11 d’ag. 2016

Roure de l'escletxa gran de Corrubí

Fent una excursió del programa Caminant per Catalunya (10 d'agost de 2016), per la zona dels Rasos de Tubau, vaig trobar un roure que mereix estar dins d'aquesta apartat. Es tracta d'un roure que viu dins de la escletxa gran de Corrubí.


Les Escletxes de Corrubí son un fenomen geològic que hi ha en la carena que des de l'Àliga (1.5033 m alt) baixa cap a la casa i església de Corrubí. En aquesta carena van apareixent escletxes de pocs metres d'obertura, però de cinc a més metres de profunditat.

Una aquestes escletxes té una profunditat molt més grossa. La nomeno L'escletxa Gran de Corrubí,

Dins d'aquesta obertura, plena de molsa i d'uns cinc a deu metres d'amplada i profunditat, hi ha un roure gegantí, amb uns deu branques que surten cap al cel a la recerca de lum.

Estem davant un roure monumental.

Podem ubicar a 42ª12'54.4"N 2º3'20.3"E.

26 de juny 2015

Arbres monumentals del Ripollès: Roure de Mataplana

El concepte d'arbre monumental té molta relació amb el simbolisme. Un arbre pot ser monumental per la seva relació amb una casa o una determinada llegenda.

Aquest podria ser el cas del Roure de Mataplana (Gombrèn), un arbre relativament majestuós, però que a la seva posició, darrera de la casa de Mataplana, afegeix una molt determinada relació amb el passat històric de lloc, molt amarat de la llegenda del Comte Arnau i de la proximitat al castell de Mataplana.
  
El roure de Mataplana (Gombrèn), situat darrera de la casa.
El doctor Eudald Maideu, ens mostra la contundència del tronc d'aquesta arbre.


19 de febr. 2014

Artigar a Vallfogona en ple segle XIX

Artigar vol dir preparar la terra per poder-la conrear per primera vegada. Era una pràctica habitual a l’edat mitjana, per entrar en propietat de la terra passats uns anys. L'artigatge, la desforestaciód’un tros de terra, cremant tota la capa vegetal (arbres, arbustos i herbes), permetia convertir el bosc en un camp de conreu, on les cendres produïdes per la crema servien com a adob. L'artiga és el tros de terra, oberta dins del bosc, resultant.

El cultiu més o menys llarg d’aquests camps artigats donava dret a considerar-los de propietat. Era una aprisió, l'ocupació d'una terra erma i que no té cap propietari per tal de cultivar-la. Era una manera d’adquirir la propietat que es va donar molt durant l’alta edat mitjana, especialment entre els segles VIII i  X. Grans superfícies de terres sense propietari foren «aprisionades» i «artigades» per colons que hi arribaven amb l'esperança d'esdevenir-ne propietaris, demostrant posteriorment els fets per tal d'obtenir la confirmació règia o comtal a fi de tenir major fermesa legal i posseir la terra en «franc alou», del que havien de pagar el delme. Els juristes medievals assenyalaven que l'aloer no tenia altre senyor superior sinó Déu

L'alou era el règim de propietat de béns immobles, de l'edat medieval, on el propietari (l'aloer) tenia el domini complet, absolut i lliure sobre les terres, és a dir, tant el domini directe (la propietat), com el domini útil (el dret d'ús). Era el concepte antagònic de l'emfiteusi o propietat feudal, on el domini útil (o dret d'ús) d'un feu se cedia a un noble vassall, qui havia de pagar un «cens» o servir-lo personalment a canvi del dret d'ús.

Resulta, doncs, paradoxal trobar en ple segle XIX, una sèrie d'articles periodístics de Vallfogona de Ripollès que parlint de “traurer artiga”.

El fets son explicats en dues cartes, signada la primera amb les inicials E.I., publicades a El Taga el 26 de novembre de 1886 i 19 de desembre de 1886; i en dues cartes publicades el 2 i 29 de gener de 1887 al setmanari de Vic La Veu del Montserrat, el periòdic liderat per el canonge Jaume Collell.

El remitent de les dues cartes del periòdic de Vic és un tal F. X. C., que sembla tenir certs coneixements històrics i jurídics, i un posicionament atemperat, crític amb les falses alegries, però alhora a favor del dret reconegut.

Salt del torrent de la Masiva (Vallfogona). FotoJordi Freixa Sala.

