Retirada de Catalunya el 1939 al Ripollès / 20

Continuem amb el relat de al darrera nit que va passar l’escriptor Avel·li Artís Gener Tisner, com explica en el segon volum de les seves memòries Veure i viure, en una masia prop de Molló, quan formava part de la 60 Divisió del XVIII Cos de l’Exèrcit republicà.

Sols recordar que els ajudants foren enviats a dormir a la pallissa, per haver forçat al matrimoni pagès a un servei excessiu.

Vam restar una hora ben llarga al costat del foc, el matrimoni i jo. Quan em van agafar una mica de confiança em van explicar que en Montfort hi havia anat aquella tarda ple d’exigències, i els havia dit que el comandant era molt tocat i posat i capaç de molta violència si alguna cosa el contrariava. Els havia ben aterrits! Parlaven una variant dialectal del català bellíssima, abundant en gal•licismes, i jo els escoltava bocabadat. Vaig enyorar, sobtadament, en Joaquim Morera i Falcó, que hauria gaudit com jo mateix d’aquella vetllada memorable. Els vaig dir:
- En la meva adolescència vaig aprendre d'un cançoner català una lletra i una música molt divertides, d'una peça d'a¬quests verals, de Molló. Potser vosaltres la coneixeu: se'n diu Serineta.
Van botre admirats! L’home va dir a la seva muller:
- T’afigures? La Serineta! Quants anys no deu fer, que no sentim ni cantem la Serineta? I dèieu que vós la sabíeu?
— No dic que la sabés: encara la sé, ves! Vull veure si la lletra i la música que jo vaig aprendre són fidels a la vostra cançó. La del meu llibre deia:

Mon pare i ma mare
casadeta m'han.
M'han dada a un jove
de quatre-vint anys.
Serineta, us, Serineta,
de quatre vint anys!

Es miraven ambdós amb els ulls espurnejants. I ara vam continuar la Serineta a tres veus:


El dia de bodes
amb mi es va acotxar:
li'n donc colzadeta,
marit, feu's enllà,
Serineta, us, Serineta,
marit feu's enllà.
Ell me'n dóna una altra
i a terra em tirà.
Pare, lo meu pare,
jo em vull descasar!
Serineta, us, Serineta,
jo em vull descasar!
Ai, filla, ma filla,
l'has de respectar.
Ja en seràs viudeta
pas a no trigar,
Serineta, us, Serineta,
pas a no trigar.
Llavors seràs rica,
no et faltarà pa,
i amb l'Hereu Escampa
et podràs casar,
Serineta, us, Serineta,
et podràs casar!

El matrimoni restava bocabadat que «un senyor de ciutat» hagués après aquella innocentada pobletana. I el «senyor de ciutat» fent veure que el fum d’aquell tió acabat d’afegir al foc li humitejava els ulls.

Cal dir que aquesta cançó popular que havia estat recollida per Aguiló i Milà i Fontanals, havia estat harmonitzada per Joaquim Pecanins i Fàbregas (Prats de Lluçanès, 1883 – Banyoles, 23 de gener del 1948) amb el seu pseudònim habitual "Víctor Eugeni". Existeix una versió cantada per Celdoni Fonoll.



L’habilitat literària de Tísner es molt alta, ja que el moment en que està a punt de creuar la frontera, amb un exèrcit republicà derrotat i cansat, té la força per engaltar-nos una escena com aquesta.

L’endemà, Tísner i els darrers soldats de la 60 Divisió del XVIII Cos de l’Exèrcit republicà, emprendran des de Espinavell, l’ascens cap al coll Pregon:

Havíem arribat a la cresta pirinenca a quarts de quatre de la tarda. La banda de la serralada que dóna al sud, tot el dia sota el sol. tenia el terra ben sec, amb la neu totalment fosa.
L'Scotti va fer formar la Unitat sencera en una ampla rotllana i va dir:
— Cal que us comuniqui una cosa. Aquest paper que tinc a les mans i que m'acaben de lliurar és un ascens col·lectiu que el Ministeri de la Defensa ens atorga en qualitat de recompensa per haver resistit fins avui. Els soldats sou caporals, els caporals sergents, els sergents tinents, etcètera. D'aquí a uns instants, quan hàgim acabat el recompte, passarem ordenadament cap a França. Aquesta és la darrera felicitació oficial que rebem a Catalunya. ... La darrera ordre que vam rebre del nostre XVIII Cos d'Exèrcit deia que ens repleguéssim fins a la frontera sense regalar a l'adversari ni un sol pam quadrat de terreny. Ho hem fet i tots sabeu quin preu hem pagat per donar compliment a l'ordre, tots heu sentit la gent que queia i que abandonàvem, tots heu vist l'alt nombre de germans que hem deixat sembrats en aquestes muntanyes en les quals, un dia no llunyà, ressorgirà la Llibertat de l'Home. Nosaltres, camarades, som les restes de la 60 Divisió i durant tota la nostra vida sentirem l'orgull d'haver-hi pertangut, d'haver combatut en els seus rengles. Es muit probable que a França reorganitzem totes les Unitats i ens traslladem al sud, per aquesta bellíssima Mediterrània que s'endevina allí baix, al fons de tot. Acomiadem-nos de Catalunya amb una prometença de bons revolucionaris: continuar fins al final la tasca que hem iniciat i que no podem deixar inacabada! ... Arribem-hi disciplinadament, amb aquesta disciplina que ha estat l'orgull de la nostra Divisió.

Així acabava, a final del dia 13 de febrer de 1939, amb la paradoxa inclosa d’un ascens que no podia tenir cap sentit, la retirada de Catalunya de 1939 a la zona del Ripollès.