Dos testimonis ens explicaran la situació que es creava a la ratlla fronterera quan acabava el camí construït durant la guerra, però que per la part francesa no arribava dalt del cim.
_____
Imatge: Portada del llibre de les obres completes de Bladé on hi ha el text L'Exiliada.
Avui (8 de febrer) he passat la frontera pel coll d’Ares. Encara sóc al cim del coll. En compliment de certes obligacions (imposades voluntàriament) he trepitjat, en el transcurs del dia, la ratlla invisible on comenta l’expatriació. Res no ho indica. Ni la terra ni el cel, que són iguals. Però el fet és cert. I ple de conseqüències...
Cap a la part de la terra on em cal entrar, els fugitius mancats de camí (perquè no n’hi ha, i si n’hi ha, no es veu) creen viaranys relliscosos i escampen sobre la neu tot allò que s’estimen més abandonar que no pas traginar: maletes, farcells, capses, sacs, coixineres que feien de sac, àdhuc gorres militars... (Estranya impressió de naufragi en «alta muntanya».) Però ningú no es detura —bé que n’hi ha que parlen sols i fins que ploren. Hom sent també els crits de dolor dels ferits que alguns voluntaris misericordiosos (ara ja no mana ningú) transporten en lliteres, o a collibé, del cim on arriben les ambulàncies, fins a una ermita que serveix de refugi provisional”.
_____
Imatge: Santa Margarida de coll d'Ares, la capella hospici muntanyenc de Prats de Molló, sota el coll d'Ares (ALF, 2010).
La realitat descrita per Bladé es dantesca:
“El coll d’Ares fa, al capdamunt, com una placeta —mitja placeta— protegida per un pany de roca. En aquest replà han mort aquesta matinada, sobre un camió descobert (el primer vehicle que havia arribat en plena nit), quatre soldats plens de ferides. Ningú no sap qui els portava, ni qui són, ates que ningú no els ha tocats. Qué es podria fer? Qué caldrà fer?
Sobre aquest punt de recès, l’ermita de Santa Margarita de coll d’Ares, Bladé en fa una retrat ple d’imatges frapants:
Penso que ha estat una sort haver trobat aquesta ermita (desmantellada i abandonada de ja fa temps) que aquesta nit ens fa d’aixopluc. Al meu costat descansa l’amic Jaume Pi-Sunyer, que vaig conéixer a l’hospital de Montserrat fa cinc o sis mesos i que he vist i amb qui he parlat tots els dies d’aquella hora ençà.
Benaurada ermita! Sense aquest redós on s’han encabit també una bona vintena de ferits, l’hauríem passada molt negra, o molt blanca, com la nit d’ahir, si no pitjor.
No sé l’hora que és. Escric amb moltes dificultats a la claror d’una foguera que fa més fum que llum. Amb l’olor del fum (olor de cova) es barreja la pudor de la femta, del pus covat, dels desinfectant. Val a dir que l’ermita no té porta i l’aire es renova.
Alguns dels ferits no poden dormir i gemeguen sense esperança, amb els ulls oberts clavats a les parets del sostre. El més jove —un tinentet— demana que li canviïn el embenat dels peus. Dels peus que no té. A l’hospital d’Aigües de Ribes els hi van amputar.
En un racó, un altre ferit demana aigua per l’amor de Déu, amb una insistència impressionant. Porta el cap cofat amb una capellina bruta, traspassada per la secreció. De vegades, quan s’aviva la flama, el cap li brilla com si portés corona. («La del martiri...», penso. Perquè, pel que es veu, encara penso.)
El fum em fa plorar i forma com un mur a través del qual m’arriba el gemec insistent del delirant.
_____
Imatge: Retrat de Artur Bladé Desumbila.
