Poesies ripolleses de Francesc Ubach i Vinyeta

Fotografia de Francesc Ubach i Vinyeta.
Biblioteca de Catalunya. Fons Ubach

Francesc d'Assís Ubach i Vinyeta (Tiana, 1843-Barcelona, 1913) fou un escriptor català, que malgrat la seva relativa fama durant la segona meitat del segle XIX i la seva presència sovintejada en els ambients intel·lectuals de Barcelona, no ha gaudit de la fama que podria haver-se intuït. Molt més important foren les seves relacions i presència en el món intel·lectual i polític barceloní.

Ubach forma part del sector més conservador culturalment dels impulsors de la Renaixença catalana. Ha estat considerat un home seguidor dels postulats estètics i lingüístics de Marià Aguiló i Fuster (1825-1897), que basava la seva obra i visió del paper de la llengua catalana en un coneixement de la literatura clàssica catalana i les fonts folklòriques.

Membre d'una família benestant arruïnada, es dedicà, amb no massa fortuna, al comerç.

Va col·laborar de Lo Gay Saber (1868-1869, 1878-1883), una de les publicacions pioneres de la premsa patriòtica literària de la Renaixença, que va comptar entre els seus col·laboradors noms prestigiosos com Joaquim Rubió i Ors, Teodoro Llorente Olivares, Serafí Pitarra, Marià Aguiló, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer y Joan Maragall I estrangers com Frédéric Mistral.

A Lo Gay Saber Ubach va escriure dos interessants i importants articles-editorials: «Tot per tots, o lo propi per cada hu» (Any II, núm. XXV. Barcelona, 1 de març de 1869) i «Remoras del catalanisme» (Época II. Any II. Núm. XVI. Barcelona, 15 d’agost de 1879). No estem pas, doncs, davant un membre qualsevol del naixent catalanisme cultural i polític.

Amb els seus amics Àngel Guimerà, Josep Roca i Roca, Francesc Pelagi Briz i Antoni Aulèstia i Pijoan, acompanyat per altres il·lustres personatges com Pere Aldavert i Martorell, Lluís Domènech i Montaner, Francesc Matheu i Fornells, Josep Pella i Forgas i Ramon Picó i Campamar, creà el 1870 La Jove Catalunya, de la que en fou el primer president i vicepresident el 1870. La Jove Catalunya fou un primer grup obertament catalanista, influït per Giuseppe Mazzini (Giovine Italia, de 1831), amb alguns impulsos radicals. L’entitat va tenir una curta vida, fins el 1875. El seu òrgan era La Gramalla, editat per Francesc Pelagi Briz. Tenia uns 50 socis.

La Jove Catalunya és considerada una associació precedent de la Unió Catalanista, unitat política formada a Barcelona el 1891 per la unió de sindicats i associacions catalanistes que es van posar en contacte arran de la resistència contra l'article 15 del codi civil espanyol que atemptava contra el dret civil català. La Unió Catalanista pretenia ser un grup de pressió que aplegués tots els catalanistes, independentment de la seva ideologia.

La Jove Catalunya, inicialment tenia un caràcter exclusivament literari, però no es va poder mantenir al marge del debat polític i això va provocar la seva dissolució el 1875.

Francesc Ubach, d’esperit inquiet, mentre va existir La Jove Catalunya, fundà l'Eixam Ortogràfic (1871) i La Misteriosa (1872).

Entre els anys 1872 i 1879 va dedicar dos poemes a Ripoll: El primer titulat “¡Ripoll!” (datat a la vila el 14 d’agost de 1871) i premiada per l’Asociación Literaria de Gerona, en el seu primer certamen de 1872; i “La portada de Ripoll”, datat a Ripoll el març de 1876, premiada per la mateixa Asociación Literaria de Gerona en el seu certamen de 1879.

Existeix una tercer poema titulat “La restauració de Ripoll” en els fons Francesc Ubach i Vinyeta de la Biblioteca de Catalunya. La transcripció que adjuntem, crec que és la primera vegada que es editada i publicada.
També transcrivim adjunt, una poesia que segons Albert Ubach i Mascaró, el seu fill, “foren escrits per F. Ubach y Vinyeta en els murs del monestir de Ripoll molt abans de llur restauració”. Escrits en el murs? Estem davant un primer graffiti ripollès?

Alhora que escrivia aquest poemes ripollesos, Ubach participà força assíduament als Jocs Florals de Barcelona, en els quals va assolir el títol de Mestre en Gai Saber el 1874 (el desè dels encapçalats per Víctor Balaguer el 1861), i hi actuà com a mantenidor el 1878 i el 1906, i com a president el 1905.

Ubach va guanyar-se el títol de Mestre en Gai Saber al obtenir tres premis ordinaris als Jocs Florals de Barcelona: l'Englantina d'or (el 1868, amb "Lo darrer Pallars"; el 1872 amb "La jornada del Bruch"; i el 1891 amb "Lo vaixell dels emigrants"); i la Flor Natural (1874, amb "Lo combat de Cadaqués"). No va guanyar mai la Viola d'or i argent.

El 1876 Ubach fou majoral (“majorau”) del felibritge d'Avinyó. Cal recordar que les relacions entre catalans i occitans varen iniciar-se cap el 1865 i 1867, gràcies a les relacions de Frederic Mistral amb l’exiliat Víctor Balaguer. Mistral fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona del 1868. El contacte de Ubach amb el poetes occitans és però molt posterior a aquesta etapa.

Ubach fou membre corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid (1878).

Del 1888 al 1891 també fou president de l'Associació Catalana d'Excursions Científiques (una de les entitats precursores del Centre Excursionista de Catalunya).

El 1888 va ingressar a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb el discurs “Sistemático desvío de los historiadores castellanos respecto a los hombres y a las cosas de las tierras catalanas”, representatiu del catalanisme romàntic de finals del segle XIX.

Va participar en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona l’octubre de 1906.

Publicà poesies líriques, romanços històrics, i teatre. Entre els seus llibres de poesies cal citar Celísties, aubades i serenes (1866), Primerenques (1873), Expansions (1879) i Vidre volador (1887). Va publicar tres volums del Romancer catalá: histórich, tradicional y de costums (1877, 1894 i 1914)

Entre la seva obra teatral, obres majoritàriament de caràcter històric i social, cal citar Los hereus (1868), Margarida de Prades (1870), Rialles y ploralles (1873), Joan Blanques (1880), Almodis (1880), La cua del xueta (1881), Mala herba (1886) i L'última pena (1897).

En el terreny de l’assaig té l’obra Teatre català. Apuntacions històriques-crítiques... (1876).

Anàlisi de les obres ripolleses d’Ubach
De les quatre poesies que podem considerar obres ripolleses de Francesc Ubach i Vinyeta, tres d’elles foren escrites, pel que sembla, en el anys anteriors i posteriors (1871 i 1876) a la tercera guerra carlina (1873-1875). I per la datació hem de considerar que fou com a fruït de dos viatges a Ripoll, aleshores un lloc de complicat i d'esforçat accés.

En totes elles sembla molt clara el influx i presència de Josep Maria Pellicer i Pagès. La primera (“¡Ripoll!”) es datada a l’ex-monestir de Ripoll el 14 d’agost de 1871 i la segona (“La portada de Ripoll”) datada el mars de 1876 i dedicada a Josep Maria Pellicer, primer estudiós del portal romànic ripollès. I sols cal, per reblar el clau, veure la publicació dels poemes d’Ubach a dues obres editorials de Pellicer, el mensual El Ripollès (1880) i en el llibre de 1888 Santa Maria del monasterio de Ripoll, però citat també en la de 1878, Santa Maria de Ripoll.

El tercer poema, que hem titulat amb el seu primer versos (“Arbre a qu’el fret despulla...”) sembla també escrit pels mateixos anys, “molt abans de llur restauració”, per tant anterior a 1886. Molt segurament fou escrit durant una de les dues estades de que tenim notícia: Agost de 1871 i març de 1876.

