Si alguna vegada sóc novel•lista voldria ser Robert Louis Balfour Stevenson (Edimburg, 1850–Upolu, Samoa, 1894). Així de clar! La seva capacitat de crear personatges i trames és espectacular, amb un llenguatge planer i clar. No voldria res més per mí!
Stevenson ha estat catalogat moltes vegades com un escriptor per joves. Res més lluny d’aixó! Sols cal llegir Treasure Island (L’illa del trèsor) (1883) per adonar-se d’una profunditat que no es gens baladrera.
La veritat és que la reflexió de Stevenson és fruït d’una pràctica personal.
_____
Frontispici de Walter Crane de la traducció francesa del llibre de Robert Louis Stevenson Travels with a Donkey in the Cévennes (Viatge amb un ruc per les Cévennes) (1907).
Us recomano que llegiu, la divertida narració d’una excursió seva, Travels with a Donkey in the Cévennes (Viatge amb un ruc per les Cévennes)(1879). En ell l'escriptor relata l'excursió a peu feta la tardor de 1878 a través de les muntanyes de les Cévennes, un enclau de resistència protestant durant la guerra dels Camisars. Va sortir de Monastier (Haute-Loire) per arribar en dotze dies a Saint-Jean-du-Gard, en una caminada de 195 quilòmetres (120 milles).
Excursions a peu (Walking Tours)
Robert Louis Stevenson
Article de 1876 a Cornhil Magazine
Recollit en el seu llibre Virginibus Puerisque[1] (1881)
No cal imaginar que, com alguns ens voldrien fer-nos creure, una excursió a peu sigui una simple manera, millor o pitjor de veure el camp. Hi ha moltes maneres igualment bones de veure el paisatge, i cap tan viva, tot i els diletants hipòcrites, com des d'un tren. Però el paisatge d’una excursió a peu és completament accessori. Al qui pertany realment a la germanor no viatja a la recerca de lo pintoresc, sinó de certs humors jovials: de l'esperança i l'energia amb què s'inicia la marxa al matí, i la pau i la sacietat espiritual del descans vespertí. No pot dir què li dóna més plaer, si posar-se la motxilla a l'esquena o descarregar-se d’ella. L'excitació de la partida el posa a to per l'excitació de l'arribada. Tot el que fa no només és una recompensa en si mateix, sinó que serà encara més recompensat amb el que vingui a continuació, i així un plaer condueix a un altre en una cadena sense fi. Això és el que tan pocs poden entendre: o bé sempre es passegen poc a poc, o bé van sempre a un ritme de cinc milles per hora. Aquests dos tipus de persones no s'oposen, es preparen tot el dia per la nit, i tota la nit per al dia següent. I, sobretot, és aquí on falla la comprensió del supermarxador. S'indigna contra els que prenen el seu Curaçao en copetes de licor, quan ell pot beure a glops en el seu atuell de fang. No vol creure que el sabor és més delicat amb la dosi més petita. No vol creure que caminant aquesta distància desmesurada no fa més que atordir-se i embrutar-se a si mateix, per arribar a la posada a la nit amb una mena de fredor sobre els seus cinc sentits i una nit fosca sense estrelles en el seu esperit. No és per a ell el vespre suau i lluminós del caminant moderat! No li queda res humà més que la necessitat física d'anar-se'n al llit i posar-se un doble gorra de dormir, fins i tot la seva pipa, si és fumador, no tindrà sabor i encant. El destí d'aquest home és prendre el doble de treball del que es necessita per obtenir la felicitat, i a la fi de comptes perdre-la. És, en suma, l'home del proverbi, que va més lluny i viatja pitjor.
Retrat de Stevenson als 26 anys
Ara bé, per gaudir com cal, una excursió a peu cal realitzar-la en solitari. Si un va en grup, o fins i tot amb un company, ja no és una excursió a peu més que de nom, és una altra cosa, més per l'estil d'un picnic. Una excursió a peu s'ha d'emprendre en solitari perquè la seva essència és la llibertat; perquè un ha de poder aturar-se i continuar, seguir un camí o un altre al seu gust, i perquè un ha de poder anar al seu propi ritme: ni anar trotant al costat d'un marxador campió, ni caminar lentament al compàs d'una noia. I a més un ha d'estar obert a totes les impressions i deixar que els seus pensaments adquireixin el color del que veu. S'ha de ser com un flabiol que pot fer sonar qualsevol vent. "No li puc veure la gràcia -diu Hazlitt ([2])- a caminar i parlar alhora. Quan sóc al camp desig vegetar com el camp", la qual cosa és l'essència de tot el que es pot dir sobre la qüestió. Un no ha de tenir al seu costat un soroll de minyona incompatible amb el silenci meditatiu del matí. I mentre un home discuteix no pot abandonar-se a l'agradable intoxicació que produeix l'abundància de moviment a l'aire lliure, que comença amb una mena d'enlluernament i de mandra del cervell i acaba amb una pau que està més enllà del comprensible.
