La Guerra Gran (1793-1794) al Ripollès / i 10

Les darreres batalles als Ripollès (31 de març i 25 de juliol de 1795)

L’ofensiva de Dugommier a l’Empordà durant la segona meitat de 1794 i 1795 va ten ir una gran empenta. Un cop recuperar el fort de Belleguarda (18 de setembre de 1794), va caure el castell de Figueres (27 de novembre de 1794), amb gran escàndol, i el de Roses (2 de febrer de 1795).

La línia d’atac francesa es col·locava d’aquesta manera al riu Fluvia.

Per alleugerir la pressió sobre l’eix de Girona, el 31 de març de 1795 el somatent sota el comandament del vicari de Camprodon Martí Cufi va atacar un campament francès a La Coral, posant en fuga als francesos. Davant un fort intercanvi de trets i l’arribava d’un reforç des de Rocabruna, els francesos tingueren que emprendre la retirada. Es va capturar blat, roba i coure i foren requisats 150 caps de bestiar.

Per la seva actuació en els combats a la zona de Camprodon li fou conferida la Cruz de Carlos al vicari (en alguns llocs es diu canonge) Martí Cufí.

En el front empordanès, el 5 de maig de 1795 té lloc el combat de Cistella, i a continuació tindrà lloc la batalla del Fluvià (13 de juny de 1795), a Bàscara.
_____

Imatge: Santuari de La Coral, al Vallespir, que fou atac pel vicari de Camprodon Martí Cufi.

Però més enllà dels combats al costat empordanès, els espanyols varen preparar una atac per recuperar Puigcerdà. A partir del meitats de juliol de 1795, les tropes es concentraren a la vall de Ribes i el 25 de juliol pel coll de Maians, sobre Dòrria, es dirigeixen cap els campaments francesos d’Er, Oceja i Puigcerdà (reconquerida el 26 de juliol de 1795). El 27 de juliol de 1795 queia també Bellver en mans espanyoles.

Les operacions militars tenien així fi al Ripollès.

La Guerra Gran tindrà la seva fi en el tractat de Basilea (22 de juliol de 1795). La seva continuació serà l’aliança amb França (tractat de San Ildefonso, de 15 d’agost de 1796), amb la batalla de Trafalgar (21 d’octubre de 1805) i l’ocupació francesa d’Espanya el 1808, fruït del tractat de Fontainebleau (27 d’octubre 1807).

La Guerra Gran (1793-1794) al Ripollès / 9

L’incendi de Camprodón (18-19 de juny de 1794)

Uns dels episodis menys coneguts de la Guerra Gran o guerra del Roselló, va enfrontar la República revolucionaria francesa amb Espanya, és l’incendi de Camprodón del 19-20 de juny de 1794.

Les tropes del general Doppet, al retirar-se de Ripoll, desprès d’estar-hi sis dies, es trobaren que la plaça de Camprodón havia estat reconquerida per tropes espanyoles.

Els hi calia passar pel lloc i amb un atac impetuós, comandat per Doppet i amb sols 500 homes, varen fer fugir tres batallons de línia i gran nombre de pagesos armats. Encara, per netejar l’espai, varen reconquerir el que el general francès anomena castell de Sant Antoni. En els calendaris francesos de la campanya s’esmenta “1 messidor [18 de juny de 1794]: Reprise de Campredon à la suite d’un combat” o “Reprise de Campredon, après un combat opiniàtre [porfidiat]”.

En aquest punt s’inicia un fosc episodi: l’incendi de Camprodon.

Segons les Mémories politiques et militaires du Général Doppet (1824) “le 30 prairial [19 de juny de 1794, calendari jacobí], per la tarda nit, vaig entrar a la vila amb un batalló; vaig ordenar al comissari de guerra i al director de subsistències de procedir a fer una inventari de les provisions, municions i armes que s’hi trobaven; vaig ser advertit que hi havia foc en una casa; la vaig fer apagar, i vaig tornar a vivaquear amb la columna prop de la vila, deixant, per la policia de Camprodon, el batalló que hi havia conduit”.

A més, segons els informes, es varen posar dos canons, una peça de dos i sis fusells de muralla, al castell de Camprodon, així crear una estacada a una de les altures que rodejen la vila, a la dreta [Sant Antoni?].

Sense entrar en cert detalls militars, Doppet continua explicant: “Jo estava decidit a restar amb la meva divisió a Camprodon, quan al migdia, el 1 messidor [20 de juny de 1794, continuem amb el calendari republicà], es va manifestar dintre de la vila i als entorns un incendi generalitzat. El cap d’enginyers em va informar de la impossibilitat de parar el foc. Vaig fer tocar generala, i una hora més tard vaig aconseguir fer sortir els combois de la vila.

“Vaig aplegar la tropa, la nostra artilleria, les nostres provisions i els nostre muls en una pla prop de la vila; i, veient que no hi havia cap mitjà per apagar el foc, vaig ordenar la retirada cap a Prats de Molló, i en varem veure obligats a passar la nit en vivac sobre una muntanya a meitat de camí de Camprodon i de Prats de Molló. Aquesta retirada fou feta en ordre, doncs portàvem la nostra artilleria...”. Posteriorment, per Pla Guillem, la tropa va entrar de nou a la Cerdanya.

Aquest incendi, de juny de 1794, és molt segurament al que Morer i Galí (a Historia de Camprodon, 1879) i Llorenç Birba, refereixen quan esmenten que “ciento veinte y ocho eran las casas que ardían, entre ellas las consistoriales con sus cárceles, la abadía con sus claustros y la iglesia parroquial en parte”. Ells no distingeixen entre la presa de Camprodon del 4 d’octubre de 1793 i del 7 i 19 de juny de 1794, amb el gran incendi aquesta darrera jornada.

Cal dir que l’incendi de Camprodon fou contundentment condemnat per Dugommier en un informe tramès al Comitè de Salvació Pública el 24 de juny de 1794.

Doppet, en les seves memòries, es justifica abastament dient que “jo no podia tenir cap raó per incendiar i abandonar” Camprodon, “per tots els plans de campanya que he citat, es veu que el meu desig era conservar aquest lloc important per tancar tota possibilitat a l’enemic entre la meva divisió i la del general Auguereau”. El seu cap d’enginyers (Tersac) i el d’artilleria (Doumic), en sengles informes, indiquen l’existència per la nit d’un incendi a una o dues cases situades al costat del portal de Sant Antoni; que pel matí següent s’havia escampat arreu: “El vent, que s’aixecà amb força algunes hores abans, va estendre l’incendi a una gran part de la vila”. El cap d’artilleria indica que el matí del 1 messidor se li ordenà entrar a Camprodon amb l’artilleria i que “a l’entrar a la vila, jo vaig veure foc en moltes cases, i principalment a la plaça on jo conduïa l’artilleria”.

L’opinió de Doppet fou que l’enemic havia provocat l’incendi abans de retirar-se. Segons l’informe del cap d’artilleria: “Nosaltres trobarem que hi havia foc en dues habitacions on hi havia combustible; malgrat que el foc no havia tingut conseqüències. Això ens feu suposar que el foc havia estat provocat a totes les cases. El que ens confirmà en aquesta idea és que recorrent tres o quatre cases, vàrem trobar els mateixos preparatius que en les altres”. El que resulta sorprenen del informe és que assegura “jo vaig veure focs a totes les cases de l’entorn de Camprodon fins a dues lleuges a la rodona, i particularment sobre el camí de Ribes”.