El quart poema titulat “La restauració de Ripoll” el podem datar posterior al inici de les obres al monestir de Ripoll per iniciativa episcopal, això vol dir a partir de 1886 i per les referències, al final de les obres, cap a 1893. Malgrat la seva temàtica, no va formar part de la Corona poètica a Nostra Senyora Santa Maria de Ripoll (Vic: Ramon Anglada y Pujals, 1895), impulsada pel canonge Jaume Collell.

Cal dir que l’obra poètica dedicada a Ripoll per Francesc Ubach i Vinyeta té un to romàntic i reivindicatiu en tots els casos. I un llenguatge ampul·lós i grandiloqüent, declamatori i amb un regust arcaïtzant.

No estem pas davant un poesia que avui tingui un gran reclam, però cal entendre que era molt del gust de l’època. Amb tot no deixa pas de tenir algunes figures poètiques remarcables. Un exemple, seria l’evocació del intent de venda com a pedrera de les restes monumentals del monestir de Ripoll de 1850: “una pedrera cau de xutes y serps”.

En el poema sobre la portada no deixa d’aparèixer el símbol tantes vegades atribuït a mossèn Jacint Verdaguer, però del que fou autor Josep Maria Pellicer i Pagès en la seva obra de 1873. La formulació d’Ubach és “l'arch trionfal que al cristianisme volgué eregir la catalana patria”. Cal recordar que el poema d’Ubach és de 1876 i Canigó de Verdaguer és de 1885.

Estem, sense cap dubte, davant una mostra interessant de l’obra poètica inspirada a Ripoll, de la que Corona poètica a Nostra Senyora Santa Maria de Ripoll (1895) n’és un bon exemple encara que fos per inducció, amb la particularitat que amb les obres de Francesc Ubach i Vinyeta, estem bastant anys abans i neixen fruit d’un veritable i personal sentiment.
________

¡Ripoll!
Premi Laurel d’or en el Certámen de 1872 de l’Associació literaria de Gerona.

Josep Maria Pellicer i Pagès va publicar aquest poema en el seu llibre Santa María del monasterio de Ripoll (1888), pàgs.: 277-279. Abans en la seva obra anterior, Santa Maria de Ripoll (1878) cita l’autor i uns versos.

Segons el catàleg dels Fons de Francesc Ubach i Vinyeta de la Biblioteca de Catalunya el poema es datat a ex-monestir de Ripoll, 14 d’agost de 1871.

Ja sóm aquí. Com va lo fill á veure,
Novembre al arribar, lo vas dels pares,
me'm vinch jo al cementir, ab ulls plorosos,
de las glorias capdalts de ma nissaga.
Ayre, Senyor, que lo respir no'm manque,
si á dins fet trossos lo meu cor saltava,
si foll d'indignació l'ira'm desboca
tanteja'l pes de mas brusentas llágrimas.
Lleváus, héroes capdalts; Comtes de ferro,
trencáu, si foreu tals, vostras mortallas,
que mes que Llátzers flagellants mirarvos,
d'aquest trist lloch la soletat m'espanta.
Veniu, guiáume, arreplegáu las cendras
en jorns de dol per mans de borts ventadas;
jo so deis vostres, jo so un fill que torna
y la casa payral troba arrunada!

¿Qué fou del moniment? ¿Quina es la forsa
qu'esgabellá l'inmensa carcanada,
donant en térra ab la grandesa tota
de las valentas, seculars arcadas?
¿Quí ha rabassat las marvellosas joyas,
quin vent s'ha enduyt las colossals estatuas,
quín terratrémol ha esvahit las tombas,
quí ha despenjat los delicats retaulas?
Aras, pinturas, torricons, reliquias,
tot es perdut; tot ho cercám debades ;
tan sóls ne resta un temporal de pedra,
un mar de runas y un padró d'infamia!
No apar sino que un negre estol de furias
per sos muráls hagués fregat sas alas,
y profanat lo moniment al véures,
en térra avergonyit se deixás caure!

Jo'l mir'y'm sembla quan la nit desplega
son róssech de tenebras, la fantasma
que, no cabent en lo fossar dels segles,
las horas compta á son portal sentada.
M'apar en llurs pilans veure una ossera
per feras famolencas descarnada,
y en lo buydor dels finestrals las concas
d'uns ulls que al esperit enamoravan.
Sento en la fosca rodolar las pedras
pél vent que xiula de son lloch tombadas,
y l'óliva xisclar, quan se deixonda
pél fort tarrabastall esparverada.
Y s'alsan los recorts, y prenen forma,
y passan per mos ulls tristas imatges,
cossos sens ombra á qual trepitx sorollan
las llosas del traspól escarbotantse.

Y veig l’Emperador de las llegendas,
son roig mantell y son plomall al ayre;
l’atlétich Comte ton patró y á l'hora
de Catalunya redemptor y pare.
Lo brau marit de la gentil Na Dolça,
espill de cavallers; lo qui portava
las fitas del comtat entre sos braços,
hont roda l'Ebre sa corrent de plata.
Rodolf; ton primé'abat; aquell que'l ferro
partía al brant de sa potenta espasa;
Pallars, Rocabertís, guerrers y monjos,
mártirs y sants y trovadors y damas.
Y tots, planyentse en funeral silenci
la testa al pit ab sentiment acalan,
fins que'ls allunya l'infernal botzina
del Comte Arnau que pèl Frezer devalla!

Recorts, recorts tan sóls, débil estela
que cada dia va minvant son rastre,
celístia de la nit, confosa idéa
que guarda l'orfe dels patons del pare.
Debades lo desitx ab veu conmosa
las gestas del passat aquí demana,
y'ls ulls fituran per'llegí'en la pedra
dictats que un dia hi consigna l'escarpra.
Per un forat de la trencada volta
tan sóls la lluna un de sos raigs devalla,
mostrantne l'eura que als pilans s'aferra
y'ls murs descarna ab sas arrels furgantas.
Mentres del cor los debatechs recompta
L’eco perdut que pèls racons s'amaga,
y al moure jo lo peu per las ruinas
murmura queixas escarnint petjadas.

Y demá ni'l recort, demá ni l'eco,
demá Ripoll demanaréu debades!
un mar d'espigas rublirá la terra
y estendrá l'olivera aquí sas brancas.
Cantant tal volta l'Comte Arnau, remoga
rústech pagés despulles venerables,
y dintre l'sol osque un pilar la rella,
quan ell recorde de Ripoll las faulas.
Demá, si d'aquets héroes que aquí jauhen,
si d'est temple esfondrat algú li parla,
incrédul se'n riurá duptant que un dia
tingues fills de tal lley la mare patria.
Mes, sens conéixels, si la patria crida
l’ajuda de sos filis, punyará l'arma,
y héroe será, puix bullirá en sas venas
dels héroes de Ripoll l'ardenta sava!

_____

La portalada de Ripoll
Asociación Literaria de Gerona. Certámen de 1879.


“Adjudicóse el premio de un LIRIO DE PLATA, ofrenda de la Asocia¬ción literaria, á D. Francisco Ubach y Vinyeta, por su composición La Portada de Ripoll (número V), que leyó por encargo del autor el Sr. D. Enrique Claudio Girbal.

Cal dir que més enllà de la dedicatòria a Josep Maria Pellicer i Pagès de l’inici, al final del poema s’indica que fou escrit a “Ripoll Mars 1876”.


Aquest poema fou publicat per El Ripollès (Març de 1888). Número 1, en la “Sección literaria”:
“No sabríamos inaugurar más dignamente esta sección como dando á conocer á nuestros lectores la bellísima poesía del Sr. D. Francisco Ubach y Vinyeta, acerca nuestro magestuoso arco triunfal al Cristianismo, levantado á principios del siglo XI, único en su clase en los fastos de la arquitectura romano bizantina secundaria. El Jurado de la Asociación literaria de Gerona, al premiar esta composición, motivó su fallo con estas notables palabras: Premio de un lirio de plata, ofrenda de la Asociación literaria, al autor de la más inspirada poesía lírica. Como de costumbre, este ha sido el premio más disputado, presentán¬dose con obción al mismo setenta y cinco poesías. El Jurado se ha creído en el deber de concederlo á la composición que tiene por título: LA PORTADA DE RIPOLL, por la inspiracion, correcto lenguage y sentimiento del asunto que en ella se canta. El Sr. Ubach tuvo la delicadeza de dedicar su poesía á nuestro buen amigo D. José Mª Pellicer y Pagés, quién á su vez había merecido el premio de un escudo de armas de Gerona en el primer Certámen de dicha Asociación (1872), por su monografía, en que se revela por vez primera el significado de los relieves de la Portada. Juzgue ahora el lector por si mismo si la poesía del Sr. Ubach corresponde á la fama del monumento”.