Els fets varen començar, segons aquest informant, a “principi de la tardó passada [tardor de 1886], uns 120 vehins de esta ana­ren á traurer artiga, com si prenguessen possessió d'uns monts del terme coneguts ab los noms de Masica, Angelats, Plafalgás y Llastanosa, que tots son erms y bosquejats, y que quasi for­man tot lo terme de la mateixa”.

Estem davant un transplant d’una sistemàtica medieval al segle XIX, a Vallfogona.

La primera de les cartes que es comenta els fets, la tenim en el periòdic ripollès El Taga (núm. 4. Ripoll, 28 de novembre de 1886. Pàg.: 15), que explica el següent:

"Vallfogona 24 Noviembre de 1886.
Sr. Director del periódico El Taga
Muy señor mío:
La presente sirve para manifestarle como hoy se han marchado los dos peritos que han venido de Ripoll para averiguar los supuestos daños ocasionados en unos terrenos que unos dicen son del común y otros dicen son de propiedad particular. Lo que es verdad, es que a pesar de los peritos y de la denuncia criminal que se ha hecho, siguen sin embargo no obstante trabajando los del pueblo en aquellos terrenos estando seguros de que son unos terrenos que regaló al común, el señor Duque de Hijar, conde del Pinós y de Vallfogona.
Es mas que casi seguro que los dos peritos no habrán podido ponerse de común acuerdo, nadie les ha visto disputar y hasta se asegura que por la noche jugaban un rato á la manilla de rectó y vicari, pero es lo cierto que hoy el uno se ha ido por San Pedro y el otro por San Pablo. Algo debe de haber pasado cuando vinieron juntos y se han ido separados; el uno de los peritos ya es conocido, es el señor Sadurní, y el otro no y no me acuerdo como se llama, es un nombre que parece diga Colla, Polla, ó cosa que se le parece.
… Y sin más por hoy se repite de V. affmo y S.S.q.b.s.m.
E. I”

La carta ens col·loca davant un fets dels que no tenim els antecedents. En una carta posterior tindrem informació més detallada del fets.

El Taga (Núm.: 7. Ripoll, 19 de desembre de 1886. Pàg.: 27):
Vallfogona, 19 diciembre de 1886
Sr. director del periódico El Taga
Muy sr. mío: No son muchas las cosas que tengo que decirle a pesar de haberse pasado tres semanas desde la última que le envié. Yo no sé lo que pasa aquí con su corresponsal; pero lo que hay yo medio se lo puedo apuntar; lo más positivo es que me ha dicho un muchacho que va a la barbería, es que si algún  suscritor hay en este pueblo, es porque ha hecho amistades directas con V. y que por consiguiente desde luego se los remite por correo directo.
En cuanto a lo que se refiere a la cuestión de este pueblo y que fue la causa de que vinieran los peritos de Ripoll, pudo decirle con mucha reserva (1) que sé, que han sido llamados a declarar a Puigcerdá muchos de los artigaires y por más que quieran hacer ver que no les importa, sé por muy buen parte que dentro de las familias pasan disgustos de mucha consideración y no están ya tan exaltados com en un principio.
Y como nada mas importante tengo que comunicarle por hoy, aguardaré a escribirle cuando ocurra algun acontecimiento notable.

No estem pas davant una qüestió veïnal poc important. En ple segle XIX, estem parlant de “artigar”, utilitzant una terminologia que no sembla de l’època.

El primer dels escrits publicats a La Veu del Montserrat (Any X. Núm. 2. Dissapte, 8 de gener de 1887. Pàg.: 15), que es informa de l’actuació vallfogonina d’”artigar” en ple segle XIX, és el següent:

Alfonso de Silva y Campbell (Bayona, 14 d’agost de 1848-Madrid, 17 de febrer de 1930), 15è. Duc d’Hijar 