Segons Paluzie, els somatents continuaren protagonitzant fets militars pel cantó de Camprodon durant aquella tardor: “Batieron a los franceses el 26 de julio en Rocabruna en la casa del Pubill; estuvieron los somatenes en la acción de Rocabruna del 22 de noviembre y obligaron al enemigo a retirarse por Molló a Francia...”.

El 27 de juliol de 1794 fou executat Robespierre i el fet va suposar la fi del Terror. Doppet, un jacobí, tenia els dies comptats, però malalt va deixar el comandament el 28 de setembre de 1794. Va morir el 26 de abril de 1799 à Grenoble.

La Guerra Gran(1793-1795) al Ripollès / 8

La retirada de Ripoll a Camprodon (19 de juny de 1794)

El pla que es proposava Doppet era dirigir-se des de Camprodon i Ripoll cap a Olot, Castellfollit (“où il y a du canon et un château fort”) i Besalú, amb combinació amb altres tropes situades a la frontera del Vallespir. Va demanar instruccions a Dugommier, el cap de l’exèrcit dels Pirineus Orientals, que maldava per reconquerir el castell de Belleguarda, a la ratlla fronterera de l’Empordà:

“Per aquestes diverses operacions, podíem esperar guardar Camprodon, Ripoll i Castellfollit; i nosaltres tindríem sobretot l’avantatge de alimentar tot l’exèrcit dels Pirineus Orientals amb l’enemic. Nosaltres hauríem pogut, durant els grans calors, portar les nostres tropes a les muntanyes saludables, i no deixar morir de febres i a la intempèrie a les planes de Figueras”.

A més, afegia: “... en cas de guerra a Catalunya, hi ha un altre camí a prendre que el que passa per la vora de la Mediterrània, sobretot quan un no es superior a l’enemic en marina”. Doppet anuncia que esta escrivint una memòria sobre els mitjans per fer amb avantatge la guerra als Pirineus, que enviarà al Ministeri de la Guerra.

Però la posició de Doppet a Ripoll, a pesar de les possibilitats que oferia, era molt avançada i perillosa i podia ser encerclat.

“No vaig poder estar més que sis dies a Ripoll, ja que vaig tenir coneixement el dia 29 prairial [17 de juny de 1794], per certs observadors que havia enviat cap a Vic, que l’enemic estava disposat a llançar-se sobre Ripoll amb forces superiors; sobretot que portessin força des d’Olot sobre Sant Juan de les Abadesses; per ocupar-la i copar-me aquest passatge”.

El camí de retirada no fou pas un camí planer:

“L’hora de la partida fou fixada pel 30 prairial [18 de juny de 1794] a la una de la matinada; cada cap va rebre l’ordre de despertat la tropa sense tocar el tambor; es va prohibir incendiar el deixar el lloc, i de tirar tirs o canonades sense necessitat, es a dir sense estar forçats per un atac. Carregats amb un nombrós comboi, aquesta precaució ens era necessària per amagar el moment de la nostra sortida a l’enemic qui acumulava forces a l’entorn de nosaltres.

“La tropa fou repartida per la nostra sortida com ella havia estat per l’arribava: dues columnes foren emplaçades, una a la dreta, l’altre a l’esquerra, sobre els altures, per assegurar la marxa d ela nostra artilleria i del comboi que seguia la ruta que de Ripoll va al llarg del riu a Sant Joan de les Abadesses i Camprodon. La nostra columna, que marxava per les altures del costat d’Olot, va veure’s obligada a sostenir violents combats, i varem arribar a Sant Joan de les Abadesses en el moment que l’enemic es presentava per caçar la nostra guarnició i ocupar-la”.

Arribats en aquest punt estem davant una mostra fefaent de com es llegeixen els fets des d’òptiques diferents. La documentació catalana parla de la batalla del Capsacosta, on segons es diu les tropes francess foren aturades camí d’Olot pels somatents olotins comandats pel mariscal de camp Joan Miquel Vives i per Francesc de Teran.

Segons sembla, els voluntaris catalans el bateren al Capsacosta i en el Mariner de Sant Pau de Segúries, fent-los recular i deixar Camprodon. Altres fonts parlen que el combat va tenir lloc a la pineda de Sant Salvador de Bianya. “Es tingué el fet per miraculós i providencial”, atribuïnt-lo a la Verge del Tura, diu Joaquim Danés en un dels seus llibres, ja que els francesos venien cap a Olot.

Les fonts franceses, no fan ni esment de la possibilitat de dirigir-se a Olot. Molt segurament fou sols una topada amb la columna que resseguia les altures del costat d’Olot de la vall del Ter. Doppet explica els seus objectius i orientació:

“Per tot el que jo veia des de la nostra sortida de Ripoll, vaig jutjar fàcilment els obstacles que nosaltres en trobaríem en la marxa vers Camprodon. Vaig preveure que la seguretat del comboi depenia de la fermesa de l’avantguarda, i que si malauradament ella era rebutjada, això podia provocar el desordre dins de la columna, i per tant lliurar-nos als cops de l’enemic. Estant doncs arribats a Sant Juan de les Abadesses, em vaig col•locar al cap de l’avantguarda, i vaig fer marxar una peça de quatre i una de dos, i vaig donar el comandament de la columna a un general de brigada. Aquesta avantguarda estava composada per cinc cents homes o més.

Vaig conduir amb rapidesa la meva avantguarda cap a Camprodon; però quan vaig estar a prop d’aquesta vila, vaig donar-me que estava de nou en poder dels espanyols. Aquesta aventura malaurada i incomprensible no ens va descoratjar; ens vàrem decidir ràpid a conquerir-la per segona vegada.

“Sense esperar la nostra columna, vaig anar fins a una altura que dominava la vila; la impetuositat del nostre atac fou tal que l’enemic no va tenir temps de comptar les nostres forces, i feren evacuar Camprodon a tres batallons de línia i a una quantitat de pagesos armats. Desprès del combat vàrem saber pels presoners la força dels espanyols que hi havia a Camprodon quan nosaltres havíem atacat amb cinc cents homes”.

El general francès, davant l’èxit assolit, no pot fer més en les Mémoires politiques et militaires du géneral Doppet (1824) que dir que si es conserva la sang freda, mostrar cara serena, amagar la inquietud i un es llança primer contra l’enemic, es segur que els companys d’armes et seguiran.

La retirada de Ripoll i conquesta per segona vegada en pocs dies de Camprodon es explicada per Doppet així:

“No fou fins que va arribar la nostra columna, que vàrem prendre possessió de Camprodon, i que finalitzarem la captura a l’enemic del castell Sant Antoni, on ell s’havia refugiat. El 30 prairial [18 de juny de 1794], per la tarda, vaig entrar a la vila amb un batalló...”.

Els esdeveniments, però, no varen cloure aquí. Camprodon patiria un dels fets que marquen sempre molt a les poblacions en guerra.