Dedicada por el autor á D. José María Pellicer.
Ianua Coeli.

«Inspiraume, Senyor, digué l’artista
girant al Cel los ulls ab fé cristiana,
y al regirar del libre sant las fullas,
mentre’l tall afinaba á las escarpres;
del sol d'aquell Olimpo hont sempre es dia
seutint batre en son cap l’ardor sagrada,
la forma de las lletras desfigura,
los sants versicles ab calor declama
y en un tauler d'inanimada pedra
hont la materia y 'l no res campavan,
la mà, al impuls del cor, relleva y búyda
símbols, llegendas y trofeus é imatges
que, com espurnas d'una llum dispersa
en un foco pel geni arreplegadas,
mostrantlo als homes, de la vera gloria
un raig los fa arrivar al fons de l’ánima.

Atura'l pas, tú que d' aquesta porta
l’espay indiferent á salvá avansas;
festa enderrera, descubreixte, mira:
del Fiat fins á tú la rassa humana
te surt á rebrer, fent retrets que ‘t diuhen
qui ets, d’hont vens y quina fi se't guarda.
Desde'ls coros angélichs que ab sos himnes
dels elets del Senyor la gloria cantan,
fins ahont lo frè de la eterna condempna
del rebelt esperit encen la rabia,
la bondat suma per la ma del geni
premis y cástichs volgué un jorn mostrarse,
per que al passar d'aquet portal la llinda
pogúes arribar l'home al péu de l’ara,
portant al llabi las divinas notas
d'aquet cántich de pedra sublimada.

Interprétala, donchs, llegeix, descifra…
Lo llenguatge del art es lo llenguatge
que de mons la buydor un jorn omplia
y per rey de tots élls á tú t'alsava;
y aquet llenguatge que los sons ordena,
combina tintas y ab destresa sabia
al granítich penyal tanttost anima,
aquí'ns combida y eloquent’ns parla.
¿Sents lo que diu? Fuíg d'aquét monstre horrible
que desde’l mur amenassant te guayta;
ascolta l’armonia deliciosa
que aquestos instruments fa sigles llansan;
remembra dels profetas las salmódias,
recorda dels apóstols la paraula
y per la escala de Jacob dels génis,
deixa ensajar al esperit las alas.

Ab! No, no es solanment aquesta mole
una fulla por l’art arrebatada
al arbre de la gloria; es l'armonía
d’un cántich celestial que despertava
un dia al geni, que volgué en la pedra
deixarne l’eco á las vinentas rassas.
No es solament de la futura impremta
lo llibre primitiu, hont consignava
lo poble antich sas tradicions volgudas,
sa fé sensera y patriarcals usansas;
Sino L'ARCH TRIONFAL QUE AL CRISTIANISME
VOLGUÉ EREGIR LA CATALANA PATRIA,
PER PERPETUAR SA REDEMPCIó GLORIOSA
AB RIUS DE SANCH EN CENT COMBATS GUANYADA,
quan dava Sants al Cel, furs á las vilas,
Reys als pobles vehins y á Roma Papas.

Perxó pogué lo venturós artista
doná á la gernació de sas estátuas
colcom del sentiment ó de la ideya
que d'aquells homes sorprengué en la cara;
y aixís, si’l vent, al passá entorn sospira
ó ab furia al riu vehí lo torrent salta,
si la sombra inqüieta de las fullas
dels árbres sobre’l mur lo sol fa batre,
tot aquet poble d’esperits y d’homes,
de monstres y d'arcángels, móuse, parla,
lluyta, camina, salmoneja y plora,
y la veritat del pensament espanta;
porque la fé, fent concebí al artista
colcom del que'n lo génessis s'obrava,
deixáli ab lo cisell alsá una punta
del vol, que als homes l’immortal amaga.

Mes ay! aquesta porta tanttost digne
de serho fins d’un cel, fou profanada!
Tot un torrent d’enfellonits Atilas
por ella s’abocá ab bramuls selvatjes,
fent plorá á l’art y avergoyint las fúrias
que'l geni deixá en ella simuladas,
y ara'l just interdicte de la historia
lo que fou temple ab ma de ferro’ns tanca,
nega’l batisme, l'oració rebuja
y als fills desterra del ascon dels pares!
Maymés los ulls, maymés' veurán obrirla,
y tan de-bó no'n mogui'l vent las baldas,
porque si l’eco conseguís coneixe
als hereus dels butxins por lo llenguatge,
qui sab, ay! si del temple llensaría
Jesus als mercaders altra vegada! ...

Por sort demunt la tomba del artista
una pila de sigles hi descansa,
privantli d'anyadir á la sev’obra
un relleu que castigui aquest ultratge.
Dorme en bon' hora, qu’ell no ha vist al ménos
del tresor que’ñs llegá la malauransa!
Dorme en bon hora’l que d'esta obra en premi
por un arch de triunfo al cel entrava
deixant, com un cometa, al seu derrera,
y raig de gloria que ha durat fins ara
y vetllin en sa tomba benvolguda
los que senten lo fret de l’anyoransa,
aquells que cercan, ay! entre las cendres
de la gloria y del art, del foch de patria
lo caliu esmortuit, l’última espurna,
que Déu vulla guardarnos de mals ayres.

Ripoll Mars 1876.

______

Arbre a qu’el fret despulla...

Biblioteca de Catalunya. Fons Francesc Ubach i Vinyeta. D. Caixa 4, poesia 22.
Hi ha una anotació del seu fill Albert Ubach i Mascaró, que indica: “Aquest versos foren escrits per F. Ubach y Vinyeta en els murs del monestir de Ripoll molt abans de llur restauració”.

Arbre a qu’el fret despulla
Floreix en primavera,
Lo papalló treu ales
Del cuch deixant la pell
Tot torna amb nova vida
En la eternal carrera
Molt val lo que amb saó vella
Mil anys après es bell.

______

La restauració de Ripoll

Biblioteca de Catalunya. Fons Francesc Ubach i Vinyeta. C. Caixa 6, poesia 27.

Com s'axamplan del cor altra vegada

les ales, Déu del Cel! Quina glopada
de goig lo ve a omplenar
vehent, lliurat de tota lley de injúries,
al patri monument de les centúries
la testa redreçar!

!Gloria al Sonyor! !Gloria a la má potenta
que aplegant del cadavre la ossementa,
runes padró d'un crim:
massiços, archs y botarells y sostre
de nou en son llooh tot,v bRipoll nos mostra,
potser com may sublím!

Ripoll, nostre Ripoll que una pedrera
cau de xutes y serps, no fa molt era
vergonya del passat;
Ripoll, nostre Ripoll...que a cercâ'ls besos
del sol, torres y murs en l'ayre ha estesos
ab noble magestat.

Sentint afuâ'l glavi fratricida
al cayrell del altar, no a la ferida,
al vil afront calgué
mig segle fà, y de llavors fins suara
entre les runes enfonzant la cara,
alçar-se-n no volgué.

Y axí hauría acabat de agrams y molsa
devall fet pols, si aquella veu tan dolça
que’ls Llatzers torna al mon
cridant-li “axecat", no mogués la runa,
ces pedres venerables d'una en una
bastint de non hont son.

Mes? com la Fè, quina ala nou montanyes,
dexaría'l cimbori en les entanyes
del panteó colgat!...
archs y pilans en triunfe l'axecaren,
los braços de la creu lo coronaren,
Ripoll a sê ha tornat.