CORRESPONDENCIA.
Sr. Director de LA VEU DEL MONTSERRAT.
Vallfogona, 2 Janer de 1887.
Molt senyor y amich meu: Es certament curiós l'assumpto que temps ha preocupa als habitants d'esta vila de Vallfogona y co­marca; pero en ninguna ocasió s'havia prés tant pe'l fort com al present, y vaig á parlarne, sens ánimo de prejutjar, la qüestió ha­vent vist que en La Veu del Montserrat s'hi feya alguna refe­rencia. Al principi de la tardó passada [tardor de 1886], uns 120 vehins de esta ana­ren á traurer artiga, com si prenguessen possessió d'uns monts del terme coneguts ab los noms de Masica, Angelats, Plafalgás y Llastanosa, que tots son erms y bosquejats, y que quasi for­man tot lo terme de la mateixa: essent al present baix la procura del Sr. Coromines vehi de molts anys també de la mateixa, y es­sent propietari verdader ó aparent, la pubilla de D. Francisco Pich. Y com es de pensar, foren demanats dias passats, per lo Jutje d'est Partit (Puigcerdá) á declarar 25 de estos artigayres, los quals luego tornaren tots contents (puix son pobrets y ale­grets), perque's creuen triomfar y tornar disfrutar de sos antichs drets. Veli aqui, donchs, lo que pretenen'ls nostres bons habi­tants: usar dels drets que de temps immemorial disfrutavan sobre dits monts, y probar que'l Duch de Hijar, que se'ls vengué á D. Bonaventura Pich, avi de la pubilla vivent, no gosava de títol al­gun de propietat particular independent del títol feudal y Senyorial; y per consegüent, fer que's decidexi si estos son duenyos de estas quatre grans porcions de terreno que s'anomenan heretats, y si per lo mateix tenen, en quant á las mateixas, lo dret de impe­dir sa roturació, de ecsigir prestacions pels terrenos d'ellas que's roturen, y finalment, de impedir lo lliure aprofitament dels pasts y boschs de las quatre sobreditas porcions de terreno.
Los possehidors antecessors á la actual pubilla, fundaban llurs drets de propietat independent del dret de Senyoriu jurisdiccio­nal, en un plet no resolt, sobre varios documents, que los mes irrefragables creyan ells ser los següents: Quels Duchs del castell de Milany, havian tingut la possessió de concedir á qui volian las llicencias de rompuda de las terras de Masica, Angelats, Llastano­sa y Plafalgás; posant al mateix temps las condicions que bé'ls semblés com correspon als duenyos y propietaris absoluts; y que sempre que'ls Duchs concedissen permís pera rompre ditas terras, limitavan lo temps y mediant una prestació de una porció mes ó menys grossa dels fruyts, segons se tractava.
Altre document presentat pe'l Duch d'Hijar, y consisteix en la venda feta per Donya Silvia, comtesa d' Ampurias, á Dalmau de  Palaciolo (Palou) en mil dos cents vuytanta, la qual venda s'estenia al castell de Milany, Llaers, Puigmal y la vall de Vallfogona, quasi ab los mateixos termes; pero concretantse á lo pertanyent á esta última, se va fer ab estos termes: «Te venem nostra vall de Vallfogona ab los masovers, masoverias y casas construhidas y per construhir, y ab las terras de conreu y hortas y elaboracions de pá y de vi, y ab tots los arbres de diferentes classes y ab los molins y molas, colomars, prats y boschs, rebrolls, fusterias, herbassars, ayguas, fonts, torrents, monts, collets, planúrias, terras, devesas, cassa, amprius ab tots sos usos y drets, y ab sas entradas y surtidas, pertenencias y possessions en las terras de oonreu y erm, y ab los censos y agraris, y usansas, y tots los milloraments de las terras, y ab los homes y donas de totas las masoverias y de la vall que habiten allí y en qualsevol altra part, y ab las redempcions dels mateixos, y ab los serveys y prohibicions, establiments á gust, firmas per rahó de domini direc­te, y altres firmas, drets de regalia y de no regalia, y ab los drets establerts de batuda, tragí, tránsit; obras ab exercit y caballe­ría y ab la pau y la guerra que tu y'ls teus de la Vall, y ab los homes de la Vall, fésseu y poguesseu fer perpétuament, y ab los feus de soldats y gent de á peu, y ab los homenatjes de soldats y homes y ab las prestacions personals y jurisdiccionals ci­vils y criminals, y ab las exorquia é intestia, etc., etc., y ab obligació y precepte de sortir al só y corneta.» Tals son, los ter­mes expressats en dita venda; no obstant, diuen, que  la mateixa Comtesa, confessa que tot quant tenia en Vallfogona ho tenia en feu per lo Monastir de Sant Joan (Abadessas), á excepció de las paus y tréguas, jurisdicció y mer imperi que diu tenirlos en feu per lo Senyor Rey.
Veli aquí, donchs, los documents sobre que's fundan los succes­sors del Duch d'Hijar, ó millor sé fundavan, per probar llur dret de propietat particular independent del de feudal. No n'he vist d'altres de major importancia que estos, y per lo tant me sembla que esta complicada qüestió, versará molt en examinar dits documents. Un altre dia, si á Deu plau, procuraré notificarli los altres que han presentat ó molt prompte presentarán los habitants d'est terme, per probar llurs drets sobre las expressats monts, en con­tra dels llurs contrincants.— F. X. C.

