.JPG)
Dos testimonis ens explicaran la situació que es creava a la ratlla fronterera quan acabava el camí construït durant la guerra, però que per la part francesa no arribava dalt del cim.
El memorialista Artur Bladé Desumvila, en la seva obra L’exiliada (2006), explica com ell, que formava part de l’hospital de Montserrat traslladat provisionalment a Aigües de Ribes, va fer aquesta part del camí de l’exili.
Avui (8 de febrer) he passat la frontera pel coll d’Ares. Encara sóc al cim del coll. En compliment de certes obligacions (imposades voluntàriament) he trepitjat, en el transcurs del dia, la ratlla invisible on comenta l’expatriació. Res no ho indica. Ni la terra ni el cel, que són iguals. Però el fet és cert. I ple de conseqüències...
Cap a la part de la terra on em cal entrar, els fugitius mancats de camí (perquè no n’hi ha, i si n’hi ha, no es veu) creen viaranys relliscosos i escampen sobre la neu tot allò que s’estimen més abandonar que no pas traginar: maletes, farcells, capses, sacs, coixineres que feien de sac, àdhuc gorres militars... (Estranya impressió de naufragi en «alta muntanya».) Però ningú no es detura —bé que n’hi ha que parlen sols i fins que ploren. Hom sent també els crits de dolor dels ferits que alguns voluntaris misericordiosos (ara ja no mana ningú) transporten en lliteres, o a collibé, del cim on arriben les ambulàncies, fins a una ermita que serveix de refugi provisional”.
______
Imatge: Restes de l'hospici medieval de Santa Margarita del Coll d'Ares, Prats de Molló.
L’ermita de la que parla Bladé és Santa Margarita de Coll d’Ares, situada a un quilòmetre en línia recta de cim del coll (1.511 m alt), a uns 130 metres més avall. Santa Margarita de coll d’Ares (o Chapelle de Sainte Marguerite, com diuen en francès) és situada a la vessant de Prats de Molló. Les ruïnes son un testimoni d’un hostal o hospici datat del segle XIII. És un dels rars testimonis d’hospicis medievals a la zona. És un monument inscrit com a Monument Històric des de abril de 2009. Situat en el Camí de la Retirada, té una panorama excepcional.
_____
Imatge: El coll d'Ares "fa al capdamunt, com una placeta -mitja placeta- protegida per un pany de roca", explica Bladé.
La realitat es dantesca:
“El coll d’Ares fa, al capdamunt, com una placeta —mitja placeta— protegida per un pany de roca. En aquest replà han mort aquesta matinada, sobre un camió descobert (el primer vehicle que havia arribat en plena nit), quatre soldats plens de ferides. Ningú no sap qui els portava, ni qui són, ates que ningú no els ha tocats. Qué es podria fer? Qué caldrà fer?
Sobre aquest punt de recès, l’ermita de Santa Margarita de coll d’Ares, Bladé en fa una retrat ple d’imatges frapants:
Penso que ha estat una sort haver trobat aquesta ermita (desmantellada i abandonada de ja fa temps) que aquesta nit ens fa d’aixopluc. Al meu costat descansa l’amic Jaume Pi-Sunyer, que vaig conéixer a l’hospital de Montserrat fa cinc o sis mesos i que he vist i amb qui he parlat tots els dies d’aquella hora ençà.
Benaurada ermita! Sense aquest redós on s’han encabit també una bona vintena de ferits, l’hauríem passada molt negra, o molt blanca, com la nit d’ahir, si no pitjor.
No sé l’hora que és. Escric amb moltes dificultats a la claror d’una foguera que fa més fum que llum. Amb l’olor del fum (olor de cova) es barreja la pudor de la femta, del pus covat, dels desinfectant. Val a dir que l’ermita no té porta i l’aire es renova.
Alguns dels ferits no poden dormir i gemeguen sense esperança, amb els ulls oberts clavats a les parets del sostre. El més jove —un tinentet— demana que li canviïn el embenat dels peus. Dels peus que no té. A l’hospital d’Aigües de Ribes els hi van amputar.
