Amb Manuel de Vega i Rovira estem davant una de les figures intel·lectuals dels monestir de Ripoll a la seva època i una personalitat important en el panorama intel•lectual catalana.
Fou membre de l’Acadèmia dels Desconfiats (una de les primeres reunions de prohoms per a promoure l’estudi de la història, la llengua i la poesia catalanes) i l’editor, sota el sobrenom de “rector de Pitaluga”, de la primera recopilació de les obres de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, una de les figures senyeres del Barroc literari català.
_______
Imatge: Emblema de l’Academia de los Desconfiados, a la que va pertànyer el monjo ripollès Manuel de Vega i Rovira.
Per la seva professió monàstica, feta el 6 de setembre de 1681, sabem que Manuel de Vega va estudiar al noviciat de Sant Pau del Camp, que era natural de Balaguer i que inicialment professà com monjo de Sant Cugat del Vallès.
Una nota biogràfica de Carreras y Balbuena ens ofereix alguna informació sobre la procedència familiar del monjo ripollès: "Nobilísima familia catalana, de la Vega, originaria de Balaguer" i que fou fill de "lo valerós militar Joseph de Vega y de Pons qui casà ab Mariàngela Rovira y Reguer de Solsona, fills de Joan de Rovira y Boldó y María Paula de Reguer". Però el mateix Carreras y Balbuena, en la biografia que fa d’Agustí de Copons, un altre membre de l’Acadèmia barcelonina, al mencionar al cosí Anton de Vega de Copons, diu que "los Vega procedían de la noblísima casa Vega de Balaguer. La branca cerverina fou ilustrada per En Joseph de Vega y Sentmenat, membre que en la branca solsonenca rebé llahor per l’eximi músich Manuel de Vega y Roira, monjo de Ripoll y literat ilustre, dins sa època, conegut ab lo pseudònim de Rector de Pitalluga".
La nota biogràfica diu que "en Manuel de Vega y de Rovira estudià la carrera eclesiàstica y’s feu monjo del Imperial Convent de Ripoll". La seva professió monàstica es fa avinent, però, que primer, abans que monjo de Ripoll, ho fou de Sant Cugat del Vallès.
A Ripoll, Manuel de Vega fou concretament monjo dispenser. Fou també mestre de cant (praecentor) o Chantre. Una nota biogràfica d’ell ens diu que "per sa hermosa veu y son plé conexement de música se’l nomenà xantre. Fou molt estudiós y aymant de la literatura". Carreras y Balbuena afegeix posteriorment que "Fra Manuel de Vega y Rovira fou un monjo exemplar que treballà molt per les coses del convent. Sos superiors li permeteren lo conreu de la literatura en la que son nom fou aviat conegut".
La primera obra literària seva coneguda és una traducció de l’italià: "L’any 1699 donà a conexer una traducció d’una obra italiana, llavors molt celebrada. Era son títol: L’ambiciós, polítich infeliç, representa en la vida de Ludovic Sforza VII, Duch de Milà. És un treball molt curiós ahont s’explican les viscisiuts que comprenen la vida d’aquest personatge, anomenat Lo Moro; home ambiciós per demés y polítich verament infeliç que va esser aliat y després enemich de Carles VIII de França. Lluís XII lo gita del tron. Morí finalmente en la presó de Loches, l’any 1510. Fou imprés aquest llibre a Barcelona, a casa Rafel Figueró, l’any 1699", explica Carreras y Balbuena.
Martí de Riquer, en una ràpida semblança del monjo Manuel de Vega, a la seva introducció a un facsímil de les Nenias Reales, diu que "en 1702 es premiado en Barcelona un poema elegíaco dramático suyo". Carreras y Balbuena ofereix més precisió: "L’any 1702 escrigué un poema elegiach dramàtich en les festes de la traslació del cós de Sant Olaguer. Obtingué lo segon premi ofert per los magistrats de Barcelona".
