19 de març 2010

Retirada de Catalunya el 1939 al Ripollès / i 21

Avel·li Artís Gener Tisner en el segon volum de les seves memòries Veure i viure/2, narra de manera molt clara el pas de la 60 Divisió del XVIII Cos de l’Exèrcit republicà pel coll Pregon:

—Dóna tu les ordres, tinent coronel.
Puix que ja no restava ningú més, entre nosaltres, amb aquella graduació. La resta que també l'hauria guanyada jeia per aquells esquerps verals pirinencs. I vaig dir amb una veu trencada —que fins aleshores mai no havia sentit eixir de mi— unes absurdes ordres militars, que disposaven l'arrenglerament en filera índia d'aquells dos-cents quaranta-sis homes depauperats —amb mi sumaven dos-cents quaranta-set— i els feien caminar cap al pas entre les dues banderes.
Dos-cents quaranta-set homes, resta de cinquanta Companyies, o dotze Batallons, o tres Brigades Mixtes, o una Divisió d'Infanteria de xoc, que vam entrar en terra oficialment francesa, per l'aiguavés pirinenc de cara al nord on mai no toca el sol, cobert de neu gelada. A les cinc de la matinada del dia catorze de febrer de 1939 els gendarmes que ens esperaven ja ens havien desarmat i fets formar a la carretera de la Presta.

Cal precisar que segons les informacions els darrers combatents a la zona del Ripollès foren elements dels cossos de l’exèrcit republicà XI y XVIII.
_____
Imatge: En el llibre de Jean-Claude Prujà: Premiers camps de l’exil espagnol. Prats-de-Molló, 1939 (2003), hi ha una sèrie de fotos que retraten l’arribada a Prats de Molló de les darreres unitats de l’exèrcit republicà, que entraren pel coll Pregon. En la primera foto, les tropes descansant a la carretera de La Preste.

Encara restava un pas a fer, arribar-se a La Presta. En una llibre d’Avel·li Artís Gener titulat La diáspora republicana, editat a Barcelona l’any 1975, ens fa un el·loqüent relat d’aquest monent:

A 5 km al Este de donde pasamos está la carretera que entra en Francia por Coll d’Ares y llega a Prats-de-Molló. Fuese porque lo ignorásemos o porque lo que quedaba de Mando de nuestra División no quería apartarse de la ruta que le había sido señalada días atrás, entramos en Francia por el peor de los caminos. Una serie de barrancos, con un pequeño sendero que los sortea a la buena de Dios, era nuestra invisible ruta. Había nevado copiosamente y bajábamos por la ladera norte del Pirineo, en la que jamás da el sol de lleno. La nieve, helada y dura, caminada a ciegas, representaba una trampa mortal. Todos caímos infinidad de veces y ninguno de los doscientos cuarenta y siete hombres se libró, como mínimo, de torceduras de tobillo. Otros, más infortunados, se rompieron una pierna y algunos más se descalabraron seriamente. Entonces, los heridos eran transportados por dos hombres, que a su vez resbalaban y caían. Abotagados y entumecidos por el frío glacial, recorrimos los 10 o 12 km efectivos, convertidos en no menos de pavorosos veinte por los reiterados errores.
Llegamos a La Preste, el primer pueblo francés, alrededor de las cinco de la madrugada del día 14 de febrero de 1939. Aún faltaban dos largas horas para que saliera el sol. Que los curiosos por los hechos históricos tomen nota de la fecha: 14 de febrero de 1939.
Nos esperaban. Había allí, en las afueras del pueblecito, un destacamento de guardias móviles aguardándonos. Bien abrigados en sus gruesos capotes, cortando el camino de entrada al pueblo, constituían nuestro comité de recepción. Fue un diálogo corto, más denso en nubecitas de vapor que en palabras. Otros guardias móviles, cerca de una casa, se calentaban alrededor de un barril de petróleo en el que ardían unas ramas.

Crec que totes les informacions recollides en els capítols d’aquesta sèrie ens han ofert una visió de la retirada de Catalunya el gener i febrer de 1939 al Ripollès diferent de la que majoritàriament s’explica, molt centrada en els fets succeïts a l’Empordà.

Fets que tenen com punts bàsics dos fets que crec molt destacables. Per un costat l’esforç heroic per traslladar a l’altre costat de la frontera als ferits i malalts allotjats en els diferents hospitals militars i republicans catalans.

Si per l’Empordà va exiliar-se el govern legítim i d’una part molt important de la intel·lectualitat catalana, pel Ripollès va exiliar-se una quantitat que podem calcular en 100.000 persones, entre les que cal comptar a molts ferits i malalts.

I com a segon element, desmentir el parte de l’Estat Major Nacional del 10 de febrer de 1939 que deia que “La guerra en Cataluña ha terminado”. Havia acabat, possiblement, a la zona empordanesa, on a les “En Cataluña, a las once horas y 35 minutos, una de nuestras columnas alcanzó la frontera en el Coll del Perthus”. Al Ripollès la lluita va continuar durant uns dies més.
_____

Imatge: Pas de les darreres unitats republicanes pel centre de Prats de Molló, amb el portaestàndard al davant amb la bandera recollida.



