“Per aquestes diverses operacions, podíem esperar guardar Camprodon, Ripoll i Castellfollit; i nosaltres tindríem sobretot l’avantatge de alimentar tot l’exèrcit dels Pirineus Orientals amb l’enemic. Nosaltres hauríem pogut, durant els grans calors, portar les nostres tropes a les muntanyes saludables, i no deixar morir de febres i a la intempèrie a les planes de Figueras”.
A més, afegia: “... en cas de guerra a Catalunya, hi ha un altre camí a prendre que el que passa per la vora de la Mediterrània, sobretot quan un no es superior a l’enemic en marina”. Doppet anuncia que esta escrivint una memòria sobre els mitjans per fer amb avantatge la guerra als Pirineus, que enviarà al Ministeri de la Guerra.
Però la posició de Doppet a Ripoll, a pesar de les possibilitats que oferia, era molt avançada i perillosa i podia ser encerclat.
“No vaig poder estar més que sis dies a Ripoll, ja que vaig tenir coneixement el dia 29 prairial [17 de juny de 1794], per certs observadors que havia enviat cap a Vic, que l’enemic estava disposat a llançar-se sobre Ripoll amb forces superiors; sobretot que portessin força des d’Olot sobre Sant Juan de les Abadesses; per ocupar-la i copar-me aquest passatge”.
El camí de retirada no fou pas un camí planer:
“L’hora de la partida fou fixada pel 30 prairial [18 de juny de 1794] a la una de la matinada; cada cap va rebre l’ordre de despertat la tropa sense tocar el tambor; es va prohibir incendiar el deixar el lloc, i de tirar tirs o canonades sense necessitat, es a dir sense estar forçats per un atac. Carregats amb un nombrós comboi, aquesta precaució ens era necessària per amagar el moment de la nostra sortida a l’enemic qui acumulava forces a l’entorn de nosaltres.
“La tropa fou repartida per la nostra sortida com ella havia estat per l’arribava: dues columnes foren emplaçades, una a la dreta, l’altre a l’esquerra, sobre els altures, per assegurar la marxa d ela nostra artilleria i del comboi que seguia la ruta que de Ripoll va al llarg del riu a Sant Joan de les Abadesses i Camprodon. La nostra columna, que marxava per les altures del costat d’Olot, va veure’s obligada a sostenir violents combats, i varem arribar a Sant Joan de les Abadesses en el moment que l’enemic es presentava per caçar la nostra guarnició i ocupar-la”.
Arribats en aquest punt estem davant una mostra fefaent de com es llegeixen els fets des d’òptiques diferents. La documentació catalana parla de la batalla del Capsacosta, on segons es diu les tropes francess foren aturades camí d’Olot pels somatents olotins comandats pel mariscal de camp Joan Miquel Vives i per Francesc de Teran.
Segons sembla, els voluntaris catalans el bateren al Capsacosta i en el Mariner de Sant Pau de Segúries, fent-los recular i deixar Camprodon. Altres fonts parlen que el combat va tenir lloc a la pineda de Sant Salvador de Bianya. “Es tingué el fet per miraculós i providencial”, atribuïnt-lo a la Verge del Tura, diu Joaquim Danés en un dels seus llibres, ja que els francesos venien cap a Olot.
Les fonts franceses, no fan ni esment de la possibilitat de dirigir-se a Olot. Molt segurament fou sols una topada amb la columna que resseguia les altures del costat d’Olot de la vall del Ter. Doppet explica els seus objectius i orientació:
“Per tot el que jo veia des de la nostra sortida de Ripoll, vaig jutjar fàcilment els obstacles que nosaltres en trobaríem en la marxa vers Camprodon. Vaig preveure que la seguretat del comboi depenia de la fermesa de l’avantguarda, i que si malauradament ella era rebutjada, això podia provocar el desordre dins de la columna, i per tant lliurar-nos als cops de l’enemic. Estant doncs arribats a Sant Juan de les Abadesses, em vaig col•locar al cap de l’avantguarda, i vaig fer marxar una peça de quatre i una de dos, i vaig donar el comandament de la columna a un general de brigada. Aquesta avantguarda estava composada per cinc cents homes o més.
Vaig conduir amb rapidesa la meva avantguarda cap a Camprodon; però quan vaig estar a prop d’aquesta vila, vaig donar-me que estava de nou en poder dels espanyols. Aquesta aventura malaurada i incomprensible no ens va descoratjar; ens vàrem decidir ràpid a conquerir-la per segona vegada.
“Sense esperar la nostra columna, vaig anar fins a una altura que dominava la vila; la impetuositat del nostre atac fou tal que l’enemic no va tenir temps de comptar les nostres forces, i feren evacuar Camprodon a tres batallons de línia i a una quantitat de pagesos armats. Desprès del combat vàrem saber pels presoners la força dels espanyols que hi havia a Camprodon quan nosaltres havíem atacat amb cinc cents homes”.
El general francès, davant l’èxit assolit, no pot fer més en les Mémoires politiques et militaires du géneral Doppet (1824) que dir que si es conserva la sang freda, mostrar cara serena, amagar la inquietud i un es llança primer contra l’enemic, es segur que els companys d’armes et seguiran.
La retirada de Ripoll i conquesta per segona vegada en pocs dies de Camprodon es explicada per Doppet així:
“No fou fins que va arribar la nostra columna, que vàrem prendre possessió de Camprodon, i que finalitzarem la captura a l’enemic del castell Sant Antoni, on ell s’havia refugiat. El 30 prairial [18 de juny de 1794], per la tarda, vaig entrar a la vila amb un batalló...”.
Els esdeveniments, però, no varen cloure aquí. Camprodon patiria un dels fets que marquen sempre molt a les poblacions en guerra.