En un racó, un altre ferit demana aigua per l’amor de Déu, amb una insistència impressionant. Porta el cap cofat amb una capellina bruta, traspassada per la secreció. De vegades, quan s’aviva la flama, el cap li brilla com si portés corona. («La del martiri...», penso. Perquè, pel que es veu, encara penso.)
El fum em fa plorar i forma com un mur a través del qual m’arriba el gemec insistent del delirant.
Artur Bladé continua amb la seva descripció dels fets:
Ha continuar durant tot el dia [9 de febrer] el trasllat dels ferits que arriben al cim de la muntanya (dels ferits i dels morts del camió) fins a una masia situada a cosa de mitja hora de camí, entre dues muntanyes. Tot ve de baixada, però la neu glaçada fa temibles les caigudes. Cal que els transportadors vagin molt a poc a poc. Així i tot, n’hi ha que han caigut. I cap no ha tornat a pujar. Ara no hi ha altra disciplina que la que cadascú es vol imposar. Però la solidaritat no és un mot va. I encara no han mancat voluntaris, entre els soldats, per a empunyar els braços de les lliteres i baixar els ferits i els malalts fins a la masia on hi ha metges i sanitaris francesos.
Sense el refugi d’aquesta ermita que ha permès de dirigir, com qui diu, a base de precs, el transport dels ferits, què hauria passat? Sento una tendresa molt semblant a l’agraïment pels homes que van parar aquestes parets fa qui sap els segles. Observo rastres de signes misteriosos sobre algunes pedres i em decanto a creure que encara deu servir de aixopluc a pastors i a contrabandistes...
Prenc aquestes notes recolzat en una paret, i fent un gran esforç per tal d’omplir el buit mental produït per la contemplació incessant de la neu i del sofriment.
No fa gaire més de vint-i-quatre hores que vam passar la ratlla fronterera i em fa l’efecte d’haver viscut setmanes, mesos. Pensar en el dia que vam deixar Aigües de Ribes —a primers de febrer— equival a recordar una data llunyana, imprecisa i enfonsada en alló que hom anomena «la nit del temps». D’altra banda, aquestes darreres hores, tan caòtiques, tan confuses, semblen un malson en un aiguabarreig de ferits, d’ambulàncies, de tribulls, d’incerteses, enmig del pànic, del dolor de la desfeta i de la gana. Únicament, i malgrat tot, Camprodon, on vam passar un dia, sorgeix, entre la boira, com una estampa clara —blanca de sol i verda de muntanyes. Feia olor d’herba tallada de poc, de terra mullada, d’establia. Així la reveuré sempre, en el record, encantada per la música de l’aigua. Per marcar el contrast, no oblidaré mai tampoc la visió sinistra de Molló i les seves quatre cases negres encastades a les roques. Una de les cases va servir d’hospital (i d’antesala de la mort) a quatre o cinc ferits. D’allà dalt va començar la desfilada nocturna, per la carretera a mig fer, camí de la frontera, amb un sac al coll i amb el cor desfet.
L'intent de comunicar les dues vessants del coll d'Ares
Segons el Document de Prats (Barcelona, 2009), el document de la duana francesa, la situació d'una carretera que per la vessant espanyola arribava fins el cim, però que en la part francesa no havia estat encara acabada, va provocar que hi hagués un intent de millorar l'evacuació.
_____
Imatge: Bulldozer emprat pels enginyers republicans espanyols que varen construïr la carretera de coll d’Ares. Foto del llibre de Jean-Claude Prujà : Premiers camps de l’exil espagnol. Prats-de-Molló, 1939 (2003).
Cal dir, però, que la feina no fou endebades, ja que segons la mateixa font, "a coll d'Ares 12 autometralladores han aconseguit posar-se en marxa cap al nostre territori pel traçat que havia estat construït pels espanyols i interromput per ordre de les autoritats franceses. Aquests vehicles han estat immediatament recuperats per l'exèrcit francès".
______
Imatge: Els 12 auto-metraladors de l'exèrcit republicà espanyol que foren recuperades a la vessant francesa del coll d'Ares, gràcies a la construcció d'un camí pels enginyers espanyols el 6 de febrer de 1939. Foto del llibre de Jean-Claude Prujà : Premiers camps de l’exil espagnol. Prats-de-Molló, 1939 (2003).
