_______
Imatges: Fotos del llibre de Albert Anglada: Sant Quirze de Besora: Imatges per a una història (1990).
A Sant Quirze de Besora varen morir sis persones per aquesta bombardeig: Una refugiada de Llodio, Josefa Oqueranza Landaluce, de 23 anys; i els veïns Filomena Boixader Casalí, de 70 anys; Rosa Soler Boixader; Josefa Puigsech Coma, de 28 anys; Josep Erra Arxé, de 56 anys; i Dolors Erra Soler, de 14 anys. Així consta en el llibre d'Albert Anglada L'esclat d'odi que va dividir un poble. Història de la República i de la Guerra Civil a Sant Quirze de Besora (1931-1939) (1992).
Els sistema de bombardeigos aeris, més enllà d'intentar danyar infraestructures militars importants, cal tenir molt present que, com es va fer durant la Segona Guerra Mundical, afectaven molt greument les zones urbanes i tenien un propòsit més que militar d'anonerrat a la població civil. En el cas de Sant Quirze de Besora el nus de carreteres era molt secundari.
En el cas del Ripollès hi ha importants atacs aeris, que varen tenir un gran impacte.
_____
Imatge: Domingo Rey d'Harcourt, el defensor de Terol.
El primer dels atacs aeris a esmentar va tenir com a escenari Campdevànol i en ell s’hi van veure involucrats presoners franquistes.
Jorge M. Reverte en el seu llibre La caída de Catalunya (2006) explica que en el Quartel 19 de juliol, que era al carrer Enric Granados de Barcelona, en el convent de les Siervas de María, hi estaven presoners el coronel Domingo Rey d'Harcourt i altres oficiales capturats (entre els que hi ha el comandante Herrero, el teniente coronel de la Guardia Civil José Pérez de Hoyo, el tinent coronel de Policia José Coello i el coronel Fernando Barba), durant la batalla de Terol del 8 de enero de 1938. Entre els presoners també hi ha el bisbe de Terol-Albarracín, l’agustinià Anselmo Polanco Fontecha (1881), i dos canonges (el vicari general i canonge magistral, Dr. Felipe Ripoll Morata (1878), i el canonge d’Albarracín, Dr. Javier García Blasco (1901)). Polanco havia estat un dels prelats que va signar la “Carta colectiva del Episcopado español a los obispos del mundo entero” (1 de julio de 1937) i era de tarannà molt belicista.
Domingo Rey d'Harcourt, nascut a Calamocha el 1883, coronel de artilleria, comandava la guarnició de Terol, quan assetjat per l’exèrcit republicà, va capitular el 8 de gener de 1937, amb 1.500 soldats a les seves ordres.
Cal dir que Rey d'Harcourt, primer va estar presoner a Montjuïc, però Negrin va enviar-lo a Enric Granados, per millorar-li les condicions. En tot cas, Rey d'Harcourt es considerat pel seus companys i a l’Espanya de Franco (“no sólo en los mentideros de Burgos, sino incluso en la prensa”) un traidor i un covard per haver-se rendit a les tropes republicanes.
Segons algunes fonts, els presoners d’Enric Granados son traslladats el dia 23 de gener de 1939 a Santa Perpetua de la Moguda, amb companyia del bisbe de Terol, fray Anselmo Polanco Fontecha, del pare Felipe Ripoll, del tinent coronel de Policía José Coello i altres cautius procedents de Terols, als que s’uneixen a un grupo d’italians presoners de guerra. Segons Reverte el 25 de gener de 1939 tots els presoners d’Enric Granados con conduïts a l’estació de França i pujats a un tren en direcció Puigcerdà. Molt segurament, pujaren al tren de la línia de Puigcerdà a la mateixa estació de Santa Perpètua de la Mogoda.
Arribats a Campdevànol, on, com explica Reverte “les hacen descender y los llevan a dormir a un cine. Allí se reúnen con otros prisioneros: algunos también son de Teruel, otros son italianos capturados en Guadalajara. Hay también un soldado alemán”.
Arribats a Campdevànol, on, com explica Reverte “les hacen descender y los llevan a dormir a un cine. Allí se reúnen con otros prisioneros: algunos también son de Teruel, otros son italianos capturados en Guadalajara. Hay también un soldado alemán”.
Fou molt segurament durant aquest trajecte en tren que uns del presoners, el capità d’artilleria Fernando Llorens, va saltar del tren.
Explica Reverte que el dia 26 de gener de 1939, a Campdevànol:
“Algunos no llegarán vivos a la frontera, porque los bombarderos franquistas, dueños absolutos del aire, no dan tregua a quienes intentan escapar.
Las bombas son ciegas. No distinguen entre unos y otros. Varias de ellas han caído en el cine del pueblo de Campdevànol, al norte de Ripoll, cuando los prisioneros franquistas que acompañan al obispo de Teruel y al coronel Rey d'Harcourt estaban recibiendo el rancho. El comandante Herrero ha muerto, y el coronel Barba, el último que se rindió en la ciudad, ha resultado gravemente herido. Barba no continuará con el cortejo de sus compañeros que creen que acabarán en Francia. Eso, aunque él todavía no lo sepa, le salvará la vida, porque es conducido a un hospital”.