Ha continuar durant tot el dia [9 de febrer] el trasllat dels ferits que arriben al cim de la muntanya (dels ferits i dels morts del camió) fins a una masia situada a cosa de mitja hora de camí, entre dues muntanyes. Tot ve de baixada, però la neu glaçada fa temibles les caigudes. Cal que els transportadors vagin molt a poc a poc. Així i tot, n’hi ha que han caigut. I cap no ha tornat a pujar. Ara no hi ha altra disciplina que la que cadascú es vol imposar. Però la solidaritat no és un mot va. I encara no han mancat voluntaris, entre els soldats, per a empunyar els braços de les lliteres i baixar els ferits i els malalts fins a la masia on hi ha metges i sanitaris francesos.
Sense el refugi d’aquesta ermita que ha permès de dirigir, com qui diu, a base de precs, el transport dels ferits, què hauria passat? Sento una tendresa molt semblant a l’agraïment pels homes que van parar aquestes parets fa qui sap els segles. Observo rastres de signes misteriosos sobre algunes pedres i em decanto a creure que encara deu servir de aixopluc a pastors i a contrabandistes...
Prenc aquestes notes recolzat en una paret, i fent un gran esforç per tal d’omplir el buit mental produït per la contemplació incessant de la neu i del sofriment.
No fa gaire més de vint-i-quatre hores que vam passar la ratlla fronterera i em fa l’efecte d’haver viscut setmanes, mesos. Pensar en el dia que vam deixar Aigües de Ribes —a primers de febrer— equival a recordar una data llunyana, imprecisa i enfonsada en alló que hom anomena «la nit del temps». D’altra banda, aquestes darreres hores, tan caòtiques, tan confuses, semblen un malson en un aiguabarreig de ferits, d’ambulàncies, de tribulls, d’incerteses, enmig del pànic, del dolor de la desfeta i de la gana. Únicament, i malgrat tot, Camprodon, on vam passar un dia, sorgeix, entre la boira, com una estampa clara —blanca de sol i verda de muntanyes. Feia olor d’herba tallada de poc, de terra mullada, d’establia. Així la reveuré sempre, en el record, encantada per la músi¬ca de l’aigua. Per marcar el contrast, no oblidaré mai tampoc la visió sinistra de Molló i les seves quatre cases negres encastades a les roques. Una de les cases va servir d’hospital (i d’antesala de la mort) a quatre o cinc ferits. D’allà dalt va començar la desfilada nocturna, per la carretera a mig fer, camí de la frontera, amb un sac al coll i amb el cor desfet.
El testimoni de San Martín Santamaría
Tenim altres testimonis de ferits atravessant la frontera pel c oll d'Ares.
En el llibre de Josep San Martín Boncompte Memòria d'exilis i retorns (Lleida, 2008) s'explica que un combatent, el seu pare Josep San Martín Santamaría, fou ferit de gravetat en el darrers dies de la guerra :
Vaig aconseguir arribar fins a la posició de comandament i el sergent Valls, al qual en una ocasió havia enviat a una posició de càstig per un tema de disciplina militar, em va recollir de seguida en veure'm ferit. Amb una navalla em va tallar el camal dels pantalons i amb dos mocadors nets, que jo sempre duia a la butxaca, va fer un torniquet embolicant-los amb un palet per a detenir l'hemorràgia. Com que el sergent Valls era una persona molt corpulenta se'm va carregar al coll i em va dur fins al lloc de socors més proper. En veure la gravetat de la ferida em van portar en un tanc que passava per allí, fins a la primera ambulància que vam trobar. L’ambulància em traslladà, amb tres ferits més, fins al lloc d’assistència, una espècie d'hospital de campanya situat prop de Ripoll. Allí em van fer la primera cura, em van posar la injecció antitetànica i em van enviar cap a Olot on hi havia un hospital.
