Cal recordar que la collada de Tosas era tancada per una nevada.
______
Imatge: Fotografia de Juan Sayós Estivill, per pseudònim Joan de Milany, autor del llibre Un aviador de la República (1999).
Uns dels testimonis d’aquesta pas fou l’aviador fill de Sant Quirze de Besora, Juan Sayós Estivill, utilitzant el pseudònim Joan de Milany, en el seu llibre Un aviador de la república (1999).
“En enero de 1939, el peligro convergía alrededor de la ciudad de Barcelona y los heridos de la aviación fuimos trasladados a Banyoles. A los que ya podíamos movernos por nuestro propio pie se nos alojó en una fonda cuyos propietarios no ocultaban apenas la repulsión que les inspirásbamos. Fue un corto relevo antes de instalarnos en una finca situada sobre el pueblo de Vilallonga de Ter, cerca de Camprodon y junto a la frontera. Era la etapa preparatoria del exilio.
En el transcurso de estos traslados, cierto número de médicos, enfermeros y demás personal sanitario que en Barcelona sobraba para cuidarnos, había desaparecido y en Vilallonga de Ter sólo quedaban los dispuestos a cruzar con nosotros la frontera cosa que, desde el momento en que Barcelona se rindió a las fuerzas enemigas, debía realizarse inevitablemente al cabo de muy pocos días. La única incógnita era el lugar al que finalmente nos dirigiríamos, pero circulaban rumores de que sería a algún país de América. La posibilidad de que la zona central republicana, prácticamente bloqueada, pudiera sostenerse durante largo tiempo era tan utópica, que sólo podían acariciarla los visionarios.
Caídos ya Vic y Gerona, la inmensa avalancha de personas que, por uno u otro motivo, temían la represión de los nacionales [en la edición catalana dice: “franquistas”] llegó a la frontera francesa, la cual, al principio, nuestros vecinos pretendían mantener cerrada, pero aquella masa de seres desesperados y acostumbrados a la guerra era tan imponente que optaron por disfrazar de piedad lo que posiblemente era prudencia.
Empezó la emigración general y por lo que a nosotros respecta, el día cinco de febrero todo el personal hospitalizado en Vilallonga, junto con los sanitarios, fue trasladado en camiones y ambulancias hasta el propio Coll d'Ares, lugar donde terminaba la carretera de Molló para convertirse en estrecha pista de montaña. Puesto que venían otros vehículos detrás y era preciso dejar sitio, a medida que los coches se iban vaciando, los chóferes los lanzaban a un barranco inmediato. Había algunos vestigios de nieve, pero brillaba el sol y el frío no era excesivo para tratarse de aquel lugar. Algunos gendarmes, situados en la línea fronteriza, vigilaban que nadie entrase en Francia armado”.
Ja tenim explicada les fotos que il·lustren el nostre article.
Però el text de Josep Sayós, ens posa davant una evidència que no ha estat proa destacada. Una part molt important del personal sanitari republicà, va fer camí cap a l’exili pel Ripollès, on s’havien anat instal·lant progressivament hospitals de fortuna i cases de cura i salut.
Segons diuen, molt jovent de Molló va aprendre de mecànic desballestant els material estimbat a coll d'Ares.
Cal dir, però, que com explicarem posteriorment, hi hagué un intent de impedir aquesta sagnía de material, construïnt la continuació de la carretera espanyola per la vessant francesa. Les autoritats franceses impediren fer aquesta obra que hagés impedit la destrossa de molt material i unes condicions d'arribada a Prats de Molló dels exiliats, molt més humanitària.
Imatge: Dues il·lustracions del libre de Jean-Claude Prujà : Premiers camps de l’exil espagnol. Prats-de-Molló, 1939 (2003). Els peus de foto, traduits del francès diuen «Els cotxes, per la seva part, ja buidats son tirats pel barranc costat espanyol» i «Aquesta vista, presa des del costat espanyol cap el coll d’Ares, testimonia el desastre. S’albira dalt la nova bandera groga i vermelles dels franquistes». La primera de les fotos, igual que la segona, és a un panell informatiu a Coll d'Ares i es datada, a mà, el 1 de març de 1939.
El pas de Santiago Pujol Barberá, instructor de Sanitat militar
D’aquest personal sanitari hi ha el cas de Santiago Pujol Barberà, un xicot de 24 anys, nascut a Buenos Aires el 1912. Retornat a Espanya el 1924 amb els seus, va estudiar química a l’Escola Industrial de Barcelona, abans de presentar-se voluntari, ingressant en l’Escola d’Instructors de Guerra de Pins del Vallès (Sant Cugat del Vallès), d’on va sortir com instructor adscrit al Cos de Sanitat Militar.
El 1937 es destinat a l’Hospital Militar de Montserrat i ja el 1938 als hospitals militars de Ripoll i Camprodon.
A finals de gener de 1939 fou visitat per la seva germana a l'hospital militar de Camprodon, quan amb el seu cunyat varen creuar la frontera.
Santiago Pujol va quedar-se, cridat pel seu sentit de la responsabilitat, amb la voluntat de passar quan ja no hi hagués cap possibilitat de fer quelcom pels ferits. Santiago Pujol informava directament amb el Dr. Jaime Aiguadé Miró, primer conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, llavors ministre de Treball i Assistència social del Govern de la República.
Es confirmat que Pujol va passar la frontera, per coll d’Ares, cap el 9 o 10 de febrer de 1939. Molt segurament en un dels darrers grups que creuaren la frontera.
_____
Imatge: Fotografies del comissari Francesc Poca Baella, assassinat a Molló.
Francesc Poca Baella, nascut a Artesa de Segre el 15 de maig de 1915, també va estar a la retirada de 1939 pel Ripollès. La història, però, és llastimosa.
Poca Baella, segons la seva germana Maria Teresa, era treballador, reflexiu i responsable de la seva feina.
Fou nomenat per ordre de 22 d'octubre de 1936, delegat de Servei de Cooperació Agrícola del Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya i destinat a la Regió V (Tortosa).
Fou mobilitzat i destinat a dirigir l'Escola de comissaris de la 27divisió, ubicada a Agramunt (Lleida) i posteriorment, a l'escola del VIII Cosde l'Exèrcit a Tàrrega (Lleida) en l'edifici de les Escoles Pies.
Després tal com anava avançant les tropes franquistes inicià la retirada cap a França, passant per Camprodon i Molló.
Entre el 7 i 9 de febrer de 1939 quan es trobava a Molló fou assassinat per un tret fet al cap i per darrera. Més d'un testimoni ho va fer saber als seus pares. Dissortadament avui dia no queden testimonis vius.
Continuarem amb testimonis de la retirada d’hospitals militars en el proper capítol.