La Guerra Gran (1793-1795) al Ripollès / 7

El saqueig de les tombes comtals de Ripoll

L’entrada de tropes franceses, comandades pel general François-Amédée Doppet (1753-1799), a Ripoll el juny de 1794, durant la Guerra Gran (1793-1795), va ocasionar el saqueig de la tomba del Ramon Berenguer IV, dit el Sant, apoderant-se de les joies i la plata que ornaven que aquest sepulcre comtal, així com una llarga espasa. Pellicer, però, comenta que “la imparcialidad nos obliga, sin embargo, a consignar que, tocante a las demás alhajas del templo, los franceses se abstuvieron de tocarlas, siéndoles como les era muy fácil despojar los altares de varias imágenes de plata que ostentaban” .

En una nota històrica, Tomàs Raguer ho explicava així:

El 5 de Juny entraven els francesos a Ribes i reunits amb els que havien entrat per Camprodón, varen presentar-se a Ripoll el dia onze a quatre hores de la tarda, sense que dintre de la població se els hi fes resistència. Molta gent n'era fòra: uns amb els sometents que anaven hostilitzant l'exèrcit enemic i altres havien fugit espantats dels robatoris i morts que cometien els revolucionaris francesos en tots els pobles on passaven. Sobre tot es distingien per la seva rabiosa impietat i nombrosos sacrilegis. Totes les esglésies amagaven el tresor de llurs relíquies; les de nostra gloriós San Eudalt fins foren tretes de la vila i posades en lloc segur, per tal d'evitar tota profanació.

En un dels llibres d'òbits de l'arxiu parroquial hi ha una nota parlant del fet, concebuda en els següents termes:

"En lo dia onze de Juny de 1794 despues de aver robat y desolat los Francesos los pobles de la Ball de Ribes y Camprodon per espay de sinch dies, entraren furiosament en numeros Exercit qe. se apodera de St. Joan las Abbs y Ripoll a pesar dels Somatens qe. los anaban detenint; estigueren detinguts a Ripoll vuit dies ab los qe. robaren, cremaren los Mas Casadesus, Baups, dos Casetas del Curoy, Caseta de Casadesus, mataren set individuos de Ripoll ; desfiguraren molt Altars, e imatges, cremaren despasaren alguns Ornaments qe. se estaben detinguts en la Igl. Parroquial per no esser de valor, llensaren, capularen varias Reliquias de SS. Qe. inadvertidament nos dexaren sen amagar y finalment dexaren las Casas del tot de assoladas, las fabricas destruidas y partiren lo dia 17 del mateix mes y any.

Com podem veure cap menció del saqueig de la tomba de Ramon Berenguer IV el sant. En tot cas, Josep M. Pellicer menciona aquest saqueig concret d'una tomba comptal.

Segons sembla els monjos, amatents i gelosos de la custodia del panteó varen intentar fer valer que Ripoll havia estat el panteó d’uns comtes carolingis, francesos doncs, i que l'església havia estat sota la protecció dels antics reis de França Lluís IV i Lotari I, els diplomes dels quals els monjos havien conservat durant segles. Sembla que fou el prior del monestir qui intentà protegir el sepulcre recordant-li que allí hi havia enterrat un poderós príncep. Cal tenir present que per mort de l'abat Francesc de València i de Sagrera el 10 de desembre de 1793, a Barcelona, el monestir no tenia abat, fins que el 1795 fou elegit Isidre de Rocabruna i de Taberner.

No sabien que els revolucionaris francesos havien rebut ordres de la Convenció republicana (decret del 31 de juliol de 1793) d’arrasar totes les tombes monàrquiques del panteó de Sant Denis (“les tombeaux et mausolées des ci’devant rois eleves dans l’eglise de Saint-Denis, dans les temples et autres lieux dans toute l’etendue de la république seraient detruits”), com es va fer l'octubre de 1793, així com qualsevol tomba o mausoleu reial erigit en tota l'extensió de la República Francesa havia de ser destruït,. El comandant francès va invocar l'odre de la Convenció Nacional de la República Francesa, fruït del fanatisme laic i anticatòlic del «Culte de la Raó i de l'Ésser suprem» imposat pels Jacobins. 
 
Rebutjats els precs del prior del monestir, va procedir-se a la profanació del sepulcre comtal. Arrencaren les planxes de plata de l'urna exterior, segons diu Pellicer, i en obrir l'urna interior de fusta descobriren la gran espasa del comte, que fou arrencada del cadàver, menystinguent després les despulles mortals de Ramon Berenguer IV.

Segons informacions de Pròsper de Bofarull, recollides per Tomàs Raguer, la tomba de Ramon Berenguer IV el sant, “consiste en una gran caja de madera sostenida por ocho columnas de piedra común, que ante serán 4 de madera, dentro la cual hay otra caja que contiene su esqueleto íntegro; pero antes de la invasión de los franceses en Junio de 1894 se conservaba también íntegro todo el cadáver, que se mostraba a veces a algunas personas de distinción.

“El sepulcro estaba en efecto adornado con muchas planchas de plata, que los franceses robaron en dicho año, y aun abrieron el ataúd, removieron y sacaron el cadáver, y se llevaron una espada muy larga que estaba junto al mismo; lo que ha sido causa de haberse desecho o conservado menos íntegro que el de su padre D. Ramón Berenguer III. Sobre el mismo sepulcro, en la parte exterior y antes interior de la primera caja, están pintadas las armas de Cataluña y la efigie del Conde sentado con espada y cetro, y el siguiente letrero, cuya letra parece ser del siglo 14 o 15, y dice:


Dux ego de matre, Rex conjuge, Marchio patre
Marte, fame fregi mauros, dum tempore degi ;
Et sine jactura, tenui Domino sua jura.


"Estaba colgado en una tablilla fuera de la primera caja (y no dentro como dice Villanueva) el hermoso epitafio o elogio fúnebre escrito en pergamino, publicado en el tom. 43 pàg. 466 de la España Sagrada, el cual no anda de mano en mano entre los monges, como dice Villanueva, a quien se franqueó para copiarlo en el mismo monasterio, sino que se ha tenido y custodia en el archivo para evitar su estravio” .

Cal dir que la tomba d'aquest comte va estar sempre dins de l'església, "aunque se ha mudado de lugar con motivo de algunos reparos en el edificio" . Cal dir que el comte tenia "olor de santedat", pel que li fou concedida aquesta gràcia especial, "a més del solemne aniversari en el dia 6 d'Agost, totes les processons claustrals, fins dels dies més classichs, paraven devant el sepulcre y's cantava una absolta y oració particular en sufragi de llur ánima. L'abat Andreu de Casaus qui regia l'abadía a principis de segle passat, va suprimir aquesta costum per no estar conforme a la rúbrica en dies de tanta solemnitat" .

Fou arran d'aquesta profanació dels revolucionaris francesos de juny de 1794 que es decidí traslladar les restes del sepulcre. El 1803 s'obrí de nou l'urna de fusta i es comprovà que el cos del comte restava encara momificat i incorrupte, amb barba i cavell rossos i arrissats.[29] Així mateix s'hi trobà el pergamí amb l'efitafi en llatí[30] que glosava la vida del comte i que abans de la profanació havia penjat a l'exterior de l'urna de plata.[31] Quedant tant sols l'urna de fusta amb les restes mortals, aquesta fou traslladada a la paret testera a mà dreta ben alta a l'església; fou allí on la veié Joaquín Villanueva el 1806, tres anys després del seu trasllat.[22]



_______
Imatge: Nova tomba o cenotafi de Ramon Berenguer IV el sant, construït el 1893 al creuer de l'església del monestir de Santa Maria de Ripoll i pagat per l'Orde del Sant Sepulcre, ordre de la que fou membre.