Durant el primer dia, o una mica més, de qualsevol excursió hi ha moments d'amargor, en què el viatger no sent cap simpatia per la seva motxilla i gairebé està decidit a llançar-la al altre costat de una tanca i, com Cristià ([3]) en una ocasió similar, "fer tres salts i seguir endavant cantant". I no obstant això aviat adquireix la propietat de ser còmoda. Es torna magnètica; l'esperit del viatge entra en ella. I pel que fa un s'ha passat seves corretges per les espatlles, els pòsits del son desapareixen, un es domina amb una sacsejada i agafa el ritme prest. I sens dubte, de tots els aquests estats d'ànim possibles, aquest, en què un home es posa a caminar, és el millor. Naturalment, si persisteix en pensar en les coses que el preocupen, si persisteix en obrir el cofre del mercader Abudah ([4]) i en caminar donant el braç a la bruixa, on vulgui que estigui, i tant si camina lleuger com poc a poc, el més probable és que no estigui content. ¡Tant pitjor per a ell! Hi ha potser trenta homes que parteixen al mateix moment, i apostaria una bona suma a que no hi ha cap altre rostre ombrívol entre els trenta. Seria interessant seguir sota una capa de foscor a un darrera l’altre d'aquests viatgers, un matí d'estiu, durant les primeres milles del seu trajecte. Aquest, que camina ràpid, amb ulls de mirada penetrant, està totalment concentrat en els seus pensaments, treballa en el seu teler, teixint sense parar, per expressar el paisatge en paraules. Aquest altre, mentre camina, observa l'herba; espera al costat del canal per mirar les libèl·lules, es recolza en la porta de la devesa i no es cansa de mirar les vaques satisfetes. I aquí ve un altre, parlant, rient i gesticulen per a si. L'expressió de la seva cara canvia algunes vegades, quan la indignació brilla en els seus ulls o la còlera enfosqueix el seu front. Està component articles, pronunciant discursos i duent a terme les entrevistes més apassionades pel camí. Una mica més endavant és gairebé segur que es posarà a cantar. I tindrà sort, suposant que no sigui un gran mestre en aquest art, si no s'ensopega amb algun estòlid camperol en una volta del camí, perquè en semblants ocasions no sé qui es veu més apurat, ni si és pitjor patir la confusió del trobador o l'ensurt sincer del terròs. Una població sedentària, acostumada, a més, al comportament mecànic del captaire comú, no pot explicar de cap manera l'alegria d'aquests transeünts. Conec un home que va ser detingut en ser considerat un boig fugitiu, perquè, encara que era un home fet i dret amb barba pèl-roja, anava fent salts pel camí com un nen. I el lector se sorprendria si li digués quantes persones greus i cultes m'han confessat que quan anaven d'excursió cantaven -i cantaven molt malament- i que es van posar vermelles fins a les orelles quan, com ho hem descrit abans, es van topar amb un poc propici camperol després d'un revolt del camí. I, perquè no es pensi que exagero, aquí està la confessió de Hazlitt, del seu assaig “Anar de viatge”, que és tan bo que s'hauria de fer pagar un impost a tots els que no l'hagin llegit:
Robert Louis Stevenson el 1885
"Doneu-me el clar cel blau per sobre del meu cap -diu- i el verd gespa sota els meus peus, un camí sinuós davant meu i una caminada de tres hores abans de menjar, ¡i després a pensar! És difícil que no comenci algun joc en aquests solitaris bruguerars. Riu, corro, salto, canto d'alegria".
¡Bravo! Després d'aquella aventura del meu amic amb el policia, un no que voldria publicar això en primera persona, ¿veritat? Però avui en dia no som valents i, fins i tot en els llibres, tots hem de fingir-nos tan tristos i estúpids com els nostres veïns. No era així amb Hazlitt. I observeu com de savi és (ho és, de fet, en tot l'assaig) respecte a la teoria de les excursions a peu. Hazlitt no és un d'aquests homes atlètics amb mitjons morats que caminen les seves cinquanta milles diàries: el seu ideal és una marxa de tres hores. I a més vol un camí sinuós, el molt epicuri.
