La retirada per l’Empordà es plena de narracions i explicacions plenes d’un valor certament simbòlic, amb detalls de com el Govern de la República i de la Generalitat de Catalunya va instal·lar-se provisionalment en diferents indrets i de com una part de la intel·lectualitat va fer el camí de l’exili.
En el cas del Ripollès, estem davant unes narracions on el component heroic i ple de patetisme s’accentua. Pel Ripollès varen marxar a l’exili molts ferits i combatents convalescents. Aquesta és la impressió que un té al repassar el conjunt de narracions existents sobre la retirada de gener i febrer de 1939 al Ripollès.
_____
Imatge: Fotografia d'Artur Bladé Desumvila.
El testimoni de Artur Bladé Desumvila (1907-1995), un dels grans periodistes i memorialistes de la seva generació, ens ofereix una visió bastant interessant, amb aspectes eloqüents.
Bladé formava part de l’hospital de Montserrat, traslladat provisional i inicialment a Aigües de Ribes.
En la seva narració apareix un altre dels il·lustres exiliats republicans que va passar la frontera pel coll d'Ares, el doctor Jaume Pi-Sunyer i Bayo (Barcelona, 3 de setembre de 1903-Nova York, 12 de maig de 2000), un metge emmiment. Fill gran del també metge August Pi-Sunyer, llicenciat el 1925, doctor el 1929, va tenir períodes de formació a Harvard i Yale, a París i Berlín. Fou professor el 1939 de Fisiologia a Santiago de Chile. Fruit d’aquesta etapa fou l’edició d’un text conjunt «Curso práctico de Fisiología», publicat a Madrid per Morata (1934). El febrer de 1936 havia guanyat la càtedra de Fisiologia de la universitat de Santiago de Compostela. Exiliat el 1939, intentà seguir com a investigador a Mèxic, publicant alguns treballs i després es vinculà a la indústria farmacèutica a Nova York, on morí als 96 anys.
_____
Imatge: Fotografia del doctor metge Jaume Pi-Sunyer, cap als anys trenta.
Aquella mateixa nit va caure la primera nevada. La carretera de Puigcerdà, la mateixa que havíem recorregut feia només unes hores, va quedar impracticable [anteriorment explica un esfereïdora anada a Alp]. Per allí se'ns havia tancat el pas. Únicament restava obert el del coll d'Ares. Però sense una ordre d'evacuació no ens podíem moure.
El nombre dels ferits i malalts s'apropava al centenar. I pensàvem que si, amb l'ordre d'evacuar l'hospital, no ens enviaven els vehicles necessaris —ambulàncies i camions— allò seria una tragèdia. Perquè havíem anat preguntant als hospitalitzats què volien fer: restar?, sortir? gairebé tots es mostraven decidits a sortir.
L'ordre que esperàvem arribà el 5 de febrer cap al tard, juntament amb tres o quatre ambulàncies i altres tants camions. L’endemà al matí, el trasllat dels ferits —els més greus— fou laboriós. Era un cas de consciència deixar-los contra la seva voluntat; hi havia psicosi de fugida, impossible de contrarestar, com la del campi qui pugui. Entre els qui van voler restar, vaig veure un metge. Vol dir que no van mancar d'assistència.
Preveient que de Camprodon al coll d'Ares hauríem d'anar a peu, vaig posar dintre una coixinera la millor roba interior que tenia, un jersei de llana i dos o tres mocadors, així com les eines d’afaitar. Vaig abandonar la resta i alguns llibres. I entre aquests llibres, per inadvertència, la llibreta dietari comentada a Tortosa, la qual vaig trobar a faltar dies després. En canvi, vaig salvar —pel fet que el duia a la butxaca d'una gavardina que em vaig endur— l'opuscle Elogi del paisatge català, de Pere Coromines. Me l'havia regalar l'amic Anglada Camarasa després d'una conversa sobre un tema semblant al de l'opuscle. Amb aquest obsequi, el vell pintor va voler mostrar-me la seva simpatia en veure'm tan amorós com ell d'una terra i d'un paisatge que ja érem a punt d'abandonar i que potser no tornaríem a veure mai més.
Acomboiant una de les ambulàncies plenes de ferits, Jaume Pi-Sunyer i jo vam arribar a Camprodon; i amb ells vam passar la nit en un local que s'havia improvisat com a hospital a base de lliteres procedent d'altres llocs i altres evacuacions. Hi havia un tal desordre i una tal confusió que no ens va ser possible de retrobar el doctor Navés ni cap dels altres companys d'equip. Camprodon era com un gran campa¬ment militar sense ordre ni concert i, alhora, una prefiguració de camp de concentració sense filferrada ni disciplina de cap mena, un veritable pandemónium, del qual les úniques coses agradables giren una remor d'aigua i la visió de les muntanyes nevades sota el cel d'un blau il·luminós. Sortosament feia sol i el temps era benigne.
L'endemà, dia 7 [de febrer de 1939], bé que es pot dir que no manava ningú, per raons d'humanitat, gairebé tots els sanitaris que havíem estat a Aigües de Ribes vam ajudar a carregar novament les ambulàncies de ferits —únicament, no ho caldria dir, els qui van insistir a passar a França.
El camí que pujava al coll d'Ares, ple de roderes i sots fangosos, esdevingué un altre campament... en marxa: ambulàncies, carros, camions, motos, i el lamentable seguici de fugitius (homes, dones, vells, infants), arrossegant els peus i alguns amb maletes i coixineres al coll o a l'espatlla, deixalles de l'espantós naufragi. Jo també traginava la meva, de coixinera.
Vaig tornar a dormir —si se'n pot dir dormir— en una de les lliteres del mateix local, ara ja mig buit, de la nit abans, i l'endemà, a peu i de tronc amb Pi-Sunyer (amb qui, en aquelles hores, compartia les escasses vitualles que portàvem d'Aigües de Ribes) vam atacar, al nostre torn, la gran pujada. Era gran, en efecte, per a gent cansada. Ens va costar més de tres hores arribar al cim. Només vam descansar uns minuts a Molló, un poblet de quinze o vint cases negres, pràcticament abandonades, i amb gent sinistra que passava de l'una a l'altra, amb els propòsits que són d'imaginar. Vam reprendre el camí; anàvem al pas lent del seguici, i que continuava, i, de tant en tant, giràvem la vista per veure la llarga corrua que serpentejava en els revolts, i per una mena de comiat instintiu a la nostra terra. S'acabava un drama i en començava un altre. Però, abans d'entrar-hi, cal dir que les primeres escenes del que anava a comentar, bé que portin dates precises, foren escrites al cap d'un cert temps amb l'ajut de notes que vam prendre en el moment, o poc després, dels fets. I quan aquests són vius i realment viscuts, qualsevol cosa que sembli fantasia no pot passar de ser una coincidència.
Era el 8 de febrer de 1939. Per Artur Bladé Desumvila començava l’exili. Però com veurem, els primers quilòmetres d’aquest foren un camí feixuc.
______
Imatge: Capella de Sant Sebastià de Molló, on varen trobar acollida els refugiats que formaven la retirada de Catalunya pel coll d'Ares el febrer de 1939.
.JPG)