La Guerra Gran (1793-1795) al Ripollès / 6

Saqueig i estada a Ripoll (11-19 de juny de 1794)

Ja el general Dagobert un any abans, des de Camprodon, tenia el projecte d’arribar-se a Ripoll, amb el desig manifestat de destruir la fàbrica d’armes. Quan Doppet conquesta la vila l’11 de juny de 1794 va posar-se a la feina:

“Jo vaig ejecuatr a la meva arribada una visita als tallers d’armes de la vila; hi trobàrem moltes armes, i sobretot moltes eines. Em vaig donar diligència en fer-les passar cap a l’interior de la república: coneixia que estant amb guerra amb Alemanya i Anglaterra, les eines esdevenien un objecte preciós i interessant per la república”.

Les Mémories politiques et militaires du Géneral Doppet (1834) ens ofereixen una precisa descripció de l’estat de la vila de Ripoll:

“Vàrem trobar moltes avitualles a Ripoll, i una carga de dos muls de plata. L’informe que en féu en el seu moment Dugommier a la Convenció Nacional, prova que malgrat la dificultat del transport i els intents diaris de l’enemic, vaig fer entrar a França en aquesta etapa un botí immens”.

Com era una constant, donava la fama de sanguinaris i saquejadors de les tropes revolucionàries franceses, “tots els habitants havien fugit; a pesar de que vaig fer-ne entrar alguns que la por havia fet marxar fora de la vila: vaig donar-lis les mateixes avitualles que a la tropa; i, com en totes parts, vaig esforçar-me en provar que la república no feia la guerra als pobles”.

Els francesos, però no es quedaren reclosos a Ripoll. Diu Isidre Serrat, rector de Sant Esteve de Comià: “... els francesos arribaren fins a l’hostal Cremat de las Llossas per dos vegades, ocasionant una gran alarma a als Pens i la parròquia de Roma; es féu la crida d’anar, la gent que tingués arma, a la serrar de coll de Soler, donades per ordre del senyor abad de Ripoll”.

Però la situació del general Doppet a Ripoll provocava la seva preocupació:

“Estant a Ripoll, i fent evacuar el botí al quarter general de Dugommier, sentia que era el moment d’accelerar la marxa d’aquests combois, ja que havia partit de Camprodon amb prop de tres mil homes, dels quals vaig deixar una part a Sant Joan de les Abadesses, per conservar la meva comunicació i preparar una retirada segura. No és de més observar que cada dia havia de dedicar una part de la tropa per acompanyar el combois de mules que transportaven el botí a Camprodon. Allà els homes i les mules eren rellevades per altres que anaven fins a Prats de Molló, i aquesta columna mòbil estava nit i dia en marxa: de manera que em quedaven poques tropes per resistir en cas que l’enemic hagués atacat Ripoll.

“Aquesta empresa, goso dir-ho, fou de les més arriscades; i si les circumstàncies haguessin permès secundar la meva operació, la nostra incursió a Catalunya podia haver estat molt lucativa”.

En aquest punt, Doppet fa una explicació bastant concreta de la situació militar en la Guerra del Rosselló aquell juny de 1794:

“Cal recordar que en aquella època Bellegarde era encara en mans dels enemics, i que Dugommier no tenia encara ni Roses, ni Figueres; de manera que em trobava fora de la nostra línia, i forçant, per la rapidesa i més bé temeritat de la nostra marxa, a les viles d’Olot i de Vic a evacuar objectes preciosos a Barcelona, a les portes de les quals jo hagués anat, si hagués tingut a la meva disposició les forces promeses a Dagobert pel Comitè de Salut Pública de la Convenció Nacional”.

El castell de Bellegarde, sobre la Jonquera havia estat capturar pel general Ricardos el de 1793, no fou reconquerit fins el 18 de setembre de 1794. En pocs mesos, des de gener de 1794, Dugommier va havia fet canviar el signe de la guerra, amb les preses de Roses i Figueras.

En les seves memòries Doppet va diferents consideracions sobre les possibilitats de la seva incursió militar a Ribes, Camprodon i Ripoll, en direcció, sobretot, a Olot i Besalú.

El que resulta, però, simptomàtic, és l’interès de Doppet en donar mostres de la disciplina de les seves tropes:

“No tinc necessitat d’informar aqui de les diferents ordres que vaig donar per mantenir la disciplina de les tropes, per assegurar a la república el botí fet a l’enemic, per fer respectar en país estranger les propietats i les persones dels ciutadans, per tractat amb humanitat els presoners de guerra, en fi per complir amb els meus deures militars zelós i d’home honrat. Totes aquestes ordres estan consignades en els meus registre i en els de l’Estat Major de l’exèrcit; ells son, per altra part, en tots els llibres d’ordres dels batallons que varen servir amb mi. Deixo als descuidats calumniadors la seva culpable ignomínia; i, d’altra costat tinc dintre de la meva consciència la satisfacció de no tenir cap retret a fer-me, estic segur que, si els meus enemics m’haguessin conegut un crim, s’haguessin apressat a engrandir-lo. No tenint res de positiu ni de particular a dir sobre aquest tema, ells generalitzen les seves calumnies, però, per la meva satisfacció, jo no voldria altre cosa, sinó que els meus perseguidors fossin obligats a publicar les seves memòries”.

Com veurem en el següent capítol de aquesta sèrie d’articles de divulgació sobre la Guerra Gran al Ripollès, que la presa de Ripoll es va saldar amb un greu saqueig.

La Guerra Gran (1793-1795) al Ripollès / 5

Camí i presa de Ripoll (11 de juny de 1794)

Un cop conquistada pels francesos per segona vegada durant la Guerra Gran la vila de Camprodon (la primera vegada fou l’octubre de 1793), les tropes del general Doppet varen partir cap a Ripoll el “23 prairial an II de la république” [11 de juny de 1794].

La força de les tropes revolucionàries franceses semblava un autèntic allau que no podia tenir aturador. Doppet, amb la meitat de la segona divisió, ja que va deixar la meitat per assegurar Camprodon i la comunicació amb França, va començar el camí cap a Ripoll:

“A dues legues i mitja de Camprodon, ens fou necessari batre i reduir Sant Joan de les Abadesses. Hi varen fer aproximadament uns 200 presoners. Una de les meves columnes, marxant per les altures de l’esquerra, va capturar a l’enemic que fugia, 800 ovelles, dotze eugues, set bous, vuitanta cabres i alguns porcs. Vaig establir una guarnició a Sant Joan de les Abadesses per mantenir i guardar la meva comunicació amb Camprodon. Vaig deixar-hi oficials per vetllar de la policia del lloc, de la seguretat de les captures i per impedir danys. Vaig continuar el mateix dia la ruta cap a Ripoll. Fou un combat continu al llarg de la ruta: tant fou un aplegament de pagesos qui s’oposava al nostre pas, que era necessari treure a poc de fusells, com més tard era el pas d’un pont que ens era disputat, i que ens trobàvem tallat quan havíem arrabassat el lloc: de manera que a pesar de que el camí entre sant Joan de les Abadesses era curt, ens va fer falta més de la meitat del dia per arribar a allà. Les columnes de dreta i esquerra sostenir sobretot violents combats ja que ells tenien que escometre, ja que tenien que netejar les altures, per que els combois i la nostra artilleria no fossin sorpresos i esclafats en les gorgues que en era necessari creuar”.