No obstant això, hi ha una cosa que desaprovo en aquestes paraules seves, una cosa en la pràctica del gran mestre que no em sembla del tot encertada. No aprovo aquest córrer i saltar. Totes dues coses acceleren la respiració; ambdues expulsen al cervell de la gloriosa confusió que experimenta a l'aire lliure, i totes dues trenquen la pau. El pas irregular no és tan agradable per al cos, i distreu i irrita a la ment. Mentre que, quan un ha adoptat un pas regular, no es necessita cap pensament conscient per mantenir-lo, i no obstant això no impedeix pensar intensament en cap altra cosa. Com la tasca de punt, com el treball d'un copista, a poc a poc neutralitza i adormeix l'activitat seriosa de la ment. Podem pensar en això o allò, amb lleugeresa i rient, com pensa un nen, o com pensem durant un son lleuger matinal; podem fer jocs de paraules o desxifrar acròstics, i jugar de mil maneres amb paraules i rimes, però quan es tracta d'un treball sincer, quan es tracta de concentrar-nos per a fer un esforç, podem tocar la corneta tan forta i durant tant de temps com vulguem: els grans barons de la ment no aniran a reunir sota l'estendard, sinó que romandran asseguts cada u a casa, escalfant-se les mans en el seu foc i lliurats a les seves pròpies cavil·lacions privades.
Com es veu, en el transcurs d'un dia d'excursió hi ha una gran varietat d'estats d'ànim. Entre l'alegria del començament i la flema feliç de l'arribada, hi ha un canvi certament gran. A mesura que avança el dia, el viatger va passant d'un extrem cap a l'altre. Cada vegada està més unit amb el paisatge material, i l'ebrietat de l'aire lliure fa grans progressos en ell, fins que s'atura al costat del camí i veu tot el que l'envolta com en un somni plaent. La primera etapa és sens dubte més lluminosa, però la segona és la més tranquil·la. El caminant no fa tants articles cap al final, ni es riu a cor batent, però els plaers purament animals, la sensació de benestar físic, la delimitació de cada inhalació, de cada vegada que els músculs es tensen a les cuixes, el consolen de l'absència dels altres i el porten al seu destí encara content.
No he de oblidar-me de dir alguna cosa sobre els bivacs. Un arriba a una fita en un turó, o un lloc on amples camins es troben sota els arbres, es treu la motxilla i s'asseu a fumar una pipa a l'ombra. Es queda abstret i els ocells s'acosten a mirar, el fum es dissipa en la tarda sota la cúpula blau del cel, el sol es posa càlidament sobre els seus peus i l'aire fresc visita el seu coll i agita la seva camisa oberta. Si no és feliç és que deu tenir mala consciència. Un pot perdre tot el temps que vulgui al costat del camí. És gairebé com si hagués arribat el mil·lenni, quan tirarem els rellotges pel terrat i no ens recordarem més de l'hora i de les estacions. No respectar els horaris durant tota una vida és -anava de dir-ho- viure per sempre. La gent no té ni idea, a menys que ho hagi provat, del interminablement llarg que és un dia d'estiu que un sols mesura segons la fam i al qual només posa fi quan té son. Conec un llogaret en la qual gairebé no hi ha cap rellotge, en què ningú sap res dels dies de la setmana més que per una espècie d'instint per la festa dels diumenges, i en què només una persona pot dir-vos el dia del mes, i generalment es equivocada. Si la gent sabés lo lent que avança el temps en aquest llogaret, i quin munt d'hores lliures proporciona, a més de les convingudes, als seus savis habitants, crec que sortiria en desbandada de Londres, Liverpool, París i diverses grans ciutats, en què els rellotges perden el cap i marquen les hores cada un més ràpid que l'altre, com si tots haguessin fet una aposta. I tots aquests necis pelegrins portarien amb si la seva pròpia infelicitat, en un rellotge de butxaca! Cal assenyalar que no hi havia rellotges en els dies tan lloats d'abans del Diluvi. Per consegüent, és clar, no hi havia cites, i encara no es pensava en la puntualitat. "Encara que a un home cobdiciós li lleveu tot el seu tresor -diu Milton ([5])-, encara li queda una joia, no el podeu privar de la seva cobdícia". I així jo diria d'un home de negocis modern: podeu fer el vulgueu per ell, posar-li a l'Eden, o donar-li l'elixir de la vida, però ell seguirà tenint un defecte en el cor, seguirà tenint els seus hàbits comercials. Ara bé, en cap moment els hàbits comercials queden més mitigats que en una excursió a peu. I així, durant aquestes parades, com dic, un es sentirà gairebé lliure.
