Amat des de 1769 i fins a la seva mort el 1819, durant cinquanta anys, amb un època plena de trasbalsos com veurem, va escriure un diari que va anomenar Calaix de sastre. Va aconseguir amb una regularitat admirable, deixar constància de tot allò que succeïa al seu voltant. El Baró de Maldà va omplir amb les seves anotacions setanta-un volums, 26.000 pàgines, sense cap voluntat de que fossin editades. El Calaix de sastre es redactat en un llenguatge col·loquial, de to popular, encara que fortament castellanitzant.
Imatge: Pàgina original del manuscrit del Calaix de sastre de Rafael d’Amat.
Amat és una personatge peculiar, és tímid, extrovertit i banal, té un punt de racionalisme classicista, és un personatge del rococó literari català. És refinat, alhora que un xic vulgar. És elitista i alhora l’atreu profundament tot el que és popular, hedonista, contradictori. Parla de coses de les que es parlava pels carrers, per les places, dels rumors i de le banalitats, de les festes, de les esglésies, de les processons, dels funerals i del menjar. Un home profundament religiós i conservador, com a petit noble rendista que era. La Reial Acadèmia de Bones Lletres, a pesar de la seva aparent curtedat, el nomenà membre numerari l’any 1816.
Doncs, bé, aquest senyor, durant la guerra del Francès (1808-1814), fugint de la Barcelona ocupada pels napoleònics, va anar a petar a Berga (abril de 1809), on va mantenir relació amb alguns personatges ripollesos. Hem espigolat en els volums de Calaix de sastre publicats per Curial, a partir de 1987, fruït de la labor de selecció feta per Ramon Boixareu.
20 d’0ctubre de 1810 [a Borredà]:
“Segon atenció seguda a est Sr. abat de Ripoll, en esta tarda, doctor Bardolet i jo hem anat a fer un cumplido a la rectoria, ara abadia en què està Sa Senyoria, qual anava de casa ab sa lloba, i rebut-nos molt cortès segons rasgo castellà. Subjecte de molts bons coneixements polítics en los actuals assumptes d’Espanya i lo millor, a més de ser un bon abat com cal, no ser gens gavatxo, sí que espanyol d’alló ben castís, per consegüent ben amant de la santa religió, de nostra catiu l’innocent monarca, don Fernando Sèptimo, de la nació i de la pàtria, i així d’uns modals agradables, fent-se voler de tota esta gent del poble de Borredà, esforçant-se en parlar-los català, ab to de ser aragonès; sent-los l’amo tant en lo espiritual com en lo temporal, i per fi un bell subjecte[...]”
Més enllà d’aquesta bona opinió d’Amat sobre l’abat de Ripoll, el dia següent, 22 d’octubre de 1810, fa la següent descripció d’una trobada casual:
“Al tornar-nos-en del passeig, se’ns hi féu encontradís, anant també ab nosaltres la Sra. Majora, de Berga, lo Sr. abat de Ripoll i luego después tots los senyors i senyores de casa Càrcer. I així férem una bona quadrilla en est racó de Borredà [...]”.
Andrés de Casaus i Torres, abat de Ripoll entre juliol de 1707 i 1816, era un monjo benedictí de San Juan de la Peña, de la mateixa Congregació Claustral tarraconense que el monestir de Ripoll. Havia estat abans abat de Camprodon (Desembre de 1805-1807). Era un home docte i estudiós, acadèmic corresponent de la Real Academia de Historia (nomenat el 17 d'abril de 1802). Autor de Respuesta del Aragonés aficionado á las antigüedades de su Reyno (1806), una resposta a l’obra Historia crítica de España de l'historiador jesuita Joan Francesc Másdeu.
Però segurament l'obra més docta de Casaus es Nuevas observaciones para la historia general de Aragón, Navarra y Cataluña (1829) on demostra el seu afilat esperit crític arxivístic i on cita documents del monestir de Ripoll.
Amat esmenta molt clarament el paper de senyor de que gaudia l’abat de Ripoll a la vila i en totes les possessions monàstiques ripolleses, Borredà entre elles. Casaus, però, serà el darrer dels abats que va prendre possessió com a senyor jurisdiccional de la vila, amb un recarregat ceremonial de vasallatge. La Constitució de Cadis va fer perdre aquesta prerrogativa als abats ripollesos, i cap dels darrers abats va ja celebrar el ceremonial que era acostumat.
“25 de febrer de 1811: [...] Ahir, cerca d’entrar la nit, arribaren de Manresa, d’entregar la plata de la iglésia i abadiat de Ripoll, de Borredà, los dos germans Bardolet, lo Joan i mossèn Ventura, havent sigut xasco al Sr. abat de Ripoll en l’entrega de la cadenilla d’or de son pectoral, que segons lo pes d’ella ha sigut llautó i, de dos o tres unces i a recollir-la picat; d’això podia ser que no la voldrà portar més i s’estimarà dur cordonet de seda en lo pectoral que cadeneta d’or de la bòria”.
Darrerament ha sortit un llibre de Joan de Déu Domènech, que estudia la qüestió dels menjars del baró de Maldà, un tema molt present en el Calaix de sastre. Es titula Xocolata cada dia. A taula amb el baró de Maldà i és el que en diríem el primer estudi sectorial d’aquest gran dietarista català.
Imatge: Els volums del Calaix de sastre de Rafael d’Amat.
