L’obra es dedicada als diputats i oïdors de la Generalitat de Catalunya, Josep Soler, Francesc de Tamarit, Josep Miquel Quintana, Jaume Ferran, Rafael Antich i Rafael Cerdan i fou reeditada amb “arreglo i traducció per un redactor [J. Puigventós] de La Veu de Catalunya” a Barcelona l’any 1897.
En una nota prèvia, el traductor ens indica que Josep Font “nasqué a Ripoll, y ordenat de prevere fou sagristà de la Iglesia de son poble nadiu”. En una nota, Tomàs Raguer hi afegeix unes dades més: “Era en sagrats cànons doctor, fill de Joan Font, paraire, i de Mariana, muller sua. Vegis son testament a l’Arxiu, sig. m. Capsa II. Nº 230 a 1 de març de 1642”.
Imatge: Portada de l'edició de 1897 a La Veu de Catalunya de l'obra de Josep Font Catalana justícia contra castellanes armes, de 1641.
Segons l’adaptador al català de l’obra de Font de finals de segle XIX (a qui mantinc el sistema ortogràfic original), “fou un valent defensor de les llivertats de sa Patria, com ho demostrá escribint la present obreta, qual fi no es altre que respondre als cárrechs que’s feyen a Catalunya l’any 1640, y provar com era llegítim lo agafar les armes pera defensar a la Patria y a ses llivertats amenassades”. Per cert que segons Puigventós, el treball en castellà “se ressenteix en gran manera del mal gust de la època”, i es plena de gongorismes, espurgats en la seva traducció.
En el “pròlech-dedicatoria” del llibre, Josep Font fa la següents explicació sobre les circumstàncies de redacció del llibre, ben peculiars: “En aquest temps, trobantme jo més a prop de la mort que de la vida, a causa de una cruel enfemetat, sentint, y després veyent, que ma Patria Ripoll alçava cuydadosa una y altra vegada, el penó de son adorat Mártir y Patró St. Eudald, pera fer lleves; ja pera socorre al Roselló; ja pagant una cantitat de tres mil rals pera la cavalleria quí se preparava en l’Ampurdá; ja pera anar a Martorell, hon preferiren morir abans que abandonar son lloch; ja pera anar en socors de Barcelona ab una companyia de quasi dos cents homens; ajudant en tot á la vila, (qui avuy serveix al Principat ab 12000 rals mensuals) ab diners y persones, els Clergues, Monjos y Abat d’aquell tant antich convent y digne Panteó dels Sereníssims Comtes de Barcelona. Veyent tot açó, me moria de pensa al considerar que ja no era bo per rés. Ab tot y estar encara malalt, vaig llevarme, encar que tart, pero mes val tart que may, ab la intenció d’escriure una obreta ab lo titol Catalana justicia contra catalanes armes. Donguí principi als meus desitjos, y estava acabantlos, quan vingué a les meues mans un paper qual titol es: Justificació en conciencia de haver pres lo primpcipat de Catalunya les armes, pera resistir als soldats, qui de present la invadeixen, y als altres qui amenassen invadirla. Lo vaig llegir y rellegir moltes vegades, y lluny de mi el negarli el mérit; pero veyent que l’esmentat paper no era més que un resúm, y que estava escrit en llengua catalana, per lo que no podía esser coneguda de tothom, y menys en les nacions estranjeres, la nostra justicia, vaig obligarme á escriurela aytal com faig avuy”.
Es tracta d’una obra dins de la publicística desfermada en l’aixecament català del Segadors (1640-1652), quan davant la política del rei Felip IV i del comte-duc d’Olivares d’unió d’armes de tots els regnes que conformaven la corona, contra la tradició de les Corts catalanes, es va produir el primer intent de separació de Catalunya, cercant la protecció del rei francès. L’espurna del conflicte foren els greus aldarulls provocats per l’allotjament dels Tercios al país durant la lluita contra França, amb salvatges actes que esclataren el Corpus de Sang de 1640, explicats en la cançó d’”Els segadors”, en la seva versió llarga, no en la que configura avui l’himne nacional de Catalunya.
Estem davant un obra gens negligible. Sols un repàs al títol dels capítols ens diu molt de l’argumentari bàsic: Catalunya pot agafar les armes en defensa de la seva honra desacreditada pels castellans i es lícit als catalans defensar les llibertats, les seves vides i la dels innocents i les seves hisendes, amb la força de les armes, sense faltar a la llei cristiana. Els catalans no tenen obligació d’obeir al Rei en contradicció amb les seves lleis, a qui podent fer guerra defensiva. Els catalans tenen l’obligació de agafar les armes contra els sacrílegs. El llibre acaba amb un molt punyent capítol: “Els clergues y religiosos catalans poden y deuen agafar les armes contra les castellanes, en defensa de llur Pàtria”.
Un llibre poc conegut, que mereix divulgació, del que sabem la seva curiosa gènesi, alhora que ens posa en contacte amb una visió amb molt forta càrrega ideològica, que avui ens pot semblar desaforada.