Vam arribar-hi de nit i vaig comentar a sentir un gran desassossec que em pujava cap a la gola. No podia cridar; em vaig llençar del llit i vaig estirar la flassada al malalt del costat. El company, espantat, va cridar la enfermera, que va fer venir corrent el metge. Em van agafar, em van posar al llit i em van donar de seguida una injecció. La pressió que m'oprimia el coll va anar cedint i, per fi, vaig poder respirar i parlar. El metge, que no es va moure del meu costat fins que vaig reaccionar, em va dir que havia patit les conseqüències d'haver rebut dues injeccions antitetàniques en poc temps:
-Que no li van preguntar si li havien donat feia poc una altra antitetànica abans de posar-li ahir la injecció? —em va dir.
—Sí, però ja no me'n recordava que feia cosa d'un parell de mesos, un dia que un clau de la bota em va fer un bon forat al peu, el metge del batalló m'havia donat una antitetànica per a prevenir una infecció.
-Doncs aquesta segona injecció ha estat a punt de matar-lo —em va dir dibuixant un mig somriure ara que ja em veia fora de perill.
De matinada em van operar. Quan vaig despertar, el cirurgià em va dir que de cada deu mil trets com el que m'havia ferit, un podia salvar-se de quedar coix per a tota la vida. Podia donar gràcies que no m'havien hagut d'amputar la cama. Jo havia tingut aquella son! La bala m'havia entrat en el moment de moure els músculs i havia passat entre l'os i els tendons, una d'aquelles sorts que la vida et regala no saps per qué!
Cap a la una de migdia van venir a veure'ns del comandament del batalló. Ens van preguntar als oficials ferits si volíem ser evacuats a França. Jo vaig dir que sí i em van evacuar el primer en una ambulància al costat de sis oficials més. No podia anar assegut i em van deixar en una llitera a l'església de Molló, un poblet al costat de la frontera. Vam passar la nit en aquella petita església plena de lliteres i, a l'endemà al matí, en una ambulància ens van traslladar cap a la frontera.
Anàvem per una pista molt estreta i darrere nostre pujaven més vehicles. Quan van haver evacuat els ferits vaig veure com entre diversos soldats empenyien l'ambulància que rodolà muntanya avall a la part espanyola, calia fer lloc per a deixar pujar els vehicles que venien darrere. Des d'allí, en llitera i duts a braços, ens van traslladar fins a un lloc on començava la carretera francesa, prop de Prats de Molló. Com que cada deu o dotze passos s'anaven rellevant els equips, vaig estar baixant en llitera fins a les sis de la tarda d'aquell dia del mes de gener de 1939. Son que aquells dies no hi havia gaire neu! Davant meu vaig veure com un dels portadors d’una llitera va ensopegar i van caure pendent avall els dos portadors, la llitera i el ferit que hi duien.
En arribar a baix del port de muntanya, ens van deixar arrecerats en una vora del camí i embolicats en flassades fins a les vuit del matí de l endemà Llavors, una camioneta petita ens va deixar a l’entrada del poble. Ens van preguntar si podíem caminar i entre un tinent “manyo” que estava ferit a la cama dreta i jo que ho estava a l’esquerra, ens vam agafar a l’espatlla i, a poc a poca vam comentar a caminar cap a on ens havien dit.
Un dels gendarmes francesos que vigilaven la nostra arribada ens va cridar:
-Allez, allez, vitel!
Jo me’l vaig mirar em vaig recolzar en una paret i li vaig contestar en francés:
-Jo m’assec aquí. El meu company està ferit a la cama dreta i jo a l’esquerra. Vosté mateix!
En veure que jo parlava francès em va preguntar si en sabia. Jo li vaig respondre que l’entenia bastant bé i el parlava una mica. Llavors ens va fer quedar allí asseguts i va avisar perquè ens vinguessin a buscar en una llitera.
La cita ofereix una nova visió de l'exili pel coll d'Ares d'un combatent republicà ferit en els darrers dies de la guerra.
______
Imatge: Plànol amb la ubicació de l'hospici de Santa Margarida de coll d'Ares.