El camí no fou fàcil, pel que explica Doppet. La resistència, sense gaire empenta, fou en tot cas engorrossa.

Estem parlant d’una força no molt nombrosa, d’uns dos mil homes, però ben guiats i amb una tàctica militar correcta.

L’arribava a Ripoll suposava una prova forta. Ripoll estava amurallada i gaudia d’una posició fàcilment defensable, enmig dels dos rius.

“Arribats davant Ripoll, ens fou necessari apoderar-nos de tres castells, que dominaven aquesta vila, i on l’enemic havia establer llocs proveïts d’espingoles i de fusells de muralla. Després de dues hores de combat, vàrem ser amos de les tres altures y de la vila”.

Doppet, en una nota a peu de pàgina, explica que “els tres castella se Ripoll son unes espècies de forts qui han estat convertits en ermites. Hi ha una eglésia i uan casa sobre cadascuna de les tres altures”.

Doppet està clarament parlant de Sant Bartomeu, Sant Roc i El Catllar. És de suposar que Sant Antoni, situat al sud, no suposava per ells cap enuig.

“Vaig deixar la major part de la tropa emplaçada militarment fora de la vila, i vaig entrar solament amb un batalló, el cap d’Estat Major, el cap d’artilleria, i el director d’avituallament. Aquest diversos oficials foren encarregats mirar tot el que podia servir a la república, i el comandant del batalló fou encarregat d’impedir tots els desastres, pillatges, danys i incendis. El batalló que vaig fer entrar amb mi, no hi era més que per establir una lloc de policia dintre de la vila de Ripoll”.

D’aquesta manera, explica Doppet la presa de Ripoll per l’exèrcit revolucionari francès el 11 de juny de 1794.
_____
Imatge: Ripoll a finals del segle XVIII. Cal observar on es indicat el Catllar i el gran valor dels ponts. Una població com aquesta fou la conquerida per Doppet el 11 de juny de 1794.

La Guerra Gran (1793-1795) al Ripollès / 4

Segona presa de Camprodón (7 de juny de 1794)

El projecte del general François-Amédée Doppet era aquell estiu de 1794 d’apoderar-se de Camprodon. I un cop presa la vila de Ribes de Freser, va fer camí cap a la vall veïna.

“Desprès de la presa de Ribes, vaig partir de seguida sobre Camprodón. La ruta fou encara més penosa per l’artilleria i els combois, del que havia estat fins aleshores. Vaig veure en aquesta marxa que havia fet bé de portar amb mi dues companyies de sapadors, i alguns fusters; havia tingut la precaució de fer portar sobre alguns muls un pont volant que ens fou molt útil en dos o tres travessies de torrents que vàrem trobar en les roques escarpades. Tot això va contribuir molt a fer aquesta marxa ràpida i fàcil, però fou la bona voluntat i l’activitat dels artillers, que els hi arribà, en molts llocs, l’obligació de portar les peces d’artilleria. Es diu en raó que tot es possible als homes lliures!”

Encara que no s’indica, el camí que va fer la columna francesa de Ribes a Camprodon seria per Pardines, la Collada Verda, Abella, la Roca de Palençà i Llanars.

“A tot aquell que tingui unes certs coneixements topogràfics dels país on ens trobàvem el fet de fer el recorregut amb tant poc temps, amb artilleria i més de dos cents muls, no pot més que estar sorprès de la rapidesa de la nostra marxa; admiraran sobretot la intel•ligència del cap d’artilleria i del cap dels enginyers en aquesta operació. Crec un deure fer justícia a aquesta dos oficials: l’un es diu Paul Doumic, cap de la brigada d’artilleria; i l’altre Tersac, cap del batalló d’enginyers”.

“Vàrem arribar a l’envistes de Camprodon el 19 prairial (7 de juny de 1794). Vaig sentir un viu tiroteig dintre d’aquesta vila, jo dubtava que fos la columna que jo havia fet passar per Camp Magre qui la feia. Encara que li havia manat no atacar donada la seva feblesa; vaig creure que eren ells. Vaig fer tirar una canonada que teníem convingut com a senyal per tranquil•litzar-la, i vaig enviar algunes companyies de tiradors al seu costat.

“Mentre jo prenia les meves disposicions per atacar Camprodon, varen vindré a anunciar-me que l’enemic l’evacuava, ja que un reforç de mil homes, enviat pel general Auguereau, s’havia afegit a la meva columna a Vilafranca, i que l’una i l’altre havien atacat i batut a l’enemic. Vaig fer anar amb llestesa quatre companyies de miquelets a la meva dreta, per aturar o al menys inquietar l’enemic, que es replegava sobre Ripoll. Aquesta precaució no fou inútil, ja que aquest desplegament va portar per la nit a Camprodon molts presoners, i sobretot una part de l’equipatge.

“En vaig acostar a Camprodon per ocupar les posicions dominants, emplaçant-hi la nostra artilleria, a fi d’impedir de tota manera a l’enemic d’ocupar-les de nou. La columna d’Auguerau va marxar el dia següent per retornar al costat de Sant Llorenç de Cerdans”.

Com havia passat a Ribes, Doppet va trobar-se Camprodon totalment desert: “No vàrem trobar cap habitant dins de la vila, tot havien fugit fins hi tot abans que la guarnició que defensava Camprodon. Hi trobàrem poc efectiu, ja que des del començament d’octubre de 1793, el general Dagobert hi havia fet una incursió en la qual Camprodon havia estat robada i saquejada”.

Segons Llorenç Birba diu que “els veïns, creient immediata una nova incursió, abandonaren la vila durant quinze dies”.

L’expedició de Doppet havia obtingut, amb la segona presa de Camprodon en el curs de la guerra, un gran èxit. Dagobert, un any abans, sols havia aconseguit ocupar una part de la vila i va haver de retirar-se.

Però aquesta vegada la consolidació de la posició fou feta a consciència: “Desprès d’haver-nos apoderat de Camprodon, i haver-nos establert militarment, la meva primera feina fou d’establir una comunicació amb la Cerdanya i el quartel general del Pirineus Orientals. Aquesta darrera comunicació m’era sobretot necessària per evacuar cap a l’interior de la república les preses fetes i a fer a l’enemic. Vaig establir la comunicació per Prats de Molló, ja que per res del món, jo no podia deixar tropes a Toses, ni a Ribes, elles no haguessin estar segures, més quan l’enemic tenia forces a Casteilla [Castellar d’Hug], a la Pobla, a Bagà i a Berga. Això es el que m’havia fet pensar, en el meu primer pla de campanya, a fer anar una columna sobre Berga, m’assegurava una lliure comunicació des de Ripoll a Puigcerdà; però, com he explicat més amunt, la necessitat d’assegurar la dreta de Dugommier em va forçar a tirar-me cap al costat de Camprodon”.

Doppet, en aquest sentit, demostra un acertat esperit militar, assegurant la seva reraguarda per el següent pas que volia escometre, la presa de Ripoll. I com veurem la seva precaució no fou endebades, ja que va sortir bé d’un greu parany que podia haver suposat un greu desastre militar per ell.

Com podem veure les Memoires politiques et militaires (1824) del general François-Amédée Doppet sobre la campanya de 1794 al Ripollès documenten molt exactament el curs dels esdeveniments.
____
Imatge: Plànol de Camprodon de procedència indubtablement militar, amb indicacions de les altures que dominaven la vila.