Y envolt en lo mantell de la bellesa
ab que‘l Cel vesteix l'art, com sa grandesa
al esperit commou!...
Carreus qu'eran penyal; naus sumptuosee
pêl cisell enriquides, !quant hermoses,
quant imposantes sou!

Baxant de les finestres que'l mur brodan,
en iris despartits raigs de sol rodan
d'un vel l'altar cobrint
y del cisell als colps donant més vida
abachs y capitelis gerda florida
va tot seguit gornint.

Granítiques motllures deis macisos
trencant lo nu: mosaychs en bells tapissos
pêl geni trasformats:
urnes qu'estojan venerables cendres
y corones y llanties, al encendres,
renehs d'astres constelats;

En absis, en cimboris y capelles
en claustros y frontals, de maravelles
com fantasiar-ne més,
si d'imatges, relleus y filigranes,
socols, retaules y tresmols y branes,
tot, tot un tresor es!

Tresor simbolich d'esplendenta gloria
qu'en eix llibre de pedra, avuy sa historia
podèm torna a llegir
en gráfichs mots d'esculptural llenguatge,
com un mirall hont del passat la imatge
tornàs a resplandir.

Mireu-s, mireu-s en ell los qui del pare
en vostres oracions lo nom encare
per sort no heu oblidat;
no hi ha pas goig com de la Patria seure
al vell ascón, y les virtuts retreure
d'aquell que'ns ha engendrat.

Y aquí, aquí es l'ascón de casa nostra.
Al abrich d'aquests murs y d'aquest sostre,
flameja de l'avior
lo foch sagrat que llegarà al pervindre
la fé de deu centuries, per sostindre
deu més lo patri ardor.

Dels qui per fites del Comtat plantaren
les creus de ses espases; dels qui alçaren
camí del immortal
la llengua, lo saber y la cultura...
la patja's troba aquí, la sepultura,
l'hermós arch triomfal.

Fins sembla encara per demunt les lloses
sentir-se de les vestes lusticoses
lo ròssech fregadis,
de bàculs y de llames les conteres
trucar-hi, d'empaliades y senyeres
com si'l domàs cruxís

Y si l'ombra ja no, d'aquella noble
pléyade insigne, que'l bon Déu d'un poble
soca y arrel va fê,
encara l'esperit entorn s’agita
y los batechs del cor nos precipita
quelcom de son alè.

Quelcom d'aquell alè que una altra volta
aplegant los carreus, pilans y volta
refà del monument:
que a veure quin més val los pobles crida
y, testimonis tots, la fè de vida
de Catalunya estén.

Alè de Pirineu, tramontanada
que arrabassant la fosca nubolada
tórna’ns lo sol mostrà,
y nova brahó al cor al infiltrar-nos,
del goig que l’ompla a dojo fa esbravar-nos
cridant soch catalá!

Y si hi han catalans, bé té de haver-hi
Catalunya també. ?Qui ha de poder-hi
contra son dret de ser
si creu, si vol, si estima y si treballa,
si té esma per flor troços la mostalla
de tot jou foraster!

Oh si, encara hi ha Patria, Deu nos valga,
forta, creyent!...Sens que rendir li calga
devant ningú'l genoll,
lliure y honrada, com fà sigles era;
axi es avuy y ser llarch temps espera,
qu'encara hi ha Ripoll!

Robert Louis Stevenson: "Excursions a peu (Walking Tours) "

Si alguna vegada sóc novel•lista voldria ser Robert Louis Balfour Stevenson (Edimburg, 1850–Upolu, Samoa,  1894). Així de clar! La seva capacitat de crear personatges i trames és espectacular, amb un llenguatge planer i clar. No voldria res més per mí!
Stevenson ha estat catalogat moltes vegades com un escriptor per joves. Res més lluny d’aixó! Sols cal llegir Treasure Island (L’illa del trèsor) (1883) per adonar-se d’una profunditat que no es gens baladrera.

Al llegir el seu article “Excursions a peu (Walking Tours)”, malgrat que no estic d’acord amb algunes de les cosses que diu, crec que cal divulgar-lo, tot fent una traducció al català, ja que reflexiona sobre l’excursionisme d’una manera molt atractiva, que fa repensar sobre una activitat que ens es tan plaent.
La veritat és que la reflexió de Stevenson és fruït d’una pràctica personal.
_____
Frontispici de Walter Crane de la traducció francesa del llibre de Robert Louis Stevenson  Travels with a Donkey in the Cévennes (Viatge amb un ruc per les Cévennes) (1907). 

Us recomano que llegiu, la divertida narració d’una excursió seva, Travels with a Donkey in the Cévennes (Viatge amb un ruc per les Cévennes)(1879). En ell l'escriptor relata l'excursió a peu feta la tardor de 1878 a través de les muntanyes de les Cévennes, un enclau de resistència protestant durant la guerra dels Camisars. Va sortir de Monastier (Haute-Loire) per arribar en dotze dies a Saint-Jean-du-Gard, en una caminada de 195 quilòmetres (120 milles).

Excursions a peu (Walking Tours)

Robert Louis Stevenson

Article de 1876 a Cornhil Magazine

Recollit en el seu llibre Virginibus Puerisque[1] (1881)

No cal imaginar que, com alguns ens voldrien fer-nos creure, una excursió a peu sigui una simple manera, millor o pitjor de veure el camp. Hi ha moltes maneres igualment bones de veure el paisatge, i cap tan viva, tot i els diletants hipòcrites, com des d'un tren. Però el paisatge d’una excursió a peu és completament accessori. Al qui pertany realment a la germanor no viatja a la recerca de lo pintoresc, sinó de certs humors jovials: de l'esperança i l'energia amb què s'inicia la marxa al matí, i la pau i la sacietat espiritual del descans vespertí. No pot dir què li dóna més plaer, si posar-se la motxilla a l'esquena o descarregar-se d’ella. L'excitació de la partida el posa a to per l'excitació de l'arribada. Tot el que fa no només és una recompensa en si mateix, sinó que serà encara més recompensat amb el que vingui a continuació, i així un plaer condueix a un altre en una cadena sense fi. Això és el que tan pocs poden entendre: o bé sempre es passegen poc a poc, o bé van sempre a un ritme de cinc milles per hora. Aquests dos tipus de persones no s'oposen, es preparen tot el dia per la nit, i tota la nit per al dia següent. I, sobretot, és aquí on falla la comprensió del supermarxador. S'indigna contra els que prenen el seu Curaçao en copetes de licor, quan ell pot beure a glops en el seu atuell de fang. No vol creure que el sabor és més delicat amb la dosi més petita. No vol creure que caminant aquesta distància desmesurada no fa més que atordir-se i embrutar-se a si mateix, per arribar a la posada a la nit amb una mena de fredor sobre els seus cinc sentits i una nit fosca sense estrelles en el seu esperit. No és per a ell el vespre suau i lluminós del caminant moderat! No li queda res humà més que la necessitat física d'anar-se'n al llit i posar-se un doble gorra de dormir, fins i tot la seva pipa, si és fumador, no tindrà sabor i encant. El destí d'aquest home és prendre el doble de treball del que es necessita per obtenir la felicitat, i a la fi de comptes perdre-la. És, en suma, l'home del proverbi, que va més lluny i viatja pitjor.

___
Retrat de Stevenson als 26 anys  
Ara bé, per gaudir com cal, una excursió a peu cal realitzar-la en solitari. Si un va en grup, o fins i tot amb un company, ja no és una excursió a peu més que de nom, és una altra cosa, més per l'estil d'un picnic. Una excursió a peu s'ha d'emprendre en solitari perquè la seva essència és la llibertat; perquè un ha de poder aturar-se i continuar, seguir un camí o un altre al seu gust, i perquè un ha de poder anar al seu propi ritme: ni anar trotant al costat d'un marxador campió, ni caminar lentament al compàs d'una noia. I a més un ha d'estar obert a totes les impressions i deixar que els seus pensaments adquireixin el color del que veu. S'ha de ser com un flabiol que pot fer sonar qualsevol vent. "No li puc veure la gràcia -diu Hazlitt ([2])- a caminar i parlar alhora. Quan sóc al camp desig vegetar com el camp", la qual cosa és l'essència de tot el que es pot dir sobre la qüestió. Un no ha de tenir al seu costat un soroll de minyona incompatible amb el silenci meditatiu del matí. I mentre un home discuteix no pot abandonar-se a l'agradable intoxicació que produeix l'abundància de moviment a l'aire lliure, que comença amb una mena d'enlluernament i de mandra del cervell i acaba amb una pau que està més enllà del comprensible.

