Alguns historiadors diuen que el segle XIX, amb tot els canvis que comportarà, va iniciar-se amb la revolució francesa i no amb el canvi de data.
Les operacions militars a la frontera francoespanyola foren simultànies a les accions desenvolupades per la Primera Coalició (Àustria, Prússia, Regne Unit, Països Baixos, Sardenya, Nàpols i Espanya), un cop guillotinat Lluís XVI (gener de 1793). L’abril de 1793 es crea a França el Comitè de Salut Pública, i l’octubre l’anomenat Règim de Terror, amb l’execució dels girondins.
La campanya militar ha estat coneguda indistintament com Guerra contra la Convenció, Guerra Gran, Guerra del Rosselló o Guerra dels Pirineus. En aquesta contesa bèl·lica varen tenir lloc destacats fets militars com la batalla de Toló (agost-desembre de 1793), on per primera vegada va sonar el nom de Napoleó Bonaparte, o la revolta de la Vendée (febrer de 1793-1796).
Les primeres accions militars en els Pirineus les executaren el francesos el març de 1793, ocupant la vall d’Aran, però ràpidament el general Antonio Ramón Ricardos y Carrillo de Albornoz el 16 d’abril de 1793, entrant per Sant Llorenç de Cerdans i ocupant part de la vall del Tec, en direcció a Montlluís (Cerdanya), va agafar la iniciativa.
Els èxits militars espanyols foren, inicialment, continuats i ràpids. Es va conquerir Sant Llorenç de Cerdans (16 d’abril de 1793), Arles (18 d’abril de 1793), Ceret (20 d’abril de 1793), Prats de Molló (5 de juny de 1793), els forts dels Banys (23 de maig de 1793), La Guàrdia de Prats (5 de juny de 1793) i, sobretot, el de Bellaguarda (26 de juny de 1793). També varen caure Thuïr (30 de juliol de 1793) i Vilafranca del Conflet (3 d’agost de 1793). La rendició del fort de Sant Elm (20 de desembre de 1793) va provocar la presa de Portvendres (20 desembre de 1793) i Cotlliure (21 de desembre de 1793). Les batalles de El Masdéu (18 de maig de 1793) i Mas del Comte (17 de juliol de 1793) també havien estat favorables als espanyols.
Sobre la conquesta de Prats de Molló pel general Ricardos tenim un relat històric en un dels documents d'informació turística:
El sitio de 1793Al principio del siglo de las luces corresponde a un largo período de paz en la frontera del Rosellón. La fortificación [Fort Lagarde] es ocupada militarmente por pequeños destacamentos del "Hôtel Royal des Invalides". Los inválidos son soldados con demasiada edad o heridos de guerra que son enviados como guarnición a plaza fuertes alejadas y no amenazadas. Tras la declaración de un nuevo enfrentamiento con españa, en 1793, se refuerza la tropa. Frente a esa amenaza, los 250 hombres del Regimiento de "Champgane" se parapetan en el fuerte. Las tropas españolas del general Ricardos, dirigidas por el general Calva, llegan a la villa del Tech, contornean las fortificaciones y entran en la villa por la Puerta de España, dejada abierta. Los planos del Fuerte Lagarde les son entregados por el comandante de la plaza. El fuerte, sin avituallamiento ni municiones, caerá en manos de los españoles en [5 de ]mayo de 1793. esta ocupación acabará en abril de 1794, tras la batalla del "Boulou" [1 de maig de 1794]".
____
Imatge: Tres vistes del monument a MontLlouis dedicat al general Dagobert
Luc Siméon Auguste Dagobert de Fontenilles (Saint-Lô, 1740), arribat a la Cerdanya a començaments de 1793, és el gran protagonista de les primeres operacions militars a la zona ripollesa. En agraïment als seus serveis, la Convenció republicana va decidir gravar el seu nom en una columna del Panteó, i això, com sabem, els francesos acostumen a fer-ho bé.
Descendent d'una família noble de la baixa Normandia, Dagobert va assolir abans de la Revolució el lloc de cap de batalló dels caçadors reals del Delfinat (1788). Anteriorment havia participat en la Guerra dels Set Anys amb el grau de subtinent i en la campanya de Còrsega el 1769 on va tenir ocasió d'entaular contacte directe amb la família Bonaparte.
Gràcies al seu matrimoni el 8 d'agost de 1780 amb Jacquette Pailhoux de Cascastel, filla d'un Conseller real del Roselló va poder convertir-se en mestre forjador i va fundar una societat per a l'explotació de les mines de Corbières i Razès sota jurisdicció de l'Abadia de Lagrasse, junt amb el seu cosí Jean-Pierre François Duhamel, corresponsal de l'Acadèmia de Ciències Francesa i comissari del rei Louis XVI per a les Mines i Forges. Coneixia, doncs, d'alguna manera el país.
En el moment en què la Convenció declara la guerra a Espanya (el 7 de març de 1793) passa a formar part de l'Exèrcit dels Pirineus Orientals sota el comandament de Louis Charles de La Motte-Ango, on la seva actuació fou destacada i el juny de 1793 és nomenat comandant a cap de l'Exèrcit central dels Pirineus.
