“Jo vaig ejecuatr a la meva arribada una visita als tallers d’armes de la vila; hi trobàrem moltes armes, i sobretot moltes eines. Em vaig donar diligència en fer-les passar cap a l’interior de la república: coneixia que estant amb guerra amb Alemanya i Anglaterra, les eines esdevenien un objecte preciós i interessant per la república”.
Les Mémories politiques et militaires du Géneral Doppet (1834) ens ofereixen una precisa descripció de l’estat de la vila de Ripoll:
“Vàrem trobar moltes avitualles a Ripoll, i una carga de dos muls de plata. L’informe que en féu en el seu moment Dugommier a la Convenció Nacional, prova que malgrat la dificultat del transport i els intents diaris de l’enemic, vaig fer entrar a França en aquesta etapa un botí immens”.
Com era una constant, donava la fama de sanguinaris i saquejadors de les tropes revolucionàries franceses, “tots els habitants havien fugit; a pesar de que vaig fer-ne entrar alguns que la por havia fet marxar fora de la vila: vaig donar-lis les mateixes avitualles que a la tropa; i, com en totes parts, vaig esforçar-me en provar que la república no feia la guerra als pobles”.
Els francesos, però no es quedaren reclosos a Ripoll. Diu Isidre Serrat, rector de Sant Esteve de Comià: “... els francesos arribaren fins a l’hostal Cremat de las Llossas per dos vegades, ocasionant una gran alarma a als Pens i la parròquia de Roma; es féu la crida d’anar, la gent que tingués arma, a la serrar de coll de Soler, donades per ordre del senyor abad de Ripoll”.
Però la situació del general Doppet a Ripoll provocava la seva preocupació:
“Estant a Ripoll, i fent evacuar el botí al quarter general de Dugommier, sentia que era el moment d’accelerar la marxa d’aquests combois, ja que havia partit de Camprodon amb prop de tres mil homes, dels quals vaig deixar una part a Sant Joan de les Abadesses, per conservar la meva comunicació i preparar una retirada segura. No és de més observar que cada dia havia de dedicar una part de la tropa per acompanyar el combois de mules que transportaven el botí a Camprodon. Allà els homes i les mules eren rellevades per altres que anaven fins a Prats de Molló, i aquesta columna mòbil estava nit i dia en marxa: de manera que em quedaven poques tropes per resistir en cas que l’enemic hagués atacat Ripoll.
“Aquesta empresa, goso dir-ho, fou de les més arriscades; i si les circumstàncies haguessin permès secundar la meva operació, la nostra incursió a Catalunya podia haver estat molt lucativa”.
En aquest punt, Doppet fa una explicació bastant concreta de la situació militar en la Guerra del Rosselló aquell juny de 1794:
“Cal recordar que en aquella època Bellegarde era encara en mans dels enemics, i que Dugommier no tenia encara ni Roses, ni Figueres; de manera que em trobava fora de la nostra línia, i forçant, per la rapidesa i més bé temeritat de la nostra marxa, a les viles d’Olot i de Vic a evacuar objectes preciosos a Barcelona, a les portes de les quals jo hagués anat, si hagués tingut a la meva disposició les forces promeses a Dagobert pel Comitè de Salut Pública de la Convenció Nacional”.
El castell de Bellegarde, sobre la Jonquera havia estat capturar pel general Ricardos el de 1793, no fou reconquerit fins el 18 de setembre de 1794. En pocs mesos, des de gener de 1794, Dugommier va havia fet canviar el signe de la guerra, amb les preses de Roses i Figueras.
En les seves memòries Doppet va diferents consideracions sobre les possibilitats de la seva incursió militar a Ribes, Camprodon i Ripoll, en direcció, sobretot, a Olot i Besalú.
El que resulta, però, simptomàtic, és l’interès de Doppet en donar mostres de la disciplina de les seves tropes:
“No tinc necessitat d’informar aqui de les diferents ordres que vaig donar per mantenir la disciplina de les tropes, per assegurar a la república el botí fet a l’enemic, per fer respectar en país estranger les propietats i les persones dels ciutadans, per tractat amb humanitat els presoners de guerra, en fi per complir amb els meus deures militars zelós i d’home honrat. Totes aquestes ordres estan consignades en els meus registre i en els de l’Estat Major de l’exèrcit; ells son, per altra part, en tots els llibres d’ordres dels batallons que varen servir amb mi. Deixo als descuidats calumniadors la seva culpable ignomínia; i, d’altra costat tinc dintre de la meva consciència la satisfacció de no tenir cap retret a fer-me, estic segur que, si els meus enemics m’haguessin conegut un crim, s’haguessin apressat a engrandir-lo. No tenint res de positiu ni de particular a dir sobre aquest tema, ells generalitzen les seves calumnies, però, per la meva satisfacció, jo no voldria altre cosa, sinó que els meus perseguidors fossin obligats a publicar les seves memòries”.
Com veurem en el següent capítol de aquesta sèrie d’articles de divulgació sobre la Guerra Gran al Ripollès, que la presa de Ripoll es va saldar amb un greu saqueig.