El plànol de l'illa del trèsor de Robert Louis Stevenson. Ell va dir que aquest dibuix el va inspirar a escriure la novel·la.
Però la millor hora arriba per la nit, després de sopar. No hi ha pipes com les que segueixen a una bona jornada de marxa, el sabor del tabac és una cosa memorable, tan sec i aromàtic, tan ple i tan fi. Si un conclou la nit amb un ponx, reconeixerà que mai hi va haver un ponx igual, a cada glop una tranquil·litat jovial s'estén per tots els seus membres i s'instal·la fàcilment en el seu cor. Si un llegeix un llibre -cosa que mai farà si no és de manera intermitent-, trobarà el llenguatge estranyament vigorós i harmoniós, les paraules adquireixen un nou significat; hi ha frases soltes que s'apoderen de l'oïda durant mitja hora seguida; i l'autor es guanya les seves simpaties a cada pàgina per la més agradable coincidència de sentiments. Sembla com si fos un llibre que un mateix hagués escrit en un somni. A tots els que hem llegit en tals ocasions els recordem amb una estima especial. "El 10 abril 1798 -diu Hazlitt amb precisió amorosa- em vaig asseure a llegir un volum de La Nova Heloisa ([6]), a l'hostal de Llangollen [7], al costat d'una ampolla de xerès i un pollastre fred". M'agradaria citar més perque, encara que avui dia som gent molt refinada, no sabem escriure com Hazlitt. I, per cert, un volum dels assaigs de Hazlitt seria un llibre de butxaca fantàstic en un d'aquests viatges; també ho seria un volum de les cançons de Heine ([8]), i, quant al Tristam Shandy ([9]), puc garantir una bonica experiència.Si al vespre el temps és bo i càlid, no hi ha res millor en la vida de seure mandrosament davant la porta de l'hostal quan es pon el sol, o inclinat-se sobre el muret d'un pont per mirar les herbes i els ràpids peixos. Si en algun moment un experimenta la jovialitat en el ple sentit d'aquesta paraula audaç, és en aquest. Hi ha una floxera tan agradable en els músculs, un se sent tan net i tan fort i tan indolent que, ja es mogui o es quedi quiet, qualsevol cosa que faci la fa amb orgull i una mena de plaer regi. Un entaula conversa amb qualsevol, judiciós o neci, borratxo o sobri. I sembla com si una caminada enèrgica el purgués a un, més que qualsevol altra cosa, de tota estretor i tot orgull i deixés que la curiositat es manifestés lliurement, com en un nen o un home de ciència. Un deixa de banda totes les seves aficions per veure com es desenvolupen en la seva presència els humors provincials, ara com una farsa ridícula, ara greus i bells com un conte antic.
Retrat de Robert Louis Stevenson per John Singer Sargent
O potser un es queda sol durant tota la nit i el temps malagradós el reclou al costat del foc. Llavors pot recordar com Burns ([10]), enumerant plaers passats, s'atura en les hores en que va ser "feliç pensant". És una frase que bé pot deixar perplex a un pobre modern, envoltat per tot arreu de rellotges i tocs de campanes i perseguit, fins i tot de nit, per brillants esferes de rellotge. Perquè estem tan ocupats i tenim tants projectes remots de realitzar, i castells en el foc, convertir en sòlides mansions habitables sobre un terra de grava, que no podem trobar temps per fer viatges de plaer al país del pensament i entre els pujols de la vanitat. El temps canvia, en efecte, quan hem de quedar-nos asseguts tota la nit al costat del foc, amb les mans creuades, i el món canvia per a la majoria de nosaltres quan descobrim que podem passar les hores sense sentir-nos descontents i estar feliços pensant. Tenim tanta pressa per fer, per escriure, per acumular possessions, per fer audible la nostra veu un instant en el silenci burleta de l'eternitat, que oblidem allò de que aquestes coses no són sinó parts, a saber: viure. Ens enamorarem, bevem molt, correm d'una banda a un altre sobre la terra com ovelles espantades. I ara un s'ha de preguntar, quan tot està fet, si no hauria estat millor assegut a la vora del foc a casa seva i sent feliç pensant. Estar sentat en calma i contemplar -recordar sense desig les cares de les dones, sentir-se complagut sense enveja de les gestes dels homes, ser-ho tot i ser a tot arreu amb harmonia, però content de seguir estant on un està i de seguir sent el que un és-, ¿no és això reconèixer el seny i la virtut, i habitar en la felicitat? Al cap i a la fi, els qui gaudeixen de la processó no són els que porten les banderes, sinó els que els miren des de les seves habitacions privades. I quan un està en això, es troba a la disposició mateixa de tota heretgia social. No és moment de evasives ni de grans paraules buides. Si un es pregunta què significa per a ell la fama, les riqueses o el saber, la resposta queda lluny, i un torna a aquest regne d'imaginacions lleugeres, que sembla tan va als ulls dels filisteus que suen darrere de les riqueses i tan transcendental per a aquells als qui afligeixen les desproporcions del món i, a pesar de les estrelles gegantines, no poden deixar de partir les diferències entre dos graus del infinitesimalment petit, com ara una pipa o el Imperi Romà, un milió de monedes o la punta d'un arc de violí.