Durant el primer dia, o una mica més, de qualsevol excursió hi ha moments d'amargor, en què el viatger no sent cap simpatia per la seva motxilla i gairebé està decidit a llançar-la al altre costat de una tanca i, com Cristià ([3]) en una ocasió similar, "fer tres salts i seguir endavant cantant". I no obstant això aviat adquireix la propietat de ser còmoda. Es torna magnètica; l'esperit del viatge entra en ella. I pel que fa un s'ha passat seves corretges per les espatlles, els pòsits del son desapareixen, un es domina amb una sacsejada i agafa el ritme prest. I sens dubte, de tots els aquests estats d'ànim possibles, aquest, en què un home es posa a caminar, és el millor. Naturalment, si persisteix en pensar en les coses que el preocupen, si persisteix en obrir el cofre del mercader Abudah ([4]) i en caminar donant el braç a la bruixa, on vulgui que estigui, i tant si camina lleuger com poc a poc, el més probable és que no estigui content. ¡Tant pitjor per a ell! Hi ha potser trenta homes que parteixen al mateix moment, i apostaria una bona suma a que no hi ha cap altre rostre ombrívol entre els trenta. Seria interessant seguir sota una capa de foscor a un darrera l’altre d'aquests viatgers, un matí d'estiu, durant les primeres milles del seu trajecte. Aquest, que camina ràpid, amb ulls de mirada penetrant, està totalment concentrat en els seus pensaments, treballa en el seu teler, teixint sense parar, per expressar el paisatge en paraules. Aquest altre, mentre camina, observa l'herba; espera al costat del canal per mirar les libèl·lules, es recolza en la porta de la devesa i no es cansa de mirar les vaques satisfetes. I aquí ve un altre, parlant, rient i gesticulen per a si. L'expressió de la seva cara canvia algunes vegades, quan la indignació brilla en els seus ulls o la còlera enfosqueix el seu front. Està component articles, pronunciant discursos i duent a terme les entrevistes més apassionades pel camí. Una mica més endavant és gairebé segur que es posarà a cantar. I tindrà sort, suposant que no sigui un gran mestre en aquest art, si no s'ensopega amb algun estòlid camperol en una volta del camí, perquè en semblants ocasions no sé qui es veu més apurat, ni si és pitjor patir la confusió del trobador o l'ensurt sincer del terròs. Una població sedentària, acostumada, a més, al comportament mecànic del captaire comú, no pot explicar de cap manera l'alegria d'aquests transeünts. Conec un home que va ser detingut en ser considerat un boig fugitiu, perquè, encara que era un home fet i dret amb barba pèl-roja, anava fent salts pel camí com un nen. I el lector se sorprendria si li digués quantes persones greus i cultes m'han confessat que quan anaven d'excursió cantaven -i cantaven molt malament- i que es van posar vermelles fins a les orelles quan, com ho hem descrit abans, es van topar amb un poc propici camperol després d'un revolt del camí. I, perquè no es pensi que exagero, aquí està la confessió de Hazlitt, del seu assaig “Anar de viatge”, que és tan bo que s'hauria de fer pagar un impost a tots els que no l'hagin llegit:

___
Robert Louis Stevenson el 1885 
"Doneu-me el clar cel blau per sobre del meu cap -diu- i el verd gespa sota els meus peus, un camí sinuós davant meu i una caminada de tres hores abans de menjar, ¡i després a pensar! És difícil que no comenci algun joc en aquests solitaris bruguerars. Riu, corro, salto, canto d'alegria".

¡Bravo! Després d'aquella aventura del meu amic amb el policia, un no que voldria publicar això en primera persona, ¿veritat? Però avui en dia no som valents i, fins i tot en els llibres, tots hem de fingir-nos tan tristos i estúpids com els nostres veïns. No era així amb Hazlitt. I observeu com de savi és (ho és, de fet, en tot l'assaig) respecte a la teoria de les excursions a peu. Hazlitt no és un d'aquests homes atlètics amb mitjons morats que caminen les seves cinquanta milles diàries: el seu ideal és una marxa de tres hores. I a més vol un camí sinuós, el molt epicuri.

No obstant això, hi ha una cosa que desaprovo en aquestes paraules seves, una cosa en la pràctica del gran mestre que no em sembla del tot encertada. No aprovo aquest córrer i saltar. Totes dues coses acceleren la respiració; ambdues expulsen al cervell de la gloriosa confusió que experimenta a l'aire lliure, i totes dues trenquen la pau. El pas irregular no és tan agradable per al cos, i distreu i irrita a la ment. Mentre que, quan un ha adoptat un pas regular, no es necessita cap pensament conscient per mantenir-lo, i no obstant això no impedeix pensar intensament en cap altra cosa. Com la tasca de punt, com el treball d'un copista, a poc a poc neutralitza i adormeix l'activitat seriosa de la ment. Podem pensar en això o allò, amb lleugeresa i rient, com pensa un nen, o com pensem durant un son lleuger matinal; podem fer jocs de paraules o desxifrar acròstics, i jugar de mil maneres amb paraules i rimes, però quan es tracta d'un treball sincer, quan es tracta de concentrar-nos per a fer un esforç, podem tocar la corneta tan forta i durant tant de temps com vulguem: els grans barons de la ment no aniran a reunir sota l'estendard, sinó que romandran asseguts cada u a casa, escalfant-se les mans en el seu foc i lliurats a les seves pròpies cavil·lacions privades.

Com es veu, en el transcurs d'un dia d'excursió hi ha una gran varietat d'estats d'ànim. Entre l'alegria del començament i la flema feliç de l'arribada, hi ha un canvi certament gran. A mesura que avança el dia, el viatger va passant d'un extrem cap a l'altre. Cada vegada està més unit amb el paisatge material, i l'ebrietat de l'aire lliure fa grans progressos en ell, fins que s'atura al costat del camí i veu tot el que l'envolta com en un somni plaent. La primera etapa és sens dubte més lluminosa, però la segona és la més tranquil·la. El caminant no fa tants articles cap al final, ni es riu a cor batent, però els plaers purament animals, la sensació de benestar físic, la delimitació de cada inhalació, de cada vegada que els músculs es tensen a les cuixes, el consolen de l'absència dels altres i el porten al seu destí encara content.

No he de oblidar-me de dir alguna cosa sobre els bivacs. Un arriba a una fita en un turó, o un lloc on amples camins es troben sota els arbres, es treu la motxilla i s'asseu a fumar una pipa a l'ombra. Es queda abstret i els ocells s'acosten a mirar, el fum es dissipa en la tarda sota la cúpula blau del cel, el sol es posa càlidament sobre els seus peus i l'aire fresc visita el seu coll i agita la seva camisa oberta. Si no és feliç és que deu tenir mala consciència. Un pot perdre tot el temps que vulgui al costat del camí. És gairebé com si hagués arribat el mil·lenni, quan tirarem els rellotges pel terrat i no ens recordarem més de l'hora i de les estacions. No respectar els horaris durant tota una vida és -anava de dir-ho- viure per sempre. La gent no té ni idea, a menys que ho hagi provat, del interminablement llarg que és un dia d'estiu que un sols mesura segons la fam i al qual només posa fi quan té son. Conec un llogaret en la qual gairebé no hi ha cap rellotge, en què ningú sap res dels dies de la setmana més que per una espècie d'instint per la festa dels diumenges, i en què només una persona pot dir-vos el dia del mes, i  generalment es equivocada. Si la gent sabés lo lent que avança el temps en aquest llogaret, i quin munt d'hores lliures proporciona, a més de les convingudes, als seus savis habitants, crec que sortiria en desbandada de Londres, Liverpool, París i diverses grans ciutats, en què els rellotges perden el cap i marquen les hores cada un més ràpid que l'altre, com si tots haguessin fet una aposta. I tots aquests necis pelegrins portarien amb si la seva pròpia infelicitat, en un rellotge de butxaca! Cal assenyalar que no hi havia rellotges en els dies tan lloats d'abans del Diluvi. Per consegüent, és clar, no hi havia cites, i encara no es pensava en la puntualitat. "Encara que a un home cobdiciós li lleveu tot el seu tresor -diu Milton ([5])-, encara li queda una joia, no el podeu privar de la seva cobdícia". I així jo diria d'un home de negocis modern: podeu fer el vulgueu per ell, posar-li a l'Eden, o donar-li l'elixir de la vida, però ell seguirà tenint un defecte en el cor, seguirà tenint els seus hàbits comercials. Ara bé, en cap moment els hàbits comercials queden més mitigats que en una excursió a peu. I així, durant aquestes parades, com dic, un es sentirà gairebé lliure.