Fotos històricas de Prats de Molló

Malgrat la poca visibilitat de l'exili cap a França pel coll d'Ares i Prats de Molló, cal dir que una de les fotos més impactants de l'exili republicà va ser feta a Prats de Molló.

Per la ruta de coll d’Ares hi passà la part que restava de la família de Mariano Gracia, un pagès de Montsó, amb el seus fills Alicia i Amadeo, que tenia quatre anys. La mare, Pilar Bamala, i un germà de dotze anys, Antonio, havien mort en el bombardeig del 20 de novembre de 1937 de Montsó (Osca). Des d’aquest municipi varen començar el camí de l’exili el març de 1938, passant per Lleida, l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, una colònia per a nens a la Garriga, i continuaren el viatge en camió fins a Camprodon.
______
Imatge: Una foto, la de la família Gracia arribant a Prats de Molló, que ha ha esdevingut una icona de la retirada d'elements civils durant la retirada de Catalunya el febrer de 1939.


En la fotografia, del fotògraf belga Roger Violet (que signa com Sahara), apareguda a L’Ilustration (11 de febrer de 1939), se’ls veu fent la via de baixada cap a Prats de Molló. Mercès a la publicació de la imatge al diari El País el 10 de gener de 2003, va poder-se identificar i localitzar Amadeo Gracia, que actualment viu a Madrid.
_____
Imatge: Portada del dominical del diari El País del 10 de gener de 2003 que conté un reportatge sobre Amadeo Gracia.-


Una fotografia apropiada fraudulentament
Cal dir que aquesta fotografia, feta a Prats de Molló, al peu de coll d'Ares, fou utilitzada com a model pel monument que es va eixecar a l'Empordà. Estem davant un cas d'apropiació i manipulació.

La fotografia fou publicada en la prestigiosa publicació L'Ilustration. Estem davant una capçalera històrica de la premsa francesa, una de les primeres que va utilitzar les il·lustracions com a vehicle periodístic.

L’Illustration fou un magazine que es va publicar entre 1843  i 1944. Son més de 5.293 numeros, amb unes 180.000 pàgines, tot un monument gràfic, un dels fons iconografics més importants del món durant els segles XIX  i XX. Per produir la revista va muntar-se una impotant imprenta a Bobigny, al costat de Paris. Durant la Segona Guerra Mundial va continuar apareixent sota la direcció del col·laboracionista Jacques de Lesdain, motiu pel qual sera prohibida amb l'alliberació. Va renèixer el 1945 sota el títol France-Illustration, fins a 1957.

El reportatge de Roger Violet
El fotògraf belga Roger Violet (que signa com Sahara), va fer una reportatge sobre la retirada de Catalunya, aparegut a L’Ilustration  l'11 de febrer de 1939. Consta de 14 fotografies, totes elles d'una gran qualitat informativa.

El text del reportatge diu:

"La guerre civile en Espagne. Janvier et février 1939, Après la prise de Barcelone et face à l'avancée des nationalistes en Catalogne, l'exode en France par la frontière du col du Perthus dans les Pyrénées Orientales, de nombreux civiles espagnols ainsi que de militaires de l'armée républicaine (La guerra civil a espanya. Gener i febrer 1939. Després de la caiguda de Barcelona i davant l'avenç dels nacionalistes a Catalunya, l'èxode a França per la frontera del coll del Perthus en els Pirineus Orientals, de nombrosos civils espanyols així com de militars de l'exèrcit republicà)".

Del conjunt de fotos de Violet editades a L’Ilustration (quasi totes de la zona de La Jonquera) sols n'hi ha dos que foren fetes a Prats de Molló. La primera és la de la família Gracia, encara que en cap moment s'indica que era feta en aquest indret. La segona, menys coneguda, mostra un dels camps de presoners de Prats de Molló.

La foto de la família Gracia
La primera de les fotos, la de la família Gracia, té el següent peu de foto:

"L'arrivée des réfugiés espagnols au col du Perthus, un enfant victime de la guerre civile, appuyé sur une béquille, car une jambe en moins, s'avance péniblement avec l'aide de son père, vers la frontière française (L'arribada de refuguiats espanyols al coll del Perthus, un nen víctima de la guerra civil, amb el suport d'una crossa, amb una cama de menys, avança penosament amb l'ajuda del el seu pare cap la frontera francesa)".

Avui sabem fehacentment que l'entrada de la família Gracia es va fer el camí de la retirada pel coll d'Ares.