Josep M. Pellicer, en el seu llibre de 1878 diu de Manuel de Vega: "...monge y chantre de Ripoll. Compuso un poema elegíaco dramático en las fiestas de traslación del cuerpo de San Olegario, que obtuvo el 2º premio ofrecido por los magistrados de Barcelona. Con el seudónimo lo Rector de Pitalluga, recogió, ordenó é hizo imprimir las poesías del célebre Dr. Vicente García rector de Vallfogona. tradujo del italiano una obra y recogió del Archivo preciosas notas".
El que ens diu Pellicer corrobora les altres fonts, però del seu treball a l'arxiu ripollès no tenim cap indici.
Aquesta seria, doncs, la presentació d’aquest singular monjo ripollès, de família noble, músic i home de lletres. Com veurem oferirà, sota el pseudònim de “rector de Pitalluga”, una de les pàgines més interessants de la recuperació de l’obra literària més important del Barroc català, de Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona.
Pitalluga, a Ripoll
No sabem el motiu pel qual el monjo Manuel de Vega i Rovira va agafar com a pseudònim el de rector de Pitalluga. En tot cas, estem davant un toponímic molt ripollès.
Pitalluga (o Pitallua o Pitalua) és un indret de Ripoll situat, entre les Basses i el pla d’Estamariu, més enllà del torrent de Can Guetes. Les Basses (que eren a tocar la muralla del monestir) hi havia un pou de glaç, amb unes basses on glaçar l’aigua. Segons Tomàs Raguer, a començaments del segle XVII hi havia més enllà de les Basses una casa nomenada Pitalluga, que fou destruïda el 1663 durant les guerres amb França.
Pítalluga. —Després de les Basses, venia una extensió de terreny anomenat Pitalluga o Pitallua i Pitalea, en els documents antícs, que arribava al pla d’Estamariu.
A començaments del segle XVII hi existía una casa, dita de Pitallua, que en 1663 era enterament derruïda a causa de les guerres, de primer pels soldats francesos i després pels espanyols. A 9 d’agost de 1706 trobem l’enterrament d’un albat d’En Francesc Grau, «pagès de la caseta d’En Pigarau, a Pitalluga». La caseta aquesta és la que ara en diem a cal Joanet de la Rectoria, lo qual prova que el territori de Pitalluga s’extenia més enllà del torrent de can Guetes.
En el pujador al camí antic del cementiri o camí ral de Sant Joan, i en el punt mateix on hi ha el portal d’entrada al jardí de la casa Badia, davant el Casal de la Infància, existia una capelleta o padró on s’hi venerava una imatge de la Mare de Déu amb el nom de Nostra Senyora de Pitalluga. La trobem ja en 1622 í segurament era molt més antiga. En un arrendament d’una peça de terra «prope oratoríum beate Maria de Pitallua». En 1646 la Sra. María Poso pren possessió dels bens que foren d’En Cols i d’En Vazià, i entre altres, d’unes terres «sobre la capella de Pitallua de dit m.° Gabriel Vazià». (Arx. St P=A -15. p. 97=B - 19 p. 205). Després de la crema de la vila començà d’enrunar-se aquest padró del qual no en queda avui cap reste (Scriptorium. nº 15. Març de 1924).
Tomàs Raguer indica una curiositat sobre el carrer del Doctor Raguer, quan diu: "Per manca d’un rètol no sabem fixament si el carrer [del doctor Raguer] acaba a Pitalluga, a can Guetes, o mes amunt" (Scriptorium. nº 13-14. Gener de 1924).
Estem en el lloc on ara hi ha l’inici del camí a l’actual cementiri, que era el camí ral de Sant Joan, a l'actual carretera de Sant Joan.
No seria convenient recuperar aquesta capelleta o padró de Nostra Senyora de Pitalluga, citada el 1622, que va desaparèixer amb la destrucció de Ripoll de 1839? La memòria històrica local hi sortiria guanyant, amb la possibilitat de fer alhora un homenatge al literat barroc ripollès Manuel de Vega.
_____
Imatge: Indret ripollès de Pitalluga, quer va inspirar el seu pseudònim a Manuel de Vega.
.JPG)