____

El plànol de l'illa del trèsor de Robert Louis Stevenson. Ell va dir que aquest dibuix el va inspirar a escriure la novel·la. 

Però la millor hora arriba per la nit, després de sopar. No hi ha pipes com les que segueixen a una bona jornada de marxa, el sabor del tabac és una cosa memorable, tan sec i aromàtic, tan ple i tan fi. Si un conclou la nit amb un ponx, reconeixerà que mai hi va haver un ponx igual, a cada glop una tranquil·litat jovial s'estén per tots els seus membres i s'instal·la fàcilment en el seu cor. Si un llegeix un llibre -cosa que mai farà si no és de manera intermitent-, trobarà el llenguatge estranyament vigorós i harmoniós, les paraules adquireixen un nou significat; hi ha frases soltes que s'apoderen de l'oïda durant mitja hora seguida; i l'autor es guanya les seves simpaties a cada pàgina per la més agradable coincidència de sentiments. Sembla com si fos un llibre que un mateix hagués escrit en un somni. A tots els que hem llegit en tals ocasions els recordem amb una estima especial. "El 10 abril 1798 -diu Hazlitt amb precisió amorosa- em vaig asseure a llegir un volum de La Nova Heloisa ([6]), a l'hostal de Llangollen [7], al costat d'una ampolla de xerès i un pollastre fred". M'agradaria citar més perque, encara que avui dia som gent molt refinada, no sabem escriure com Hazlitt. I, per cert, un volum dels assaigs de Hazlitt seria un llibre de butxaca fantàstic en un d'aquests viatges; també ho seria un volum de les cançons de Heine ([8]), i, quant al Tristam Shandy ([9]), puc garantir una bonica experiència.

Si al vespre el temps és bo i càlid, no hi ha res millor en la vida de seure mandrosament davant la porta de l'hostal quan es pon el sol, o inclinat-se sobre el muret d'un pont per mirar les herbes i els ràpids peixos. Si en algun moment un experimenta la jovialitat en el ple sentit d'aquesta paraula audaç, és en aquest. Hi ha una floxera tan agradable en els músculs, un se sent tan net i tan fort i tan indolent que, ja es mogui o es quedi quiet, qualsevol cosa que faci la fa amb orgull i una mena de plaer regi. Un entaula conversa amb qualsevol, judiciós o neci, borratxo o sobri. I sembla com si una caminada enèrgica el purgués a un, més que qualsevol altra cosa, de tota estretor i tot orgull i deixés que la curiositat es manifestés lliurement, com en un nen o un home de ciència. Un deixa de banda totes les seves aficions per veure com es desenvolupen en la seva presència els humors provincials, ara com una farsa ridícula, ara greus i bells com un conte antic.

____
Retrat de Robert Louis Stevenson per John Singer Sargent 
O potser un es queda sol durant tota la nit i el temps malagradós el reclou al costat del foc. Llavors pot recordar com Burns ([10]), enumerant plaers passats, s'atura en les hores en que va ser "feliç pensant". És una frase que bé pot deixar perplex a un pobre modern, envoltat per tot arreu de rellotges i tocs de campanes i perseguit, fins i tot de nit, per brillants esferes de rellotge. Perquè estem tan ocupats i tenim tants projectes remots de realitzar, i castells en el foc, convertir en sòlides mansions habitables sobre un terra de grava, que no podem trobar temps per fer viatges de plaer al país del pensament i entre els pujols de la vanitat. El temps canvia, en efecte, quan hem de quedar-nos asseguts tota la nit al costat del foc, amb les mans creuades, i el món canvia per a la majoria de nosaltres quan descobrim que podem passar les hores sense sentir-nos descontents i estar feliços pensant. Tenim tanta pressa per fer, per escriure, per acumular possessions, per fer audible la nostra veu un instant en el silenci burleta de l'eternitat, que oblidem allò de que aquestes coses no són sinó parts, a saber: viure. Ens enamorarem, bevem molt, correm d'una banda a un altre sobre la terra com ovelles espantades. I ara un s'ha de preguntar, quan tot està fet, si no hauria estat millor assegut a la vora del foc a casa seva i sent feliç pensant. Estar sentat en calma i contemplar -recordar sense desig les cares de les dones, sentir-se complagut sense enveja de les gestes dels homes, ser-ho tot i ser a tot arreu amb harmonia, però content de seguir estant on un està i de seguir sent el que un és-, ¿no és això reconèixer el seny i la virtut, i habitar en la felicitat? Al cap i a la fi, els qui gaudeixen de la processó no són els que porten les banderes, sinó els que els miren des de les seves habitacions privades. I quan un està en això, es troba a la disposició mateixa de tota heretgia social. No és moment de evasives ni de grans paraules buides. Si un es pregunta què significa per a ell la fama, les riqueses o el saber, la resposta queda lluny, i un torna a aquest regne d'imaginacions lleugeres, que sembla tan va als ulls dels filisteus que suen darrere de les riqueses i tan transcendental per a aquells als qui afligeixen les desproporcions del món i, a pesar de les estrelles gegantines, no poden deixar de partir les diferències entre dos graus del infinitesimalment petit, com ara una pipa o el Imperi Romà, un milió de monedes o la punta d'un arc de violí.

Un treu el cap a la finestra, amb la darrera pipa acomiadant fum blanc en la foscor, el cos deliciosament dolorit i la ment entronitzada en el setè cercle de la felicitat, de sobte l'humor canvia, el penell gira i un es fa una pregunta més: si durant aquest temps ha estat el més savi filòsof o l'ase més insigne. L'experiència humana encara no és capaç de contestar a aquesta pregunta, però almenys un ha passat una estona agradable i ha mirat de dalt a baix a tots els reialmes de la terra. I tant si això va ser savi com si va ser neci, el viatge de demà el transportarà, cos i ment, a una parròquia diferent de l'infinit.

_____
Signatura de Robert Louis Stevenson

---

[1] Estem davant un títol extret de les Odes (Carmina, III, 1.2-4) d’Horacio: “Favete linguis: carmina non prius / audita musarum sacerdos / Virginubus puerisque canto (Guardeu silenci: poemes no escoltats abans / jo sacerdot de les muses (canto a les donzelles y jovenets)”.