Jorge M. Reverte, en el seu llibre La caída de Cataluña (Barcelona, 2006) explica d'una manera molt detallada l'origen del reportatge i detalls de la foto de la família Gràcia:

Roger Violet es un fotógrafo holandés que trabaja para una revista francesa, L'Ilustration. Está en la frontera, en Prats de Molló, cubriendo el éxodo de los españoles. Un hombre de aspecto campesino, tocado con una boina negra y que lleva dos mantas cruzadas sobre los hombros, encabeza una comitiva patética. De la mano lleva a una niña de unos siete años que se mueve con dificultades porque le falta una pierna y ha de apoyarse en una muleta. La niña viste un abrigo corto y una bufanda que le arropa el cuello. Detrás, un campesino francés ayuda a otro niño, más pequeño, a quien también le falta una parte de su pierna izquierda y que se apoya en una muleta adaptada a su escaso tamaño. Más atrás hay otro niño, que no llega a los catorce. Cierra la marcha una pareja que transporta algo de equipaje en un saco a la espalda y una caja descomunal, que la mujer carga sobre la cabeza, porque los grandes bultos siempre los llevan mujeres. Hay un octavo personaje, un hombre vestido con un abrigo que mira hacia atrás y tiene a su lado, descansando en el suelo, una gran maleta y una garrafa de vino protegida con un mimbre bien trenzado. Parece como si esperara un autobús o un tren.
El hombre que encabeza la marcha y los niños miran a la cámara. En esos cuatro pares de ojos se condensa todo lo que un fotógrafo pueda necesitar para ofrecer un testimonio del sufrimiento, aunque no hay lágrimas ni gestos exagerados. Son miradas serenas, que parecen haber digerido todo lo que un ser humano es capaz de resistir.
El padre se llama Mariano Gracia y los niños, Alicia, Amadeo y Antonio. Al campesino que ayuda a Amadeo a moverse por la empinada cresta, Thomas Coll, también le falta una pierna, que perdió en la guerra de 1914, luchando contra los alemanes.
Mariano y sus hijos llevan caminando muchos días, sin nada que transportar, sólo las mantas y las muletas de los niños. Han pasado varias noches al raso, con temperaturas bajo cero. Apenas han comido desde que abandonaron La Garriga, treinta kilómetros al norte de Barcelona, huyendo de las tropas franquistas. No han necesitado preguntar en ningún momento cuál es el camino que lleva a Francia: se lo ha marcado la inacabable comitiva de miles de refugiados que como ellos han ido dejando a su paso un rastro de enseres y muertos que jalona los caminos y senderos que acaban allí, en Prats de Mo11ó.
Falta Pilar Bamala, la esposa de Mariano y madre de los tres niños, que murió hace poco más de un año por las heridas causadas por la misma bomba de aviación que mutiló a sus hijos. Desde entonces, Mariano ha vivido con la única obsesión de que a sus pequeños no les pase nada y de que no se queden solos. Él es un hombre de izquierdas y terne que los franquistas puedan encarcelarlo. Por muy dura que sea la marcha, su voluntad ha sido más poderosa que todas las dificultades que la guerra le ha puesto por delante. En pocos metros, sus hijos estarán a salvo. Con él.
La imagen de la familia de Mariano Gracia será una de las más emblemáticas del horror del éxodo español a Francia. Pero eso, ahora, a Mariano y sus hijos no les importa.


Un nou testimoni

En el diari El Pais, en el suplement Babelia (num. 1072. Dissabte, 9 de juny de 2012, Pàg.: 5), dins de l'article “Voces del exilio. La memoria de los desterrados de la Guerra Civil resurge en nuevos libros” hi ha un nou testimoni del pas de la frontera per Prats de Molló d'un exiliats:

“Prats de Molló. "Mi madre era una mujer muy tímida, así que sus padres decidieron acompañarla para que saliera de una vez de España, del infierno de la guerra. Iba pen­diente de sus dos hijos pequeños cuando el tren se detuvo. Los padres de mi madre pen­saron que la aventura había acabado y le sugirieron entonces que se armara de valor antes de que llegaran los franquistas para obligarlos a regresar: que dejara el tren y que siguiera sola con sus retoños. Así que fue hacia la puerta, la abrió, pero no fue capaz de dar el salto: nevaba, el frío era inso­portable, no se veía nada en la oscuridad de la noche. Decidió quedarse. Al día siguiente partieron hacia Prats de Molló, al otro lado de la frontera. Llegaron: ¡lo habían consegui­do! Podían empezar de nuevo. Si mi madre hubiera saltado por aquella puerta la noche anterior, todo hubiera terminado: el tren se había detenido al lado de un precipicio". María Luisa Capella nació unos años des­pués, ya en México. Ahora recuerda la salida de su madre de España —su padre estaba en el frente— como un lejano episodio que salió bien. Las cosas, sin embargo, pudieron haber terminado de otra manera”.


La foto del camp de presoner de  Prats de Molló
La segona de les fotos situada, aquesta vegada correctament, diu en el seu peu de foto:

"Un camp de miliciens gouvernementaux désarmés à Prats-de-Mollo (Un camp de milicians gobernamentals desarmats a Prats de Mollo)".
_____
Imatge: Foto de Roger Violet, que mostra a uns 3.500 guàrdies d'assalt republicans al camp de presoner que es va muntar a la Colònia de Vacances de la Villa de Perpinyà, a Prats de Molló. Al fons, nevades, les crestes de Rotjà.