La Guerra Gran (1793-1794) al Ripollès / 3

Presa de Ribes de Freser (5 de juny de 1794)

El 16 prairial an II [5 de juny de 1794], Doppet, amb dues columnes va presentar-se davant Ribes de Freser. Ho explica així:

“Ribes va exercir alguna resistència; però unes quantes canonades feren determinar a l’enemic a evacuar. Nosaltres hi férem presoner seixanta suissos del regiment de Saint-Gall, i alguns miquelets espanyols. Ens hi trobàrem molt gènere, un magatzem de dotze llits complerts i tot nou, fusells de baluart i munició”.

Cal prestar atenció a l’existència de tropes mercenàries suïsses a Ribes de Freser el 1794.

Cal dir que el juny de 1794, la guerra del Rosselló havia fet un capgirament a favor dels francesos. La frontera als cims pirinencs a l’Empordà, tornava a marcar la frontera. Sols era en mans espanyoles l’important fort de Belleguarda, que no cauria fins el 18 de setembre de 1794, dels llocs conquerits el 1793. La Seu d’Urgell fou saquejada el 9 d’abril de 1794 i Sant Llorenç de la Muga va patir atacs el 13 i 19 d’agost de 1794.

Un cop conquerit el lloc de Ribes de Freser el general Doppet va una consideració que resulta xocant, però que ens indica molts l’esperit regnant entre la població:

“Hi ha quelcom de sorprenent, és que dins de les poblacions i viles que nosaltres creuem, no hi trobem cap habitant: ells han fugit de Ribes, no hi queda ni un sol individu en aquesta vila. Jo suposo que els emigrats i els fanàtics han provocat el terror en l’ànima de tots els habitants, fent-los creure que els soldats francesos eren cruels i bàrbars. Perfídia atroç, però hàbil per empènyer als homes crèduls d’atendre i degustar el mot sagrat de Llibertat!”

I conclou, no sé si sorneguer o estúpid:

“No trobant cap persona en el país conquerit, era impossible de posar alguna contribució. No es podia tampoc supervisar el dret particular de la propietat de cada ciutadà, ja que la major part havien fugit sense tancar les seves cases, i la necessitat de cercar armes i gènere, en un país abandonat, feia que fos una follia a tot arreu”.

Cal dir que durant les guerres revolucionàries es va imposar amb força la costum de fer viure a l’exèrcit del terreny conquerit. Aquesta mesura, donat que els soldats eren voluntaris i no es temia la deserció, permetia una major rapidesa en l’avanç, donada la manca d’importants combois d’avituallament, alhora que s’exportava a terra enemiga la carga del sosteniment dels soldats. La pràctica era viure sobre el país conquerit. Sols calia carregar amb els canons i la munició.

Això no havia passat en els exèrcits de lleva forçosa del segle XVIII, que per tal de subsistir havien de comptar amb una tren d’avituallament molt nombrós.

Com veurem, el pillatge era una pràctica molt extensa en les tropes revolucionàries republicanes franceses. És més, fou una de característiques més noves de la Guerra Gran, que posteriorment es convertirien en una de les bases de l’actuació dels exèrcits napoleònics.

Doppet, suposo que per justificar posteriors fets succeïts a Ripoll i Camprodon, que explicarem en propers lliuraments, indica que abans de la seva entrada a Catalunya va encarregar a un oficial general i a un comissari de guerra de vetllar les preses útils a la república: “Vaig donar ordres severes contra els militars que es permetien el pillatge, d’incendiar o de maltractar algun habitant”.

Per demostrar aquesta afirmació, Doppet transcriu una ordre del cap d’Estat Major del “6 prairial an 2 de la république” que recordar als soldats que la llei estableix pena de mort contra qui es tregui el seu rang per lliurar-se al pillatge, alhora que establia que “un ban dels representants del poble prohibint saquejar objectes de culte, i de no depredar en els temples”.

Però com veurem, els fets mostren una guerra molt sagnants i cruenta, on s’anava a fer el major mal possible a l’enemic. A més, els objectius de la incursió francesa al Ripollès eren molt clarament determinats: Camprodon i Ripoll eren objectius molt importants.

Camprodon era molt present en les històries militars franceses des de l’atac del duc de Noailles del 18-23 de maig de 1689. Ripoll tenia una gran importància militar per la seva fàbrica d’armes.

Una carta militar francesa, a pesar de que mostra en bastant detall la zona del Rosselló, Alt Empordà i Cerdanya francesa, sols indica, molt somerament la situació de Camprodon i Ripoll.
_____
Imatge: Carte militaire des Pyrenées orientales pour l'intelligence des opérations de 1793 à 1795.

La Guerra Gran (1793-1794) al Ripollès / 2

Inici de la campanya de 1794, camí de Ribes de Freser

La Guerra Gran o guerra del Roselló va tenir la major incidència al Ripollès durant l’estiu de 1794. En aquesta campanya els republicans francesos varen apoderar-se de Ribes, Camprodon i Ripoll, amb greus destroces a les dues darrers poblacions.

El general protagonista d’aquesta campanya de 1794 al Ripollès serà François-Amédée Doppet (1753-1799), un curiós metge savoià que havia estat membre del jacobí Club des Cordeliers.

Tenim, doncs, relacionats amb la Guerra Gran i el Ripollès a un general Dagobert, de la facció moderada dels revolucionaris francesos, i un general Doppet, molt més lligat a la línia dura dels jacobins.

Doppet fou autor d’una obra exculpatòria de Françoise-Louise de Warens, una dona que va assegurar l’educació espiritual, artística i sentimental de Jean-Jacques Rousseau, a qui aquest va rendir homenatge a la seva obra pòstuma Les Rêveries du promeneur solitaire (1700-1764), però de qui havia divulgat abastament la seva vida amorosa a les Confessions (1782-1789).

Doppet a més va publicat obres tant originalss com Aphrodisiaque externe ou Traité du fouet et de ses effets sur le physique et l'amour (1788), que conté un catàleg de substàncies afrodisíaques, Le médecin philosophe (1786) i diverses obres sobre magnetisme animal.

Estem, sense cap dubte, davant un intel·lectual vestit de militar.

En les darrers mesos de 1793, malgrat algunes conquestes dels espanyols a la franja costanera del Rosselló (Portvendres i Cotlliure), els francesos havien reconquistat Banyuls d’Aspres (1 d’octubre de 1793), quan les tropes espanyoles eren atrinxerades al costat dret del Tec.

El general Ricardos havia mort a Madrid el 13 de març de 1794, víctima de una pulmonia, essent substituït pel Conde la Unión. Començava l’hora d’un reeixit atac francès, amb les batalles del Tec (28 de abril), de les Alberes (30 de abril) i del Voló (1 de mayo de 1794), amb la reconquesta de Céret. Aquest mateix dia el general Pierre Françoise Augereau, (1757-1816), el que va aconseguir a finals de 1809 la capitulació de Girona, va conquerir Sant Llorenç de la Muga i el 26 de maig de 1793 varen retornar a mans franceses Cotlliure, Portvendres, Sant Llorenç de Cerdans, Arles i Prats de Molló.
______
Imatge: François-Amédée Doppet (1753-1799)

Havent participat en el setge de Tolò (29 d’agost-19 de desembre de 1893), Doppet va arribar a Puigcerdà el “22 floreal an II de la république” (11 de maig de 1794).