[2] William Hazlitt (1773-1830) es un escriptor anglès, cèlebre pels seus assaigs humorístics i per la crítica literària, essent considerat el crític anglès més important després de Samuel Johnson. Com que un text seu es citat abastament per Stevenson, crec que cal explicar una mica la vida d’aquest escriptor. Fill d’una família irlandesa protestant. El seu pare, que havia coincidit quan estudiava a la Universidad de Glasgow amb Adam Smith, va fundar la primera església unitària a Boston, on havia immigrat. William fou enviat a un seminari unitarista, on sols va estar un any. Amb inquietuts artistiques, va dedicar-se a la pintura, com el seu germà gran John. El 1798, William Hazlitt fou presentat a Samuel Taylor Coleridge i William Wordsworth, a més de trabar amistat amb Charles i Mary Lamb. També mitjançant el seu germà va conèixer al pintor Joshua Reynolds. El 1808 va casar-se amb Sarah Stoddart, germana de John Stoddart, director de The Times. Encara que als tres anys va separar-se de la seva dona, va iniciar la seva carrera periodística, treballant pel Morning Chronicle, Edinburgh Review, The Times, etc. Va publicar diferents llibres d’assaig, entre els que cal citar The Round Table, Characters of Shakespear's Plays (1817) i Table Talk (1821-1822). Precisament en aquest darrer llibre va publicar l’article citat per Stevensons, “On going a journey (Anar de viatge)”, que va publicar el 1821 a The New Monthly Magazine.  La seva obra més coneguda es The Spirit of the Age (1825), retrats de contemporanis seus, com  Coleridge, Wordsworth, Lord Byron, Jeremy Bentham, Walter Scott i Charles Lamb. Com alguns d’aquests, Hezlitt fou una fervent admirador dels revolucionaris francesos, quasi protosocialista, mantenint les seves idees fins a la fi i criticant els que, canviant d’idea, varen esdevenir conservadors, cas de Coleridge i Wordsworth. Va escriure una biografia en quatre volumes de Napoleó Bonaparte. Va mantener un relació amb Sarah Walker, una donzella de la casa on ell vivia, publicant el seu enemics tota la seva correspondència amb ella en un panflet, Liber Amoris. La premsa conservadora va aprofitar per destruir la seva reputació amb aquest escàndol.

[3] Cristià (Christian) es l’heroi de la novel·la al·legòrica del calvinista John Bunyan Pilgrim’s Progress (El viatge del pelegrí), extremadament popular aleshores. En aquesta obra es descriu el viatge de l’heroi des de la  «ciutat de la destrucció» fins la «ciutat del cel» (de la terra al paradís), on per descomptat el camí és ple de trampes, on es posa moltes vegades a prova la fe. És una al·legoria de les vicissituds per les que passa la vida de la veritat cristiana. Christian al contemplar la creu, deixa caure la seva càrrega a terra. Aquesta novel·la devia ser una referència per Stevenson, ja que també la cita en el seu llibre de viatges Travels with a Donkey in the Cévennes (Viatge amb un ruc per les Cévennes)(1879).

[4] Personaje d’un dels Tales of the Genii (1764), suposats contes orientals traduïts del persa i debuts en realitat a la imaginació de James K. Ridley, que els va publicar amb el nom "Sir Charles Morrell". La bruixa del conte representa a la conciència.  : 

[5] John Milton (1608-1674) poeta i assagista anglès, conegut i famós pel seu poema èpic “Paradise Lost (El paradís perdut)”. Estem davant una de les més importants figures de la literatura anglesa, quasi al mateix nivell que Shakespeare. Havia lluitat contra la monarquia absolutista durant la Guerra Civil anglesa (des de 1642 fins 1651), on va ocupar càrrecs sota el mandat  Oliver Cromwell.

[6] Julie ou La Nouvelle Héloïse (1761), de Jean-Jacques Rousseau, es possiblement la novel·la més famosa del segle XVIII. Consisteix en una col·lecció de cartes, de les que Rousseau seria tan sols l’editor, una argúcia literària que li permet evitar la identificació amb els personatges i intervenir, tot comentant les seves idees i actituds. La Nueva Eloísa, que es una novel·la, podria ser un llibre de filosofía, ja que l’autor exposa el seu pensament sobre diferents qüestions com la societat, l’educació, la religió, el matrimoni... Ha estat una obra que ha tingut una notable influència, especialment en lectors de baixa preparació. La novel·la utilitza una llenguatge racional per criticar i destruir el vell edifici ideològic i alhora un llenguatge que surt del cor i del sentiment, una manera gens habitual aleshores, per construir una nova societat.

[7] Llangollen es un petit poble gal·lès situat al Denbighshire, al nord-est de Gal·les, d'unes tres mil persones. Esta situat entre el riu Dee i les muntanyes Berwyn. Cada any acull el Llangollen International Musical Eisteddfod, un festival competitiu de música i ball,que porta a uns 120.000 visitants cada any. Igual que amb tants pobles gal·lesos antics, rep el nom del seu sant fundador, Collen, un sant del segle VII.

[8] Christian Johann Heinrich Heine (1797-1856) és un dels grans poetes alemanys. De família jueva, encara que convertit al protestantisme, va estudiar dret a Göttingen, Bonn i Berlín, però el seu autèntic interès fou la literatura. Heine és especialment conegut per la seva poesia lírica: “Gedichte (Poemes") del 1821 i, fruit d’un amor apassionat i secret per les seves cosines, Buch der Lieder ("Llibre de cançons) del 1827.

[9] The Life and Opinions of Tristram Shandy, Gentleman (La vida i les opinions del cavaller Tristram Shandy) es una novel·la publicada entre 1759 i 1767, en nou volums, per l’escriptor anglès Laurence Sterne  (1713-1768) . Va ser un èxit editorial des del primer moment, convertint a l’escriptor en una celebritat. L’obra, però, no fou ben rebuda per la crítica de la època. El gran crític àngles Samuel Johnson va dir d’ella que «res extravagant pot perdurar». La seva  cuidada extravagància l’ha convertit en una de els millors novel·les còmiques en llengua anglesa.

[10] Robert Burns (1759-1796) és el poeta escocès més conegut, considerat un pioner del romanticisme, font d’inspiració pels liberals i socialistes. El seu poema “Auld Lang Syne” (1788) es canta tradicionalment com un himne de despedida. El “happy thinking (feliç pensar)” al que es refereix Stevenson apareix a la quarta estrofa del poema “The Rigs 0’Barley” (1782): “I hae been happy thinking (Hem estat feliços pensant)”.

Eudald Pradell, d’armer a tipògraf

Josep Eudald Pradell (1721-1788) és una de les grans glòries del món del ferro ripollès. Nascut a Ripoll, va traslladar-se a Barcelona a la edat de vint anys, on va destacar ràpidament com a gravador de matrius de tipus de lletra.

Com explica Albert Corbeto, Jean Sarrailh, en la seva obra La España Ilustrada de la segunda mitad del siglo XVIII (1954), mencionava a Eudald Pradell, com una mostra que la minoria il·lustrada tenia també representants entre humils treballadors i artesans  que superaven els procediments tradicionals.

______
Mostra del treball d'un encepador ripollès.

Estem davant un armer, sembla que en concret era un encepador (ja que la majoria de la seva família ho era), que va redirigir els seus coneixements tècnics cap a la creació de tipus d’impremta, una activitat molt especialitzada i de gran interès en el seu segle.

L’ornamentació dels panys i la decoració de l’encep (a vegades pura orfebreria) era la part més creativa del procés, on els artífexs manifestaven les seves aptituds artístiques.

Cal recordar que els canons i panys ripollesos anaven amb el nom de l’armer gravat mitjançant un punxó, on el cognom de l’armer s’inseria en combinacions sovint força enginyoses, pel que no és tant llunyana la seva feina del de gravador de tipus de lletra.  Segons alguns, Pradell “logró más soltura porque siendo armero de oficio estaba muy versado en trabajar primorosamente el hierro, y había hecho punzones de los que sirven para estampar el nombre del maestro en las llaves, y cañones de las armas de fuego”.

______

Escut del canoner ripollès Busoms de Ripoll. Segle XVIII.

No estem pas davant un cas inusual. William Calson (1692–1766), el gravador, fonedor i dissenyador de tipus anglès, creador d’un tipus de lletra molt emprat durant el segle XVIII a Anglaterra i Estats Units (per exemple, la declaració d’Independència dels Estats Units fou editada amb aquesta tipus de lletra) també havia estat també gravador d’armes.

Cal saber que en el segle XVIII Espanya patia una greu falta de gravadors de lletres, que fes innecessària la importació de materials tipogràfics estrangers, especialment de matrius.

Els gravadors de punxons eren molt escassos, ja que era un treball de gran dificultat i calia una gran habilitat i experiència. Els materials emprats per fer les matrius calia que tinguessin gran resistència i durabilitat. Per fer tots els tipus de lletra calia una gran inversió de temps, era una feina artesana impossible sense un fort suport econòmic i la seva reproducció sols calia de tant en tant, pel que era molt difícil la cadena natural de transmissió dels coneixements tècnics per a la seva realització.

