L’escriptor Avel·li Artís Gener Tisner, explica en el segon volum de les seves memòries Veure i viure, una particular facècia durant la darrera nit que va passar a Catalunya, prop de Molló, quan formava part de la 60 Divisió del XVIII Cos de l’Exèrcit republicà.
_____
Imatge: Mapa de España 1: 50.000 Hoja 218 Molló (Ripollès). Edició de la guerra civil espanyola 1936-1939.
Estudiava el full número 218 del mapa de l'Institut i vaig veure que entre Molló i Espinavell hi havia un parell o tres de masies separades. Vaig dir al meu ajudant:
— Vés-hi, tria'n una, fes-hi posar telèfon de seguida, i aquesta nit, quan acabem el nostre mullader diari, hi anirem. Això em sembla que és a mil dos-cents o mil tres-cents metres, i encara serà un bon reducte per a plantar cara a aquests podrits.
Feia un fred horrible i a les set de la tarda ja s'havia fet fosc. Al capvespre reposàvem uns i altres, malgrat que el mot repòs no sigui del tot escaient. Puix que per a nosaltres hi havia la grossa feinada de replegar-nos i establir-nos en els terrenys que ja havíem triat en la cartografia i, per torns, dormir autènticament a batzegades, amb veritable guàrdia de noi escolta: un ull obert i tancat l'altre; i per a la gent dels militars sollevats el son era una mica més llarg, però, de tota manera, havien de llevar-se molt aviat, a fi i efecte que a l'hora blava matinal ja veiessin on ens havíem establert i, dones, saber per on ens havien d'atacar.
En Pere Fíguls se'm va atansar i em va dir que m'acompanyava a la masia que en Montfort havia triat. Abans d'anar-hi, vaig fer que una dotzena de minyons miressin instal·lar al puig de la Clapa un observatori, amb telèfon que comuniqués a la masia —en Fíguls la va indicar en el mapa— i que hi romanguessin fins a entrada de fosc.
Pressentia que anava de cara al confiat de la meva terra i vaig entrar emocionat a la casa de pagès. Hi vivia un vell matrimoni i em van dir que cl fill, de trenta-set anys, era al front des del començament del 1938. M'extasiava aquella casa, la cuina, la llar de foc encesa, la taula de noguera, els llargs bancs, l'escó, tot.
— Sembla un dibuix de la Lola Anglada, no trobes?
— Sí, potser sí —va asentir en Montfort, si no convençut, indiferent. En Fíguls, que possiblement hi hauria estat d'acord, no coneixia la Lola Anglada.
Em va sorprendre l'abundància i la suculència del sopar que el matrimoni havien preparat per a nosaltres tres, en Montfort, en Fíguls i jo. Era anormal que en aquella fase de la guerra hom fos capaç de preparar l'exquisitat d'un conill amb samfaina, i fent-li companyia un extraordinari assorti¬ment d'embotits i de formatges, i, ingenu de mi, vaig pensar que potser aquella bona gent es proveïen a França, car sempre havia estat normal que la gent fronterera passés i tornés a passar sense entrebancs d'un país a l'altre. I, encara, vaig sentir la proximitat de França quan em vaig adonar que el vi —excel·lent!— el servien a taula amb un pichet i gots i no pas amb el porró que corresponia a una masia del Principat.
En acabat de sopar, jo volia restar una estona al costat de la llar de foc parlant amb els vells, però tant en Montfort com en Fíguls tenien molta son i es van acomiadar. El meu enllaç va sortir defora i el matrimoni va donar un quinqué al meu mecanògraf. Vaig ensumar alguna irregularitat (que calia afegir a la de l'extraordinari sopar) i vaig voler escatir què passava. En Montfort se n'anava a dormir a la cambra del fill absent, i per a mi cedien la del matrimoni, amb sala i alcova, separada per un deliciós arc com en un altre dibuix de la Lola Anglada.
— I vosaltres, on dormiu? —vaig preguntar als ancians.
- Aquí, a l'escó, a la vora del foc. Ho fem molt sovint, a l'hivern.
Fa segles que a les cambres —i als llits— de les cases de pagès no hi fa fred. Em vaig revoltar:
- Perdoneu! Vosaltres dormireu al vostre llit i nosaltres, tots tres, a escó. Per cert, on ha anat, en Fíguls?
— Ell dorm al paller —em va dir en Montfort.
— Qui ho ha arranjat, això?
— Jo mateix! Reacciones com si fos una cosa monstruosa i no n'hi ha per a tant!
- Deixa el quinqué. Vés al paller i fes venir en Fíguls.
- És una bestiesa!
- Les bestieses són una prerrogativa teva, senyor Josep Montfort i Segura! Canvio d'idea: no cal que facis venir el meu enllaç: nosaltres tres dormirem al paller. I vosaltres, al vostre llit de cada dia!
— Queda lliure la cambra del noi. Podries aprofitar-la tu, i en Fíguls i jo dormiríem a la vora de la llar. Si rebutges això, és masoquisme pur, ganes dc fer-te la víctima! I si vols im¬pressionar aquest matrimoni, em sembla que estàs en orsai.
Vaig reflexionar durant un parell de segons i vaig ordenar:
— Ja ho he decidit: tu i en Fíguls, al paller. I jo em quedo aquí. No et consulto, Montfort: t'ho mano!
- ¡Sí, mi comandante!
— Aprofita l'estada al paller per a prendre pel sac; també és una ordre! Aire!
No costa gens de fer-se una composició de lloc. Molt segurament quan diu que “entre Molló i Espinavell hi havia un parell o tres de masies separades” està parlant d’El Graell, amb les cases de La Quera i el Graell de baix i el de dalt. I quan parla del “puig de la Clapa”, encara que bé a la memòria el cim fronterer, al costat del coll Pregon, crec que millor podria ser el Puig Moscòs.
Tísner amb la seva savia ironia i distanciament, ens ofereix un retrat amable d’uns moments que molt segurament estaven essent d’una crueltat i angoixa molt importants, tant pels soldats com per la població civil.
La propera setmana continuarem amb el relat de Tísner, que sempre es fa de bon llegir i ens ofereix una imatge plena de sentit.
Tarrés - Ruta de la Calç
Fa 3 dies