Però si bé el gruix de les tropes i dels que fugien ho feren per Molló, una part no gens negligible, especialment provinent de la zona d'Olot i Castellfollit de la Roca, ho va fer per Beget i coll de Malrem en direcció a La Menera (Vallespir).
______
Imatge: Portada del llibre de Progreso Marín: Exil. Témoignages sur la guerre d'Espagne les camps et la résistance au franquisme (2005).
Joan Ardevol, un pagès de Tarragona, explica així la seva retirada per Beget i coll de Malrem en direcció a La Menera:
“Jo tenia gairebé 15 anys i era un col·legial. Partint de les terres de l'Ebre, arribem Olot a la fi de gener de 1939. Molt cansats, marxem d’Olot el 28 de gener. El 31, la frontera eren molt propera però, extenuat, vaig romandre darrera. I, gairebé sense m’adonar-me, vaig caure dormit. Els meus pares varen tenir que retrocedir pel camí per a despertar-me i emprendre de nou el camí cap a França pel coll de Malrem. Una vegada creuat el coll de Malrem i pensant haver-nos allunyat del nostre país, ens vàrem parar per reposar i dormir. Feia un fred gelat, a més, ruinejava i es va posar a nevar. Les robes d’abric eren humils. Un camarada de dissort portava dos petits conills en una bossa. Un matí, els conills s’havien mort i s’havien congelat. Érem molts el que fugíem, lluny del franquistes… Quan la neu va deixar de caure, els grups varen començar de nou a marcar. Allí hi havia sobretot dones, nens, persones grans o ferits. Els homes mobilitzats es batien per a salvar Barcelona… El meu pare estava malalt i anava, penosament. Vam arribar a La Menera, el 1 de febrer, al final de matí. Els camperols van ser molt acollidors, tots es compadien de la nostra dissort. Ens van servir una sopa calenta, quina oportunitat! Això ens va escalfar els cossos i el cor. ”
De com foren acollits els refugiats a La Menera en tenim diferents testimonis interessants, un d’ells de Marie Laïlle:
«Jo venia a tenir 8 anys i estàvem d’esbarjo al pati de l’escola quan varen veure aparèixer els primers refugiats de l’èxode espanyol. Nosaltres havíem sentit, des de feia alguns dies, les explosions del que els nostre pares en deien el bombardejos de Girona. Fa d’això 64 anys. Jo tenia 8 anys i 3 mesos. Amb els altres nois i fills, estàvem a l’escola, en el moment del “recreo”, quan varen percebre els primers refugiats de l’exili espanyol. Jo encara tinc als ulls els grups de dones, de nens i de vells, també alguns soldats, sortits de cop d’entre la bruma, com tímids, portant un una maleta, qui un emballum en un gros farcell, amb els quatre recons anuats. Era acabat febrer de 1939. Nosaltres varem deixar l’escola a aquesta pobra gent que arribava pels camins de la muntanya, pel coll de Malrem i que trobava a La Menera, en aquesta petit poble fronterer, el més al sud de la França metropolitana, una primera parada, a la fi un refugi, en aquell hivern glacial”.
També tenim un segon testimoni de com foren acollits els els refugiats a La Menera de Francine Mach:
«D’això fa ja 64 ans, jo tenia 8 anys i 3 mesos. Amb altres nens i nenes estàvem a l’escola, en el moment d’esbarjo, quan varem percebre pel costat de Can Barruti et també pel camí de Soulé [Sadella], una fila insòlita qui avançava poc a poc, com una cinta marró, uniforme. El mestre ens va dir: «Preneu els vostres llibres i els vostres quaderns. No deixeu res a l’escola i aneu-vos a casa.
Els primers refugiats varen arribar. Mai havíem sentit a parlar de refugiats! I mai jo n’havia vist tanta gent.
Arribaven amb una manta sobre les espatlles, es veia que tenien fred i que estaven molt cansats. Parlaven tots a la vegada.
En aquella època, aquí, a La Menera, totes les cases estaven habitades. Tot el mon va sortir a trobar els arribats. Explicaven a tot el mon que fugien i que els homes eren combaten. La meva mare i les veïnes varen posar les cassoles al foc i varen fer una sopa amb llegums, recollides a l’hort, amb molts fideus, mentre que els homes condicionaven les cases. Perquè l’acollida es fes en el marc de la llei, els refugiats eren dirigits cap a l’antiga parròquia on cadascun ensenyava els seus papers.
«A escola, els ferits i els malalts foren posats a refugi del fred, en un altre lloc les dones i els petits. Va caldre un temps abans que tots haguessin pogut menjar i reposar. Llavors les dones, els nens i els adolescents varen ser dirigits als Préaux, locals annexos a l’ajuntament; els pocs homes presents varen anar a l’església. La policia era assegurada per guàrdies mòbils, molt sovint sobrepassats. Tothom, tot el món era sobrepassat! Dia rera dia, arribaven els pagesos i els soldats sense armes, havien estat llançades al Pla de Coma...
Tot era ocupat. Se’ls va fer aparcar al Pla d’Oguet [Huguet], a Can Barruti, d’on foren ràpidament despatxats i expedits, uns a peu, altres amb camió, ja que a La Menera, no va establir-se cap camp d’acollida. Al poc, arribaren els soldats senegalesos per conduir els refugiats, de grat o per força, cap a l’interior, dient-los... “Allons, allons!” Durant aquests dies els refugiats es protegien del fred com podien. Encenien focs per tot arreu, a les escales o als graners, intentaven telefonar a les seves famílies. Teníem un perol de fosa, amb una reserva d’aigua calenta, que no era suficient per totes les persones que entraven a casa. Ells tenien necessitat d’aigua calenta per a la llet en pols. A casa, havíem acollit dues parelles i dos bebès –Maria Rosa, 9 mesos, i un petit de 2 mesos del què no em recordo els nom-. Ells no sortien gaire de casa, sols de nit».
Continuarem amb els testimonis la propera setmana.
______
Imatge: El camí de la retirada entre Beget (Camprodon, Alta Garrotxa) i La Menera (Vallespir) pel coll de Malrem.