D’aquesta primera carta de F. X. C. cal destacar-ne alguns elements.

El conflicte va iniciar-se quan la tardor de 1886 (abans del 24 de novembre) uns 150 veïns de Vallfogona “ana­ren á traurer artiga, com si prenguessin possessió d'uns monts del terme”.

La utilització de la terminologia medieval d’artigar demostra que estem davant un acció molt conscient, amb referències al costumari local.

Un Tercer element és que el terrenys es discussió s’estenen tots a la vessant nord de la serra de Santa Magdalena de Cambrils: Plafalgars, Masica, Angelats i Llastanosa.

El quart element ha registrar és que els Duch de Hijar, s’havien venuts aquestes propietats (a finals del segle XVIII o començaments del segle XIX) a Bonaventura Pich, avi de la pubilla vivent, la pubilla de D. Francisco Pich [que sabem per altre documentació que es deia Paula Campmany] i que el procurador de la propietat era el vallfogoní Corominas.

El segon dels escrits publicats a La Veu del Montserrat (Any X. Núm. 5. Vic, dissabte, 29 de gener de 1887. Pàg.: 39), ens ofereix un seguit de documents molt interessant:

Vista parcial de La Veu del Montserrat (Any X. Núm. 5. Vic, dissabte, 29 de gener de 1887. Pàg.: 39)

CORRESPONDENCIA.
Sr. Director de LA VEU DEL MONTSERRAT.
Vallfogona, 18 de Janer de 1887.
Molt senyor y amich meu: Conforme li vaig dir l'altre dia que procuraria notiticarli los documents sobre que's funda lo terme de Vallfogona, per probar llurs drets respecte dels monts coneguts ab los noms de Masica, Angelats, Plafalgás y Llastanosa, he po­gut saber que son cinch y molt antichs (quasi podriam dir corm la qüestió), los quals obran en la Excma. Audiencia y en lo procés no resolt encara, entre part dels habitants del terme, D. Paula Campmany, D. Francisco Pich y marmessors del Duch d'Hijar.
Data, lo primer, del nou de las calendas de Setembre del any mil doscents vuyt [1208], y consisteix en una llicencia donada per D. Pere Rey d'Aragó á la Comtesa d'Ampurias pera que reptés, y en quant fos necessari, prengués á la forsa lo castell de Milany ab tots sos feus y pertinencias[1].
Es, lo segon, del any mil doscents vuitanta [1280], y consisteix en una aprobació otorgada per lo Rey á la venda que del castell de Mi­lany feu la Comtesa d'Ampurias á Dalmau de Palou, y en la que observa que, respecte al castell, sols fou venguda la sala ó estada, es á dir, l'edifici; y respecte al terme de Vallfogona, sols la pau y la trégua, lo mer imperi y la jurisdicció.
Lo tercer, es  del any mil cinchcents vuyt [1508], y consisteix en una investidura otorgada pe'l batlle general en nom de S. M. á D. Juana Estafania de Pinós, Vescomtesa d'illa y de Canet, en virtut de la qual, esta confessá tenir en feu honrós per S. M., lo castell de Milany, la sala ó estada del mateix, las paus y las tréguas, la jurisdicció y lo mer imperi d'est mont de Milany, de Llaers, Puigmal y de la vall de Vallfogona.
Lo quart, es del any mil siscents setanta set [1677], y consisteix en una investidura otorgada pe'l batlle general en nom de S. M., á favor de D. Jaume Fernando d'Ixar, en los mateixos termes de la precedent.
Y lo darrer document, consisteix en una escriptura en que cons­ta que als divuyt dias del  mes de Juliol del any mil trescents  trenta cinch [18 de juliol de 1335], D. Ramon de Milano (Milany) Senyor del castell de Milano y de la vall de Vallfogona, digué, que atés que sobre las disputas y reclamacions que estava prop á promourer contra los homes y donas que habitavan dins del terme de dit castell, per ra­hó dels pasts, boschs, platjas y ayguas del mateix, quals pasts, boschs y demés creya que li pertanyien, y que cap dret, ni servitut, ni sisquera amprius tenian los habitants en ditas cosas; per qual motiu volia privarlos enterament que las aprofitessen per llurs usos particulars, á menys que li paguessen certas pensions, tributs y censos; y respecte á que hauria averiguat, després d'haver ecsigit una plena informació rebuda ab cuydado y molts testimonis de crédit, que era cert que'ls habitants del terme de dit castell tenian llur dret de usar son arbitri y . voluntat de dits pasts, boschs, platjas y ayguas per llurs usos y de llurs bestias, sens obligació de pagar pensió, cens, ni tribut de cap mena. Per lo tant, y desitjant contribuhir á la prosperitat de dits ha­bitants, ab la qual treballava per la llur propia, y volent evitar la pérdua de llur ánima, absolvia y cedia á tots y á cada hú dels habitants del terme del castell ó que dins del castell se trobessen, presents y futurs, per sempre, totas las accions, peticions y reclamacions que'ls pogués fer per rahó de ditas cosas, com també de tota pensió, tribut ó cens que's dignés competirli y que pogués cobrar dels mateixos, los quals se poden valdrer lliure­ment de ditas cosas, etc., etc.
Per esta escriptura's veu que'l plet que avuy s'ha promogut, es la mateixa qüestió que ja ecsistia desde'l primitiu temps fel feudalisme, entre'l Senyor y'ls vehins de Vallfogona; y tot fa, que pot durar molt. No obstant, los mes entussiasmats per la qüestió, diuen que est plet (si'l guanyan) portará l'abundancia á Vallfogona, puix se podria conreuhar moltissim y's produhirian molts bons elements que ara'ns escassejar; y per consegüent, la prosperitat d'esta antigua vila, que poch á poch ve á reduhirse á terme insig­nificant, per falta, al menys, de terra de conrreu.
Aprofito esta ocasió per repetirme de V., S. S. S. q. b. s. m.
F. X. C.

