgut veure en aquest "altres", no sols al seu germà i als criats, un valor al·legòric.
[16] El sentit al·legòric de la carta es fa més evident en passatges com aquest, en què al·ludeix a les seves constants incerteses i repetides «flaqueses», els pecats de la seva observància religiosa i moral.
[17] Ens ho explica Sant Mateu en l'Evangeli, VII, 14. Les cites i al·lusions clàssiques i sobretot bíbliques no explícites son constants i es possible albirar-los en passatges aparentment significants.
[18] "Velle parum est: cupias, ut re potiaris, oportet" de Publius Ovidius Naso (43 aC-17 dC),
[19] El Atos (2.033 m alt) i l'Olimp (2.917 m alt) són les muntanyes sagrades on habitaven els déus de la mitologia grega.
[20] Aníbal, segons explica Tito Livio, que va passar els Alps durant la segona Guerra Púnica (217 aC), encara que finalment vençut a Zama (202 aC), per Scipió l'Africà, un dels herois de Petrarca.
[21] Es tracta de Sant Agustí, Aureli Agustí (Aurelius Augustinus), també conegut com Agustí d'Hipona (354-430) és un dels pares de l'Església cristiana; repetidament citat en aquesta carta.
[22] "Recodari volo transactas foeditates meas, et carnales corruptiones animae meae, non quod eas anem, sed ut anem te, Deus meus". Confessions, II, I.
[23] Aquest passatge és una descripció impressionant de l'estat mental que apunta en la vida de Petrarca repetint cíclicament, almenys fins a certa edat.
[24] "Odero si potero; si non, invitus amabo". La cita és dels Amors, d'Ovidi.
[25] Al·lusió al "duo sunt in homine" de Sant Tomàs d'Aquino: "Hi ha en l'home dues naturaleses, la naturalesa espiritual i la naturalesa corporal", l'home interior, que roman en la pau interior o la cerca, i l'home exterior, l'ego, que cerca el que veu o imagina en el món i la vida.
[26] Fins ben entrat el segle XVII, la manera normal de llegir era sempre en veu alta, els lectors haguessin tingut dificultats per fer-ho en silenci com avui.
[27] "Et eunt homines admirari alta montium, et ingentes fluctus maris, et latissimos lapsus fluminum, et oceani ambitum, et gyros siderum, et relinquut se ipsos". Sant Agustí, Confessions, X, 8.
[28] La cita és d'una de les Cartes a Lucili de Sèneca, que inspiren gran part de les cartes de Petrarca. Sempre que aquest parla amb alguna admiració de filosofia pagana, sol referir-se als estoics.
[29] Sant Pau, Epístola als romans, 13. La cita completa, que tant Petrarca com el sant donen per coneguda de sobres és: "Perquè és ja hora d'aixecar de la son, que la salvació està més a prop nostre que quan vam abraçar fe. / S'acaba la nit avançada. El dia s'acosta . Despullem, doncs, de les obres de les tenebres i revestim de les armes de la llum. / Com en ple dia, procedim amb decòrum: res de tiberis i borratxeres, res de luxúries i disbauxes, res de rivalitats i enveges./ Revestiu més aviat del Senyor Jesucrist i no us preocupeu de la carn per satisfer les seves concupiscències". El sentit evident és que cal revestir i imbuir-se de les virtuts crístiques, de les quals tota la resta són reflexos distorsionats.
[30] "Si vis perfectus esse, vade et vende omnia tua quaecumque habes, et da pauperisbus, et veni, sequere me, et habeis thesaurum in coelis". Evangeli de Sant Mateu, XIX 21.
[31] Sant Anastari (vers 295-373) és un pare de l`'església, patriarca d'Alexandria. La seva lluita contra l'arrianisme li va valdra l'exili a la Galia. Entre les seves obres hi figura Vida de sant Antoni, el cenobita.
[31] Sant Anastari (vers 295-373) és un pare de l`'església, patriarca d'Alexandria. La seva lluita contra l'arrianisme li va valdra l'exili a la Galia. Entre les seves obres hi figura Vida de sant Antoni, el cenobita.
[32] La cita és de Virgili, Geòrgiques, II, 489 ss): "Felix qui potuit rerum cognoscere causas/Aque metus mortis, et inexorabile fatum/ Subjecit pedibus, strepitumque Acheronis avari" Aqueronte era un dels cinc rius del inframón, per on Caronte portava les ànimes dels morts fins l’Hades.
[33] Pierre Julian, L'ascension du Mont Ventoux seguit un itinerari per Pierre de Champeville (1937).
[33] Pierre Julian, L'ascension du Mont Ventoux seguit un itinerari per Pierre de Champeville (1937).
