L'article va tenir un escàs ressò, malgrat que crec que contenia alguns elements que eren prou interessants.
L'article, bàsicament, esmenava la data que fins ara havien utilitzat sense cap recança en relació a la còpia ripollesa els grans especialistes, com Miquel Batllori, Martí de Riquer o Francisco Rico (per citar-ne sols alguns i sense acritud).
Ja sabem que les novetats humanístiques no tenen tant ressò com qualsevol avenç publicat en el terreny de la medicina o biologia. Les recerques humanístiques més bé sempre obtenen un ressò paupèrrim, cap menció publicista.
A més, una revista modesta com els Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès no té ressò en el món acadèmic, cada cop més reclós en la seva lluita diària, en la seva suposada alta divisió. Hi ha com una línia que separa ingratament els professionals dels treballs "aficionats".
El fet, però, era que aquesta esmena a la data imposava una revisió de les informacions sobre la introducció del petrarquisme a Catalunya, amb tot el que això significa. En l'article abans esmenat, no vaig atrevir-me a avançar gaire sobre el tema. Ara, amb els anys, crec que cal furgar en la ferida.
I cal afegir i advertir que des de fa molts mesos l'article és a l'abast de tothom per internet i per tant, qualsevol recercador sobre Petrarca pot fer el petit treball de mirar el que hi ha publicat darredament sobre l'humanista italià. Però esperar que els treballs i estudis universitaris o editorials comencin, com diuen que cal fer, per una recerca bibliogràfica, suposo que es seguir massa el manual i la modernitat es trencar amb cosses com aquestes.
I així, com va dir Miquel Sitjar, la meva recerca sobre la còpia ripollesa de Petrarca va restar sense cap ressò. I va quedar per a vestir una possible placa dedicada a una paret: "... errans hic magnus vir solatium de vita solitaria on inventit... (...aquest home no trobà el consol de la vida solitària...)".
.jpg)
No cal dir que Girona, malgrat certes al·lucinacions, també és lluny del centre del món.
La veritat era que parlar de Petrarca en aquells anys era una pocasoltada. L'obra a la que jo feia referència, De vita solitaria, no estava traduïda al català i l'edició castellana més propera era de l'any 1944. Era parlar d'un fet sense cap interès proper: Sols feia 700 any del naixement del humanista italià (1304).
L'obra de Petrarca Excelencia de la vida solitaria havia estat traduïda l'any 1947, amb un estudi preliminar de Mario Penna, a Madrid per Ediciones Atlas.
Fa pocs mesos, el febrer de 2011, Angle Editorial va publicar una traducció del llibre de Petrarca Elogi de la vida solitaria, amb edició i introducció de Jordi Llovet i traducció de Núria Gómez Llauger.
Com no podia ser un altre manera, cap menció al meu treball. Sols en aquest cas hi havia un plantejament justificable: En cap moment s'entrava en la qüestió de la influència petrarquista a Catalunya.
Com podeu veure la resignació i l'escepticisme eren la meva possició. Per un costat no calia esperar reconeixements i per altra els procediments d'estudi humanístic continuaven essent de curta volada i plens de llacunes (volgudes o inadvertides).
En el meu treball jo feia dues troballes interessants:
La primera era que la còpia de l'obra de Petrarca De vita solitaria que hi havia al manuscrit 104 dels fons ripollesos de l'Arxiu de la Corona d'Aragó no havia estat copiat a Avinyó pel monjo Guillem de Colldecanes cap a 1377, sinó anys després, entre la tardor de 1394 i juny de 1397.
Aquesta deducció era possible en creuar les dades de la vida de Colldecanes i les mencions que ell feia en el final de l'obra. Havia copiat l'obra mentre era prior de Panissars i estava litigant pel priorat de Manguella, al País València. Fins ara el estudiosos havien deduït la data de 1377 creuant les dades existents en el manuscrit 104 amb els dels manuscrits 16 i 167.
