_____
Imatge: El castell de La Guàrdia de Ripoll era situat on ara hi ha el santuari de Santa Margarida de Vinyoles, a les Llosses.
Quan s’executa el testament, més enllà de deixes al monestir de Sant Joan de les Abadesses, fa una donació al monestir cistercenc de Santes Creus. Un document relatiu a possessions familiars on intervé Ponç de la Guàrdia és, segons Istvan Frank, "le 13 avril 1187, Pontius de Guardia vend au monastère de Santas Creus un mas à San Julián de Cosp".
És una mostra de l’existència de relacions estretes entre el Ripollès i el que poden semblar llunyants monestirs de la Catalunya Nova, com a fruït de l’existència del camí ramader del Lluçanès. Es tracta de documentació recollida per Monsalvatje. Estem cap l’any 1179, quan mor Ramon de la Guàrdia:
Primum dimisit corpus suum totum et honorem de Castello ecclesie de Sanctis Crucibus et ecclesie sancti Iohannis de Riupol medietatem boschi de Pugmaall, et dimisit domui Templi equum suum et arma.
Salvador Vilarrasa i Vall en la seva obra La vida dels pastors. (Ripoll, 1934) ens indica clarament els llocs de returada i aplegament de ramats, amb algunes de les variants del camí ramader del Lluçanès:
“Els del Lluçanès es reuneixen a l’Hostal del Vilar i alguns a Coll de Soler, i els ramats de les cases de més amunt, a la Collada de Forn i al Pujol de Llentes. Els del Ripollès i Gombreny a l’Espluga, però els que van a Comabella o muntanya de Bagà, es reuneixen a Sant Jaume de Frontanyà o a la Pobla de Lillet.
“Els del Bergadà si van a Comabella, el lloc de reunió és a Bagà, però si van a Rus o a Pla d’Anyella es reuneixen a La Pobla de Lillet i els d’aquestes contrades, com que ja saben el dia que puguen els ramats i la muntanya on van, els esperen a pas, generalment també en llocs determinats, per a juntar-hi els seus”.
En el llibre Queralbs, els autors expliquen el camí de tornada dels llocs de pastura del municipi per la carrerada del Lluçanès fins a Vilanova i La Geltrú:
“Anaven per la carretera cap a Ribes i fins a Campdevànol, on dormien als Emprius de Garona. Continuaven pel Coll de Sant Esteve, Sant Esteve de Vallespirans, per dormir al Coll d'en Soler. Després, cap a Alpens, can Torrats, El Griell, Santa Eulàlia de Puig-oriol, La Blava, La Ruixeda, i dormien en un d'aquests llocs, D'aci cap a Santa Creu de Joglars i Coll de l'Ars; aquí es dividia el camí: uns, anaven cap a Sant Feliu Sasserra, dormien a Avinyó i continuaven fins a Horta; altres, anaven pel camí d’Oristà, dormien a Torre d’Oristà o a Berengueres, passaven per Santa Maria d'Oló i Horta. Ací tornaven a ajuntar-se els dos camins, per seguir cap a Artés i Pont de Cabrianes, on dormien. A partir d'aquest punt, uns seguien cap a Navarcles i Rocafort, on dormien; l’altre dia es dirigien cap a la Coma d’en Vila, per dormir a La Barata, i anar per Matadepera, Terrassa i dormir a Les Fonts. Després passaven per Rubí, Valldoreix i dormien a la Rierada. Travessaven cap a Molins de Rei, hi creuaven el Llobregat pel Pont, i pels Quatre Camins anaven a dormir a Sant Vicenç dels Horts. Després, per Torrelles de Llobregat i Begues, anaven a dormir a Sant Pere de Ribes, i ja arribaven a Vilanova”.
El camí ramader del Lluçanès, per totes aquestes indicacions, s’ens apareix com una molt important infraestructura, i així és. Caminar pel seu traçat et fa adonar molt fàcilment de la seva potència.
Testimonis del camí ramader del Lluçanès
Molt recentment m'ha arribat aquest testimoni de Viladecans, al Baix Llobregat:
A Viladecans, cada hivern, hi arribaven dos ramats amb el seus pastors, que també n’eren els amos. Un d’ells, en Llorenç Orriols m’ha contat els detalls d’aquesta transhumància i de la posterior hivernada al poble. En Llorenç, finalment, també va acabar vivint aquí, al poble, ja fa anys.
Quan hi arribaven els primers freds de l’hivern, més o menys per a Tots Sants, els pastors de Castellar de n’Hug es posaven d’acord per a baixar cap a Viladecans: preparaven una bona flassada, omplien el sarró amb una muda i algun estri per a fer el menjar per a ells i els gossos… i reunien dos o tres ramats –d’unes 250 ovelles cadascun - i, el dia convingut es posaven en camí.
Anaven les ovelles, els gossos i els pastors camí avall, amb el sarró ple de pa i botifarres, duien un gran paraigua a l’esquena i, sobretot, un garrot, i vinga a caminar per camins ramaders utilitzats des d’èpoques immemorials, i que eren de prioritat ramadera. Anaven baixant caminant a un pas que el bestiar pogués alimentar-se, però sempre seguint el camí avall.
Des de Castellar, engegaven els ramats per les arestes de les muntanyes, fins a Borredà, lloc on es proveïen de menjar, tant pastors com gossos. Feien de manera semblant per tots els pobles que hi passaven. Les nits les passaven al bell mig d’algun prat, en alguna borda, o en algun corral d’algun mas. Tenien totes les ovelles juntes i gossos i pastors les vigilaven, per torns.
Continuaven camí de cara a Alpens, des d’allà fins a Prats de Lluçanès, fins a Sant Feliu Sasserra, després cap a Avinyó, Artés, Navarcles i Mura i, des d’allà, se seguia fins a Terrassa, Castellbisbal, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts, Sant Climent i, finalment, Viladecans.
Passaven el riu Llobregat, des de Molins de Rei fins a Sant Vicenç dels Horts… devia ser un bell espectacle el veure passar pel pont de les Tres Puntes, les 600 o més ovelles que feien la transhumància. Actualment, no hi hauria cap problema per passar pel riu perquè no hi passa gaire aigua. Aquest era el punt de tot el recorregut en què els pastors passaven més angoixa, ja que és una cruïlla força empallegada per a tothom.
M’explicava l’amic Llorenç que, en tants anys d’anar i venir entre Castellar i Viladecans, només van patir el robatori d’un sol xai.
Els pastors, igual que els mariners i els pagesos, sabien de metereologia, coneixien el temps que havia de fer, perquè per iniciar el camí amb tot el ramat els calia el temps idoni, sec, sense núvols…; si els plovia, ho passaven malament. Fins arribar al punt de destinació, els calien dotze dies o etapes.
Quan s’acabava l’hivern, per Sant Isidre, al maig, els pastors amb els seus ramats tornaven cap a casa. Cada vegada que es posaven en camí, enviaven algú que els portés uns farcells o maletes amb roba per a la temporada –eren prop de set mesos-, i encara que anessin a dispensa, els calia una mica de roba variada, però, evidentment, res de peces de festa, perquè els pastors quasi mai no fan festa.
Un testimoni molt el·loquent d'un ritme de vida transhumant.