Un treu el cap a la finestra, amb la darrera pipa acomiadant fum blanc en la foscor, el cos deliciosament dolorit i la ment entronitzada en el setè cercle de la felicitat, de sobte l'humor canvia, el penell gira i un es fa una pregunta més: si durant aquest temps ha estat el més savi filòsof o l'ase més insigne. L'experiència humana encara no és capaç de contestar a aquesta pregunta, però almenys un ha passat una estona agradable i ha mirat de dalt a baix a tots els reialmes de la terra. I tant si això va ser savi com si va ser neci, el viatge de demà el transportarà, cos i ment, a una parròquia diferent de l'infinit.
Signatura de Robert Louis Stevenson
[1] Estem davant un títol extret de les Odes (Carmina, III, 1.2-4) d’Horacio: “Favete linguis: carmina non prius / audita musarum sacerdos / Virginubus puerisque canto (Guardeu silenci: poemes no escoltats abans / jo sacerdot de les muses (canto a les donzelles y jovenets)”.
[2] William Hazlitt (1773-1830) es un escriptor anglès, cèlebre pels seus assaigs humorístics i per la crítica literària, essent considerat el crític anglès més important després de Samuel Johnson. Com que un text seu es citat abastament per Stevenson, crec que cal explicar una mica la vida d’aquest escriptor. Fill d’una família irlandesa protestant. El seu pare, que havia coincidit quan estudiava a la Universidad de Glasgow amb Adam Smith, va fundar la primera església unitària a Boston, on havia immigrat. William fou enviat a un seminari unitarista, on sols va estar un any. Amb inquietuts artistiques, va dedicar-se a la pintura, com el seu germà gran John. El 1798, William Hazlitt fou presentat a Samuel Taylor Coleridge i William Wordsworth, a més de trabar amistat amb Charles i Mary Lamb. També mitjançant el seu germà va conèixer al pintor Joshua Reynolds. El 1808 va casar-se amb Sarah Stoddart, germana de John Stoddart, director de The Times. Encara que als tres anys va separar-se de la seva dona, va iniciar la seva carrera periodística, treballant pel Morning Chronicle, Edinburgh Review, The Times, etc. Va publicar diferents llibres d’assaig, entre els que cal citar The Round Table, Characters of Shakespear's Plays (1817) i Table Talk (1821-1822). Precisament en aquest darrer llibre va publicar l’article citat per Stevensons, “On going a journey (Anar de viatge)”, que va publicar el 1821 a The New Monthly Magazine. La seva obra més coneguda es The Spirit of the Age (1825), retrats de contemporanis seus, com Coleridge, Wordsworth, Lord Byron, Jeremy Bentham, Walter Scott i Charles Lamb. Com alguns d’aquests, Hezlitt fou una fervent admirador dels revolucionaris francesos, quasi protosocialista, mantenint les seves idees fins a la fi i criticant els que, canviant d’idea, varen esdevenir conservadors, cas de Coleridge i Wordsworth. Va escriure una biografia en quatre volumes de Napoleó Bonaparte. Va mantener un relació amb Sarah Walker, una donzella de la casa on ell vivia, publicant el seu enemics tota la seva correspondència amb ella en un panflet, Liber Amoris. La premsa conservadora va aprofitar per destruir la seva reputació amb aquest escàndol.