La segona troballa era que la còpia ripollesa no contenia un capítol de l'obra petrarquesca. No hi havia el suplement romuldiano.
La gènesi de l'obra de Petrarca De vita solitaria és coneguda: Començada el 1346, va anant essent corregida fins a 1356, quan n'envia una còpia al seu amic Felipe de Cabassoles, a qui dedica l'obra. Però el 1372 el prior de Camaldoli, que havia llegit una còpia de l'obra, va requerir a Petrarca, havent-lo visitat a Arquà, que afegís un capítol dedicat a Sant Romuald, que hi ha en algunes còpies manuscrites del De vita solitaria italianes.
Per cert que Sant Romuald (951-1027) fundador de l'orde dels camaldulesos, va venir el 978 a Sant Miquel de Cuixà, amb l'abat Garí i el dux de Venècia Pere Orsèol. V ser qui va convèncer el comte Oliba Cabreta de retirar-se a fer penitència a Montecassino. Tornat a Itàlia cap el 988, Romuald va fundar el 1020 la comunitat de l'Eremo dei Camaldoli, origen de l'Orde de Camaldoli o dels camaldulesos, congregació reformada, de fet, de l'Orde de Sant Benet.
____
Cel·la de Sant Romuald a l'Eremo dei Camaldoli_____
Doncs, bé, la còpia ripollesa calia deduir que fou feta sobre una còpia antiga que, molt segurament, hi havia a Avinyó, on Colldecanes que hi havia estudiat i Ripoll hi tenia molt segurament enllaços importants.
Però hi havia una tercera qüestió que no vaig desenvolupar amb cruesa, però que afectava a la manca de valoració de l'obra de Colldecanes dins de l'anàlisi de la introducció del humanisme i del petrarquisme a Catalunya
La primera menció coneguda a Petrarca a Catalunya és una carta de Pere de Pont de l'any 1386, on per cert aquest menciona l'obra De vita solitaria. Posteriorment hi ha una celebrada traducció al català de Bernat Metge, l'any 1388, del comte de Giovanni Boccaccio Valter i Griselda, feta sobre la traducció llatina que Petrarca havia fet.
Les valoracions de la còpia de Colldecanes son clarament minusvaloracions flagrants. Alós-Moner destaca que l'obra de Colldecanes no fos una traducció al català i judica que fou feta en la solitud del claustre. Martí de Riquer diu que la còpia de Ripoll era un "fet anecdòtic".
_____
Retrato de Francesco Petrarca, Andrea del Castagno, Ciclo de los hombres y mujeres ilustres._____
Si un mira la còpia ripollesa del De vita solitaria, veu clarament que la còpia de Colldecanes no tenia un propòsit particular. Era una còpia amb desig de divulgació: Hi ha espai preparat per posar caplletres als capítols, per adornar el producte. I el fet que l'obra estigués a Ripoll permetia una divulgació, conegut com era el cenobi per la seva biblioteca i producció de llibres i còpies.
El pare Miquel Batllori, per exemple, destaca que la còpia ripollesa fos d'una de les obres morals de Petrarca, que obtingueren a l'època molt ràpid predicament arreu. És una justa valoració.
Malgrat el meu dictamen que la còpia ripollesa no és la primera relació entre la cultura catalana i Petrarca, de l'any 1377, tot fent retardar la data fins la tardor de 1394 i juny de 1397, l'obra de Colldecanes es col·loca com a tercera referència sobre el tema i no tan equivocada com les dades que ens ofereix Pont o menys divertida i minsa que la que fa Metge, però en tot cas, d'un valor referencial i una solidesa gens menyspreable. I anys després, el 1399, Bernat Metge escriu Lo somni, una obra ja genuïnament renaixentista.
Serveixin aquestes notes per a reivindicar Ripoll i Colldecanes com a pas important dins de l'anàlisi de la introducció del petrarquisme i el humanisme renaixentista a Catalunya.