El 29 d'agost de 1793 Dagobert aconsegueix donar un cert tomb a la guerra, conquerint Puigcerdá i, en 24 hores, quasi tota la Cerdanya, com a continuació de la batalla del coll de la Perxa (nit del 27-28 d’agost de 1793). El 4 de setembre de 1793 venç de nou els espanyols a Montluis, capturant 14 peces d'artilleria que li seran de molta utilitat quan reconquereix una bona part del Rosellón.
El general Lluís Dagobert va derrotar de nou als espanyols, desallotjant-los de Vilafranca de Conflent, mitjançant un combat en les altures de Canaveilles, prop d’Exalada (4 de setembre de 1793). En la batalla de Parestortes (17 de setembre de 1793) també els espanyols son detinguts.
El 18 de setembre de 1793 és nomenat General a cap de l'Exèrcit dels Pirineus Orientals, però ha d’abandonar el seu càrrec després de ser derrotat pel general Ricardos a Truillás el 27 de setembre, essent destituït seguidament. En tot cas, el general Ricardos va retirar-se a El Voló (30 de setembre de 1793). La derrota francesa va suposar la caiguda de les principals viles fortificades costaneres. És en aquesta moment que Dagobert fa un moviment que suposa la conquesta de Camprodon el 4 d’octubre de 1793
Després de la seva destitució per la derrota es presenta a París per retre comptes (estem en ple període revolucionari, quan Robespierre forma part del Comitè de Salvació Pública entre 27 de juliol de 1793-27 de juliol de 1794), on Dagobert serà empresonat i posteriorment exonerat i tornat al seu antic càrrec.
Arriba a Perpinya el març de 1794, no podent obtenir del general Dugommier més que alguns batallons, en lloc dels 12.000 homes d'infanteria i 600 de cavalleria que haurien d'haver estat posats en la seva disposició. Malgrat el qual durà a terme amb èxit una invasió de Catalunya on conquerirà diverses places, arribant a apoderar-se d'Urgel el 10 d'abril de 1794.
El 18 d'abril de 1794 moriria a Puigcerdá a causa d'una malaltia.
____
Imatge: Pont de Cerdanya a Camprodon
Com a complement a la derrota de Truillás (27 de setembre de 1793) cal consignar el primer fet bèl·lic a destacar a la comarca del Ripollès de la Guerra Gran. Fou la toma de Camprodon el 4 d’octubre de 1793 (“13 vendémiaire an second de la république”, segons l’original calendari republicà).
Segons Josep Morer i Francesc d’A. Galí (Historia de Camprodon, 1879), seguint documentació de l’arxiu municipal, Dagobert “nos atacó... entre tres y cuatro de la tarde” amb un exèrcit d’uns 3.400 homes i dues companyies a cavall. Comminà a la rendició de la plaça. No fou atesa la petició, i, atacant-la, amb bateries situades a Tres Creus i La Costinyola, s’emprarà aviat de la Vila de Dalt. La Vila de Baix fou aferrissadament defensada, però pogueren entrar per la porta que unia les cases Pujolar i Marquès Llunas, ”después de haber pegado fuego a la última, testigo de un obstinado y sangriento choque”.
Segons la documentació francesa (Mémoires politiques et militaires du géneral Doppet, 1824), Camprodon “fou presa a l’assalt, els soldats hi feren molts desperfectes, i com tots els habitants havien fugit, el general no va poder establir la contribució aprofitable per a la República”. Segons documents de Peralada, els francesos “van assaltar Camprodon, robant tot el que van poder, trencant allò que no es podien endur, profanant les esglésies, llençant a terra les hòsties consagrades i cremant 11 cases”. Segons Birba s’emportaren “l’urna de Sant Víctor, però deixant escampades les relíquies per aquells darreres sota la Costinyola”.
Segons les memòries del general Doppet, la intenció del general Dagobert era arribar-se fins a Ripoll on hi havia la important fàbrica d’armes, però davant la manca d’un reforç des de Montlluís, fou forçat a abandonar Camprodon el dia següent.
El fet és que l’atac de Dagobert va quedar abortat, ja que l’alcalde de Camprodon, Miguel Gutiérrez de Venero i Bustillo, des d’Olot, va organitzar un atac, amb dues columnes de somatents i voluntaris, una cap a la muntanya de Sant Antoni i l’altre al pont de les Rocasses, manades però per dos tinents de Guàrdies Espanyoles, Francisco Gómez de Terán i Fernando de Salamanca. Superats els francesos es retiraren hostilitzats constantment i en els enfrontament els hi feren 25 presoners.
El Conde la Unión, en la seva correspondència amb el general Dougommier, mesos desprès, diu que els francesos “se llevaron durante la retirada a las mujeres y a los niños… “. Segons justifica Doppet en les seves memories, aquesta acció fou necessària al trobar-se Dagobert escomès per tropes més nombroses que les seves i per assegurar-se la retirada. Quan la tropa francesa va lliurar-se de la pressió, va enviar els hostatges a casa.
L’ocupació de Camprodon d’octubre de 1793 fou, doncs, una ocupació breu però molt violenta i sense quarter.
Els successos de 1793 i començaments de 1794 no foren res més que el començament d’unes accions militars que tindrien una greu incidència, principalment, sobre Ripoll i Camprodon.