[3] Cristià (Christian) es l’heroi de la novel·la al·legòrica del calvinista John Bunyan Pilgrim’s Progress (El viatge del pelegrí), extremadament popular aleshores. En aquesta obra es descriu el viatge de l’heroi des de la «ciutat de la destrucció» fins la «ciutat del cel» (de la terra al paradís), on per descomptat el camí és ple de trampes, on es posa moltes vegades a prova la fe. És una al·legoria de les vicissituds per les que passa la vida de la veritat cristiana. Christian al contemplar la creu, deixa caure la seva càrrega a terra. Aquesta novel·la devia ser una referència per Stevenson, ja que també la cita en el seu llibre de viatges Travels with a Donkey in the Cévennes (Viatge amb un ruc per les Cévennes)(1879).
[4] Personaje d’un dels Tales of the Genii (1764), suposats contes orientals traduïts del persa i debuts en realitat a la imaginació de James K. Ridley, que els va publicar amb el nom "Sir Charles Morrell". La bruixa del conte representa a la conciència. :
[5] John Milton (1608-1674) poeta i assagista anglès, conegut i famós pel seu poema èpic “Paradise Lost (El paradís perdut)”. Estem davant una de les més importants figures de la literatura anglesa, quasi al mateix nivell que Shakespeare. Havia lluitat contra la monarquia absolutista durant la Guerra Civil anglesa (des de 1642 fins 1651), on va ocupar càrrecs sota el mandat Oliver Cromwell.
[6] Julie ou La Nouvelle Héloïse (1761), de Jean-Jacques Rousseau, es possiblement la novel·la més famosa del segle XVIII. Consisteix en una col·lecció de cartes, de les que Rousseau seria tan sols l’editor, una argúcia literària que li permet evitar la identificació amb els personatges i intervenir, tot comentant les seves idees i actituds. La Nueva Eloísa , que es una novel·la, podria ser un llibre de filosofía, ja que l’autor exposa el seu pensament sobre diferents qüestions com la societat, l’educació, la religió, el matrimoni... Ha estat una obra que ha tingut una notable influència, especialment en lectors de baixa preparació. La novel·la utilitza una llenguatge racional per criticar i destruir el vell edifici ideològic i alhora un llenguatge que surt del cor i del sentiment, una manera gens habitual aleshores, per construir una nova societat.
[7] Llangollen es un petit poble gal·lès situat al Denbighshire, al nord-est de Gal·les, d'unes tres mil persones. Esta situat entre el riu Dee i les muntanyes Berwyn. Cada any acull el Llangollen International Musical Eisteddfod, un festival competitiu de música i ball,que porta a uns 120.000 visitants cada any. Igual que amb tants pobles gal·lesos antics, rep el nom del seu sant fundador, Collen, un sant del segle VII.
[8] Christian Johann Heinrich Heine (1797-1856) és un dels grans poetes alemanys. De família jueva, encara que convertit al protestantisme, va estudiar dret a Göttingen, Bonn i Berlín, però el seu autèntic interès fou la literatura. Heine és especialment conegut per la seva poesia lírica: “Gedichte (Poemes") del 1821 i, fruit d’un amor apassionat i secret per les seves cosines, Buch der Lieder ("Llibre de cançons) del 1827.
[9] The Life and Opinions of Tristram Shandy, Gentleman (La vida i les opinions del cavaller Tristram Shandy) es una novel·la publicada entre 1759 i 1767, en nou volums, per l’escriptor anglès Laurence Sterne (1713-1768) . Va ser un èxit editorial des del primer moment, convertint a l’escriptor en una celebritat. L’obra, però, no fou ben rebuda per la crítica de la època. El gran crític àngles Samuel Johnson va dir d’ella que «res extravagant pot perdurar». La seva cuidada extravagància l’ha convertit en una de els millors novel·les còmiques en llengua anglesa.
[10] Robert Burns (1759-1796) és el poeta escocès més conegut, considerat un pioner del romanticisme, font d’inspiració pels liberals i socialistes. El seu poema “Auld Lang Syne” (1788) es canta tradicionalment com un himne de despedida. El “happy thinking (feliç pensar)” al que es refereix Stevenson apareix a la quarta estrofa del poema “The Rigs 0’Barley” (1782): “I hae been happy thinking (Hem estat feliços pensant)”.