Durant el regnat il•lustrat dels reis Fernando VI i  Carlos III, amb la prohibició d’importar llibres impresos de l’estranger, va començar a redreçar-se el rumb. Tal era el desig reial que Carles III va atorgar el 1763 l’exempció del servei militar als impressors i als “fundidores de letras que se emplean de continuo en este ejercicio y a los abridores de punzones y matrices”. Serà l’època d’or d’impressors com Ibarra, Sancha, Monfort o el barceloní Tomàs Piferrer.

Mostra de la necessitat i de l’empenta que tenia aquest sector n’és que l’any 1779 la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia va aprobar crear una  “fábrica de letras”, amb la voluntat de gravar i fondre 6 graus de lletra (entredos, lectura chica, lectura gorda, texto, parangona y misal) amb el mestre orfebre Manuel Peleguer com a gravador i el fundidor Vicente Bellver.

Instal·lat a Barcelona a partir de 1741, el ripollès Eudald Pradell va aprendre l'art de fer matrius i punxons de mà de Pablo Barra, que aleshores dirigia la Impremta Real a Barcelona, i també de l’experiència de fosa de tipus de lletra del convent de San José de la ordre dels Carmelites Descalços, que havien iniciat la seva activitat el 1734.

_____
Segunda muestra de los tipos de Eudald Pradell. 1759

Pradell va presentar el 1758, amb trenta set anys, el primer tipus de lletra, Peticano, presentats en un full que deia: Fábrica Nueva de Letra, cuyas matrices ha inventado en Barcelona Audal Paradell, Maestro Armero en dicha Ciudad, y la funde Felio Pons Impressor. Adviertase pues al público, que ahora se van abriendo las demás matrices hasta hacer una completa Fundición de todos los Charactères, que se usan, tomando por norma las mejores letras, que en Europa se conocen. El 1759, 1760, 1761 y 1762 va gravar nous tipus de lletra com «Lectura chica», «Lectura gorda», «Texto», «Lectura chica» i «Breviario o entredós».

L'any 1763 Pradell es va posar en contacte amb la Junta de Comerç de Barcelona, oferint-se a crear matrius de caràcter grecs i llatins per les impremtes, a canvi d'una pensió. La Junta li va demanar la protecció reial.
Els tipus de lletra que va gravar Pradell eren, seguint molt el gust de l’època, revisions dels caràcters holandesos del segle XVII, aleshores un gran empori comercial editor, fets per Johann Michael Fleischmann (1701-1768). Aquest gravador, nascut a Nuremberg (Alemania), va fer tota la seva obra, a partir de 1728, a Holanda, on va treballar a la fundició d’Enschede, a Haarlem.

Estem davant uns tipus neoclàssics, lluny dels tipus creats l’any  1495 per Francesco Griffo per al impressos venecià  Aldo Manucio, o dels tipus renaxentistes Jenson i Garamond.

Del valor de la feina que feia Pradell n’és l’interès que va despertar en personatges molt importants del món cultural d’aleshores: Josep Finestres, catedràtic de Dret de la Universitat de Cervera, que també era director de la impremta universitària, diu de Pradell en de les seves cartes (15 julio de 1763) a l’erudit valencià Gregori Mayans que li enviava «muestra del quinto carácter  de letra, cuyos punzones y matrices ha hecho Pradell, armero, sin saber de leer ni escribir, ni los nombres de las letras», afegint que “hasta hoy nadie en España había hecho matrices, y no obstante no es atendido”.

El capità general de Catalunya, marquès de la Mina, desprès de haver fet visitar el taller del Ripollès per el Duc d’Alba i el comte d’Aranda, va recomanar-lo per mig del marquès de Squilace al rei  a Carles III d'Espanya, que va ordenar al Marqués de Grimaldi  que li concedís una pensió remunerada (1764):

«Excmo. Señor: El Rey se ha servido conceder a Eudaldo Pradell, maestro armero, habitante en Barcelona, cien doblones de oro de pensión cada año, y cincuenta quintales de plomo por coste y costas por el término de diez, con calidad de que ha de venir a establecerse a Madrid y emplearse en el ejercicio de abrir matrices para todo género de letras, a fin de abastecer las impresiones de España, así de caracteres latinos como hebreos, griegos y árabes, según ha propuesto. —Dios, etc.— San Ildefonso, 4 de Agosto de 1764.» 

______
Primera muestra de los tipos de Eudald Pradell. 1758 

La pensió va precedida del siguiente epígrafe: «Pensión al primero que empezó a grabar letras en España».

Pradell a Madrid, en un taller al carrer Mesón de Paredes, va crear quatre graus de lletra: dos de breviari, una de lectura i un altre de text. Pradell va fer una col·lecció de dotze graus, des del Glosilla (caràcter de lletra menor que la de breviari) al Gran Canon (la lletra més gran que s’utilitzava). No sembla, però, que fes cap tipus de lletra oriental, tant grega com àrab.

Una curiositat es que Pradell era analfabet, cosa freqüent en els artesans i no sabia parlar castellà quan es va traslladar a Madrid. Pellicer diu, però, que Pradell havia estudiat a l’escola monàstica ripollesa de l’abat Mai.

El catedràtic Josep Finestres (1688-1777), que el va rebre a Cervera quan anava cap a Madrid, amb tota la seva família, diu: “Yo no sé si en Madrid sabrá hablar castellano. Ciertamente que su figura es despreciable. Supongo que allí trabajará, él o su hierro, de armero y fabricante de matrices. Yo le encargué mucho que estuviese sobre sí, porque en la corte hay grandes marrajos que engañan y pegan muchos chascos a los incautos y gente de bien. Él dijo que no les temía. Veremos cómo le sale” (27 desembre de 1764).

Malgrat que la pensió reial tenia com a objectiu “para que trabajase allí y enseñase el arte de hacer las matrices a algunos mancebos”, Eudald Pradell no va complir amb aquesta obligació, ja que ni el seu fill  Eudald ni el seu gendre (Pere Isern) varen seguir la seu camí, explotant sols els tipus de lletra, els punxons i matrius que el pare havia fet. Carles IV va concedir al fill de Pradell la pensió i franquícia de que gaudia el pare

En l'any 1767 Eudald Pradell va demanar ingressar com a membre de la Conferència Fisicomatemàtica de Barcelona, actualment Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, cosa que se li va concedir. Era el primer artesà en ser admès. Eudald Pradell va morir a Barcelona el 1788.

_______
Mostra del tipus de lletra Eudald de Mario Feliciano


L’obra de Pradell té paral·lels il·lustres en el mateix segle. XVIII. Estem en l’edat d’or dels creadors de lletres avui clàssiques:  A més del citats, hi ha  John Baskerville (1706-1775) i Giovanni Battista (Giambattista) Bodoni (1740-1813).

____
Mostra del tipus Pradell d'Albert Balius


El treball de Pradell del segle XVIII ha inspirat modernament a diferents dissenyadors de tipus de lletra. El 1998 Mario Feliciano sota el nom provisional de "Pradell Ibarra" va fer una tipografia nova. Més tard, Mario Feliciano va desenvolupar una família tipogràfica comercial que va prendre el nom definitiu de Eudald, amb variants com Eudald News, Eudald Headlines i Eudald Fine (Roman i Itàlica).

Inspirant-se amb els materials gravats per Eudald Pradell, entre el 2001 i 2003 el dissenyador Andreu Balius va crear un tipus de lletra Pradell, com a fruit d’un treball de recerca històric sobre la tipografia espanyola del XVIII, com a homenatge i memòria a aquest gravador que va contribuir a la renovació dels repertoris tipogràfics espanyols. La tipografia Pradell és una interpretació històrica adaptada a l’època contemporània. Aquesta lletra Pradell va rebre el premi “Excellence in Type design” (maig de 2002) i també fou guardonada per l’Asociation Typographique Internationale (desembre de 2011).

Que aquesta explicació sobre la figura de Eudald Pradell ens faci més conscients de la seva importància i vàlua.