Tot el plet el podem trobar referit en una publicació de una vintena de pàgines, de l’any 1865, titulat Alegación en defensa del derecho que asiste a D. Ramon Molas y otros vecinos y habitantes de la villa de San Julian de Vallfogona y su término en el pleito promovido contra D. Buenaventura Pich y Moy sucesor de D. A. Paula Campmany y D. Francisco Pich, en el que ha sido citado y forma parte por evicción el egregio Duque de Hijar, instancia de súplica en la Real sala de 1ª Audiencia de Barcelona (Barcelona: Hijos de Domenech, 1865)

Cal dir, per concloure el tema, que l’evicció és una situació jurídica que es caracteritza per la privació total o parcial de una cosa, soferta per l’adquirent, en virtut de una sentencia judicial, 

Assenyalar, finalment, que el 1887 el Duc d’Hijar (quinzé de la nissaga) era Alfonso de Silva y Campbell (Bayona, 14 d’agost de 1848-Madrid, 17 de febrer de 1930), i que el comtat de Vallfogona va passar als ducs d’Hijar pel casament de Francisca de Castro-Pinós amb el tercer duc d’Hijar Juan Francisco Fernández de Híjar († en 1614).

Acaba així tota la informació que he conseguit reunir sobre aquesta curiosa manifestació del dret d’artigar en ple segle XIX, l’any 1865-1887, a Vallfogona.



[1] Com vaig dir l'altre dia, lo castell de Milany, quals ruinas se conservan encara, se trova situat dins lo terme de Vallfogona; y com ja s'hi observa, antiguament hi havia Esglesia ab lo titol de Sant Pere de Milany, que era la parroquial ab cementiri ahont enterravan los cadávres dels vehins de Vallfogona. En el cen­tro d'esta població hi ha un castell (com avuy anomenan), y era'l palau que s'edificaren los senyors de Milany. Destruhit com es, s'hi observan encara restos de la presó ó calabossos, y al sobra d'una finestra, las armas del Duch ab tres pinyas, com també en l’arch de l'actual Esglesia parroquial hi han grabadas las pinyas, simbol de la casa d'Hijar.