Sobre el seu itinerari, des de les ribes del Segre, a Camarasa fins a Molló, judica d’una manera molt acertada:
“Examinado el mapa hoy, aparece como un feroz itinerario, especie de tremendo espaldarazo para cualquier excursionista con mochila e ilusión, al encuentro de un bello paisaje o una bien orquestada salida de sol. Si farragoso hubiera sido para el simple excursionista, cabe imaginar qué proporciones habrá tenido para las Unidades combatientes, cargadas por la noche con toda la impedimenta —especulando con que impedimenta venga de impedir—, pésimamente dormidas con un ojo abierto y el otro cerrado, andando de noche con la barba sobre el hombro y, además, conteniendo de día a duras penas aquel enemigo victorioso. Me consta y lo afirmo aunque me esté mal decirlo: era una proeza. ¿Por qué sólo las ofensivas son heroicas y no ciertas retiradas? Creo que, pasados ya treinta y cinco años, va siendo hora de que alguien lo ponga en el papel, porque dentro de otros cinco o diez ya no quedará memoria de ello”.
______
Imatge: Sant Pere d'Auira, un dels llocs de pas de Tisner camí de l'exili: "Ens vam allotjar ... a prop de Sant Pere d’Auira, una vella parròquia del municipi de Campdevànol. Només hi havia unes xinxes famolenques, grosses com llavors de síndria, que no ens deixaven aclucar els ulls a còpia de xuclades.".
“Ja acceptàvem com a fet inevitable passar dels mil metres d’altitud als mil cinc-cents o sis-cents en el curt trajecte d’un parell de quilòmetres. A Aranyonet, del municipi de Gombrèn dcl Ripollès, érem a 1.090 metres sobre el nivell del mar. Ara travessàvem el Merdàs…, que desguassa una mica més avall al Freser.
Ara ocupàvem el Pla de Pujalts, amb la Costa Pubilla per un costat i la Pedra Picada per l’altre, ambdues amb 2.045 metres d’altitud, des d’on vèiem la serra de Montgrony, ja presa per l’enemic. Ells també, doncs, guanyaven elevacions que ranejaven els dos mil metres.
Ens vam allotjar en un vell casalot abandonat a prop de Sant Pere d’Auira, una vella parròquia del municipi de Campdevànol. Només hi havia unes xinxes famolenques, grosses com llavors de síndria, que no ens deixaven aclucar els ulls a còpia de xuclades.
Vam fer un tros inacabable de la serra Cavallera, la carena del Ripollès, alta i accidentada, i ens vam reagrupar i reorganitzar una mica al Puig del Pla de les Pasteres. Fèiem recompte i esdevenia desolador: cada cop érem menys gent. Allí, a Surroca, el dia cinc de febrer en Ráfales em va donar un paper, que en aquests moments he posat en el faristol que tinc al costat meu. El transcric tot traduint-lo: «En aquesta data, i en virtut dels mèrits que heu contret des del començament de les actuals operacions, i fent ús de les atribucions que m’ha conferit per escrit el Cap del XVIII Cos d’Exèrcit, document número 7.314 amb data del 25 del proppassat mes de gener, en relació amb la norma onzena aprovada per Ordre C. número 7.002 de 24 d’abril de 1938 (D.O. número 101), he tingut a bé d’ascendir-vos al càrrec de Major d’Infanteria. En la data d’avui i per a la confirmació del Ministeri de la Defensa Nacional seran lliurades a l’esmentada Superioritat la consegüent proposta corresponent a aquesta finalitat. Lloc de Comandament de la 60 Divisió, 5 de febrer de 1939. Al Major Don Avellí Artís-Gener». Hi ha les signatures del Comis¬sari de Guerra de la Unitat i del Tinent Coronel Cap.
Un ascens militar en plena retirada signat per un tal Francisco Escotomo!
En Avel·lí Artís fa una recreada explicació de qui era aquest comandament de la seva unitat, un italià que va decidir continuar malgrat la retirada oficial dels brigadistas internacionals, que es deia Francesco Scotti, i que va convertir-se en Francisco Escotomo del Val, nascut a Mèrida, on com diu Tísner, “on en Francesco mai no havia posat els peus”.
En el seu relat, Tísner ens fa mencions dels llocs de la comarca per on passa la seva unitat. No sé si l’ordre de menció es correspon al seu itinerari però segueix un línia gens lògica que ell mateix ens confirma amb una exclamació: “com érem lluny de seguir una línia recta!”:
“A Fogonella, en el vessant meridional de la serra Cavallera…”.
“Al Puig de Miralles, a la serra de Capsacosta, teníem un bon observatori. Nosaltres érem a Sant Pau de Segúries, a la vall del Ter. Allí, en aquell vessant de la serra de Capsacosta,…”.
“Ara érem a Bolòs, del municipi de Camprodon, a l’antic terme de Freixenet de Camprodon”.
Avel·li Artís Gener no deixa d’esmentar les desaparicions d’homes i comandaments que varen tenir lloc aquells dies. Entre les anècdotes que explica hi ha la d’una caixa plena de bitllets franquistas:
“Allí, a Bolòs, vaig posar uns feixos de bitllets de banc franquistes dins la caixa habitual i, com que ja era plena, vaig dir a en Montfort que fes clavar la tapa i mirés de fer-la dur al Cos d’Exèrcit de seguida que n’hi hagués oportunitat, puix que ja no podíem traginar més noses. O que la llencés. El meu mecanògraf em va dir:
— Home, si m’ho permeties, m’agradaria quedar-me amb alguns bitllets de cadascuna de les denominacions. Una poca-soltada de curiositat de col·leccionista, tu! Dius que entre traginar-los o fotre’ls a la bassa prefereixes això darrer, oi?
Doncs bé: m’ofereixo a descarregar una mica la caixa, fotent-me’ls a les butxaques, que ja duc ben farcides i no ve d’aquí.
— Ai, Montfort, amb afanys de col·leccionista a hores d’ara! Per mi, et pots confitar la caixa sencera, si et fa peça!
— No, no! Ja t’he dit que em fan goig uns quants exem¬plars dels distints valors. … Això fotrà molta impressió!
En el següent capítol transcriurem la entretinguda i divertida darrera nit d’Avel·lí Artís a una casa de pagès de Molló.