D’acord amb el comandant francès de la zona dels Pirineus Orientals, Jacques François Coquille dit Dugommier (1738-1794), va establir-se un pla de campanya que consistia en entrar a Catalunya per Ribes i Camprodon en direcció a Ripoll i per Bagà cap a Berga. Des dels dos punts l’atac previst es dirigiria cap a Vic. Fou necessari escapçar l’operació donada la disposició de forces i els atacs espanyols a l’Empordà. Hi havia perill de que les forces del general Auguerau, situades aleshores a Sant Llorenç de Cerdans, fossin atacades.

A començaments de juny de 1794, les tropes del general Doppet, dividides en tres columnes varen avançar cap el Ripollès. Una, de mil homes, des de Vilafranca de Conflent, Py i Mantet, va travessar el Camp Magre i va rebre l’ordre de possessionar-se en les altures a distància de canó de Camprodon. Una segona columna, de mil homes més, passà per Palau d’Aja i Dòrria i s’havia de ajuntar amb la tercera columna, comandada pel mateix Doppet, amb tres mil homes, que va passar per Alp, la Molina i Toses.

Cal recordar que des de l’estiu de 1793, Puigcerdà era en mans franceses mercès als èxits militars del general Dagobert.

El moviment de l’exèrcit francès va ajornar-se algunes setmanes: “... la neu, els mals camins, els preparatius necessaris pel transport de l’artilleria en les muntanyes, tot això va retardar la meva sortida fins el 15 prairial per la nit, any 2 de la república (3 de juny de 1794)”, explica el militar francès en les seves Mèmories politiques et militaires du Géneral Doppet (1824).

Doppet esmenta que “el país que havíem de travessar per anar de Puigcerdà a Camprodon era totalment muntanyós, i molt sovint no trobàvem més camí a seguir, amb els nostres muls de comboi i els nostres trineus, que els curs del torrents. Tot feia la marxa llarga i pesada, el més sovint marxant un darrera altre, i era perillós ésser sorprès en les congostos. Els combois sols podien avançar quan aclaríem les altures de miquelets i pagesos catalans”.

La menció anterior als trineus es deguda al fet que Doppet va fer construir aquests vehicles per quatre canons de quatre i dos obusos de sis unces que portaven les tropes franceses. L’artilleria de la columna es completava amb quatre peces de dos, quatre republicanes, dos morters de sis unces i dos sueques.

Doppet esmenta que els combois i l’artilleria foren portats per indrets on no s’hagués reixit “si no haguéssim pres la precaució de fer-los tirar per bous; ja que cal observar que en la pujada més llarga i més ràpida, el bou no recula mai, i que els muls i els cavalls no podran mai fer, en l’alta muntanya, el que poden i es fa amb els bous”.

Les dues columnes que baixaven per la vall del Rigard varen sostenir petits combats durant tot el recorregut. Doppet no deixa però d’esmentar la feblesa de la resistència: “algunes escopetades de l’avantguarda de cada una de les nostres columnes foren suficients per fer desaparèixer els obstacles que provaven d’oposar-se’ns”.

La marxa de l’exercit revolucionari francès des de la Cerdanya, a pesar de les dificultats, va ser ràpid. Segons la documentació francesa, Ribes de Freser va estar en el seu poder el 5 de juny de 1794. Dos calendaris militars francesos esmenten “16 prairiae an II. Prise de Touzen et Riben su les espagnols, forcés à la retraite”.

La Guerra Gran (1793-1795) al Ripollès /1

Primera presa de Camprodon (4 d’octubre de 1793)

La Guerra Gran o guerra del Roselló, com també s'ha anomenat aquest episodi guerre, va enfrontar la República revolucionaria francesa amb Espanya entre març de 1793 i 1795. Va finalitzar amb la Pau de Basilea (1 d’abril de 1795). Aquest episodi guerrer farà que el Ripollès entri d’una manera molt traumàtica en el històric segle XIX.

Alguns historiadors diuen que el segle XIX, amb tot els canvis que comportarà, va iniciar-se amb la revolució francesa i no amb el canvi de data.

Les operacions militars a la frontera francoespanyola foren simultànies a les accions desenvolupades per la Primera Coalició (Àustria, Prússia, Regne Unit, Països Baixos, Sardenya, Nàpols i Espanya), un cop guillotinat Lluís XVI (gener de 1793). L’abril de 1793 es crea a França el Comitè de Salut Pública, i l’octubre l’anomenat Règim de Terror, amb l’execució dels girondins.

La campanya militar ha estat coneguda indistintament com Guerra contra la Convenció, Guerra Gran, Guerra del Rosselló o Guerra dels Pirineus. En aquesta contesa bèl·lica varen tenir lloc destacats fets militars com la batalla de Toló (agost-desembre de 1793), on per primera vegada va sonar el nom de Napoleó Bonaparte, o la revolta de la Vendée (febrer de 1793-1796).

Les primeres accions militars en els Pirineus les executaren el francesos el març de 1793, ocupant la vall d’Aran, però ràpidament el general Antonio Ramón Ricardos y Carrillo de Albornoz el 16 d’abril de 1793, entrant per Sant Llorenç de Cerdans i ocupant part de la vall del Tec, en direcció a Montlluís (Cerdanya), va agafar la iniciativa.

Els èxits militars espanyols foren, inicialment, continuats i ràpids. Es va conquerir Sant Llorenç de Cerdans (16 d’abril de 1793), Arles (18 d’abril de 1793), Ceret (20 d’abril de 1793), Prats de Molló (5 de juny de 1793), els forts dels Banys (23 de maig de 1793), La Guàrdia de Prats (5 de juny de 1793) i, sobretot, el de Bellaguarda (26 de juny de 1793). També varen caure Thuïr (30 de juliol de 1793) i Vilafranca del Conflet (3 d’agost de 1793). La rendició del fort de Sant Elm (20 de desembre de 1793) va provocar la presa de Portvendres (20 desembre de 1793) i Cotlliure (21 de desembre de 1793). Les batalles de El Masdéu (18 de maig de 1793) i Mas del Comte (17 de juliol de 1793) també havien estat favorables als espanyols.

Sobre la conquesta de Prats de Molló pel general Ricardos tenim un relat històric en un dels documents d'informació turística:

El sitio de 1793Al principio del siglo de las luces corresponde a un largo período de paz en la frontera del Rosellón. La fortificación [Fort Lagarde] es ocupada militarmente por pequeños destacamentos del "Hôtel Royal des Invalides". Los inválidos son soldados con demasiada edad o heridos de guerra que son enviados como guarnición a plaza fuertes alejadas y no amenazadas. Tras la declaración de un nuevo enfrentamiento con españa, en 1793, se refuerza la tropa. Frente a esa amenaza, los 250 hombres del Regimiento de "Champgane" se parapetan en el fuerte. Las tropas españolas del general Ricardos, dirigidas por el general Calva, llegan a la villa del Tech, contornean  las fortificaciones y entran en la villa por la Puerta de España, dejada abierta. Los planos del Fuerte Lagarde les son entregados por el comandante de la plaza. El fuerte, sin avituallamiento ni municiones, caerá en manos de los españoles en [5 de ]mayo de 1793. esta ocupación acabará en abril de 1794, tras la batalla del "Boulou" [1 de maig de 1794]".
____
Imatge: Tres vistes del monument a MontLlouis dedicat al general Dagobert

Luc Siméon Auguste Dagobert de Fontenilles
Luc Siméon Auguste Dagobert de Fontenilles (Saint-Lô, 1740), arribat a la Cerdanya a començaments de 1793, és el gran protagonista de les primeres operacions militars a la zona ripollesa. En agraïment als seus serveis, la Convenció republicana va decidir gravar el seu nom en una columna del Panteó, i això, com sabem, els francesos acostumen a fer-ho bé.

Descendent d'una família noble de la baixa Normandia, Dagobert va assolir abans de la Revolució el lloc de cap de batalló dels caçadors reals del Delfinat (1788). Anteriorment havia participat en la Guerra dels Set Anys amb el grau de subtinent i en la campanya de Còrsega el 1769 on va tenir ocasió d'entaular contacte directe amb la família Bonaparte.

Gràcies al seu matrimoni el 8 d'agost de 1780 amb Jacquette Pailhoux de Cascastel, filla d'un Conseller real del Roselló va poder convertir-se en mestre forjador i va fundar una societat per a l'explotació de les mines de Corbières i Razès sota jurisdicció de l'Abadia de Lagrasse, junt amb el seu cosí Jean-Pierre François Duhamel, corresponsal de l'Acadèmia de Ciències Francesa i comissari del rei Louis XVI per a les Mines i Forges. Coneixia, doncs, d'alguna manera el país.

Va unir-se a la revolució francesa el 1789, al costat de Louis-Philippe de Orleans, gran-mestre del Gran Orient de França, essent nomenat coronel al principi de la guerra (maig de 1792) i enviat a l'Exèrcit del Var i a l'Exèrcit d'Itàlia.

En el moment en què la Convenció declara la guerra a Espanya (el 7 de març de 1793) passa a formar part de l'Exèrcit dels Pirineus Orientals sota el comandament de Louis Charles de La Motte-Ango, on la seva actuació fou destacada i el juny de 1793 és nomenat comandant a cap de l'Exèrcit central dels Pirineus.

El 29 d'agost de 1793 Dagobert aconsegueix donar un cert tomb a la guerra, conquerint Puigcerdá i, en 24 hores, quasi tota la Cerdanya, com a continuació de la batalla del coll de la Perxa  (nit del 27-28 d’agost de 1793). El 4 de setembre de 1793 venç de nou els espanyols a Montluis, capturant 14 peces d'artilleria que li seran de molta utilitat quan reconquereix una bona part del Rosellón.

El general Lluís Dagobert va derrotar de nou als espanyols, desallotjant-los de Vilafranca de Conflent, mitjançant un combat en les altures de Canaveilles, prop d’Exalada (4 de setembre de 1793). En la batalla de Parestortes (17 de setembre de 1793) també els espanyols son detinguts.

El 18 de setembre de 1793 és nomenat General a cap de l'Exèrcit dels Pirineus Orientals, però ha d’abandonar el seu càrrec després de ser derrotat pel general Ricardos a Truillás el 27 de setembre, essent destituït seguidament. En tot cas, el general Ricardos va retirar-se a El Voló (30 de setembre de 1793). La derrota francesa va suposar la caiguda de les principals viles fortificades costaneres.  És en aquesta moment que Dagobert fa un moviment que suposa la conquesta de Camprodon el 4 d’octubre de 1793

Després de la seva destitució per la derrota es presenta a París per retre comptes (estem en ple període revolucionari, quan Robespierre forma part del Comitè de Salvació Pública entre 27 de juliol de 1793-27 de juliol de 1794), on Dagobert serà empresonat i posteriorment exonerat i tornat al seu antic càrrec.

Arriba a Perpinya el març de 1794, no podent obtenir del general Dugommier més que alguns batallons, en lloc dels 12.000 homes d'infanteria i 600 de cavalleria que haurien d'haver estat posats en la seva disposició. Malgrat el qual durà a terme amb èxit una invasió de Catalunya on conquerirà diverses places, arribant a apoderar-se d'Urgel el 10 d'abril de 1794.

El 18 d'abril de 1794 moriria a Puigcerdá a causa d'una malaltia.
____
Imatge: Pont de Cerdanya a Camprodon

Conquesta de Camprodon per Dagobert
Com a complement a la derrota de Truillás (27 de setembre de 1793) cal consignar el primer fet bèl·lic a destacar a la comarca del Ripollès de la Guerra Gran. Fou la toma de Camprodon el 4 d’octubre de 1793 (“13 vendémiaire an second de la république”, segons l’original calendari republicà).

Segons Josep Morer i Francesc d’A. Galí (Historia de Camprodon, 1879), seguint documentació de l’arxiu municipal, Dagobert “nos atacó... entre tres y cuatro de la tarde” amb un exèrcit d’uns 3.400 homes i dues companyies a cavall. Comminà a la rendició de la plaça. No fou atesa la petició, i, atacant-la, amb bateries situades a Tres Creus i La Costinyola, s’emprarà aviat de la Vila de Dalt. La Vila de Baix fou aferrissadament defensada, però pogueren entrar per la porta que unia les cases Pujolar i Marquès Llunas, ”después de haber pegado fuego a la última, testigo de un obstinado y sangriento choque”.

Segons la documentació francesa (Mémoires politiques et militaires du géneral Doppet, 1824), Camprodon “fou presa a l’assalt, els soldats hi feren molts desperfectes, i com tots els habitants havien fugit, el general no va poder establir la contribució aprofitable per a la República”. Segons documents de Peralada, els francesos “van assaltar Camprodon, robant tot el que van poder, trencant allò que no es podien endur, profanant les esglésies, llençant a terra les hòsties consagrades i cremant 11 cases”. Segons Birba s’emportaren “l’urna de Sant Víctor, però deixant escampades les relíquies per aquells darreres sota la Costinyola”.

Segons les memòries del general Doppet, la intenció del general Dagobert era arribar-se fins a Ripoll on hi havia la important fàbrica d’armes, però davant la manca d’un reforç des de Montlluís, fou forçat a abandonar Camprodon el dia següent.

El fet és que l’atac de Dagobert va quedar abortat, ja que l’alcalde de Camprodon, Miguel Gutiérrez de Venero i Bustillo, des d’Olot, va organitzar un atac, amb dues columnes de somatents i voluntaris, una cap a la muntanya de Sant Antoni i l’altre al pont de les Rocasses, manades però per dos tinents de Guàrdies Espanyoles, Francisco Gómez de Terán i Fernando de Salamanca. Superats els francesos es retiraren hostilitzats constantment i en els enfrontament els hi feren 25 presoners.

El Conde la Unión, en la seva correspondència amb el general Dougommier, mesos desprès, diu que els francesos “se llevaron durante la retirada a las mujeres y a los niños… “. Segons justifica Doppet en les seves memories, aquesta acció fou necessària al trobar-se Dagobert escomès per tropes més nombroses que les seves i per assegurar-se la retirada. Quan la tropa francesa va lliurar-se de la pressió, va enviar els hostatges a casa.

L’ocupació de Camprodon d’octubre de 1793 fou, doncs, una ocupació breu però molt violenta i sense quarter.

Els successos de 1793 i començaments de 1794 no foren res més que el començament d’unes accions militars que tindrien una greu incidència, principalment, sobre Ripoll i Camprodon.