Els que no resulten ferits durant l’atac aeri reemprengueren el viatge cap al tard, i el 27 eren a Ripoll, i a peu, en direcció a Sant Joan de les Abadesses i Figueres (on arribarant el 31 de gener de 1939). Foren allotjats a Can Can Boach de Pont de Molins.
Alguns dels presoners que ens salvin de l’atac aeri de Campdevànol tindran un final poc encomiable: Molt prop de la frontera francesa, a l’Alt Empordà, Rey d'Harcourt, el bisbe de Terol Anselmo Polanco i els seus dos canonges, el teniente coronel José Pérez Hoyo, i quaranta dos soldats franquistes presoners seran afusellats i ametrallats el 7 de febrer de 1939 en el barranc nomenat Correch de Can Tretze,, entre Pont de Molins i Les Escaules. Qui dirigirà l’escamot que els ajusticiarà fou el comandant comunista Pedro Díaz, cap de una columna de les tropes d’Enrique Líster. Els cadàvers seran ruixats amb gasolina i cremats.
El 6 de febrero se recibe en Pont de Molins una orden del Negociado de Prisioneros y Evadidos, suscrita por el general Vicente Rojo Lluch, donde se ordena entregar a las Fuerzas Aéreas y en calidad de rehenes a «las personalidades de relieve, así como al obispo de Teruel y a los italianos», para conducirlos a la Zona Central. El día siguiente, entre las diez y once de la mañana, llega un camión militar a ‘Can Boach’, con un comandante, un teniente, un comisario político, dos sargentos, seis cabos y treinta soldados, cuya procedencia nunca es aclarada. Exigen la entrega inmediata de Rey d’Harcourt, del obispo Polanco y de otros 38 prisioneros. Los ceden los guardias, si bien protestan cuando los atan de dos en dos, afirmando que aquellos hombres no son peligrosos. Replica el comandante que su custodia ha terminado y ahora le corresponde a él ejercer la suya.
Maniatados por parejas, los llevan a un barranco, el de Can Tretze, entre Pont de Molins y Les Escaules. A las dos de la tarde, en unos matorrales de la hondonada, los acribillan a tiros y luego prenden fuego a los cuerpos, tras rociarlos con gasolina.
El día 7 de febrero de 1939, un camión con 30 soldados mandado por el comandante comunista Pedro Díaz, jefe de una columna de las tropas de Enrique Líster , un comisario político, un teniente y varios subalternos, llegó a Can Boach entre diez y once de la mañana. Se hicieron con los presos y una vez maniatados los instalaron en un camión, y éste, con una primera expedición de 14, tomó la carretera de Les Escaules, para detenerse al kilómetro y medio, muy cerca del barranco Can Tretze, punto previsto para el fusilamiento. Funcionaron con rapidez las ametralladoras, y el piquete volvió a recoger otra expedición, esta vez de 26, cuyos componentes fueron igualmente acribillados junto a sus compañeros exánimes. Acercaron los cadáveres al cauce exhausto del Muga, los rociaron con gasolina y les prendieron fuego.
En este lugar, en el año 1940 se levantó un monumento con la siguiente leyenda: “Caminante: por aquí huyó la furia roja, dejando como huella de su paso cuarenta mártires...Piensa en ellos con una oración. 7-II-39”.
El 2 de julio de 1994, el recién fallecido Papa Juan Pablo II, declaró mártir a Fray Anselmo Polanco.
_____
Imatge: El bisbe de Perol, l’agustinià Anselmo Polanco Fontecha, i el padre Felipe Ripoll Morata, beatificats el 1 d’octubre de 1995.
Beatos Anselmo Polanco Fontecha y Felipe Ripoll Morata, màrtires, España, 1939.
El Beato Anselmo Polanco era un sacerdote de la Orden de los Agustinos, nació en Buenavista de Valdivia (Palencia, España) el dieciséis de abril del año mil ochocientos ochenta y uno.
Felipe Ripoll era junto con Anselmo Polanco obispos de Teruel, nació en Teruel (España) el catorce de septiembre del año mil ochocientos setenta y ocho, murieron asesinados por odio a la fe el siete de febrero del año mil novecientos treinta y nueve en "Can Tretze" de Ponte de Molinos (Girona, España).
Anselmo tenia cincuenta y siete años y Felipe sesenta años de edad, su investigación diocesana fue válida el ocho de marzo del año mil novecientos noventa y uno, la Congregación para las Causas de los Santos (CCS) le dio como número de protocolo el setecientos veintiocho.
Su Santidad el Papa Juan Pablo II aprobó el martirio y los declaró dignos de veneración -"Venerables"- el dos de julio del año mil novecientos noventa y cuatro, finalmente, los beatificó el primero de octubre del año mil novecientos noventa y cinco en la Plaza de San Pedro.
Sols afegir que Rey d'Harcourt serà condemnat per traïdor per els tribunals franquistes (per “impericia y flaqueza”). L’escàpol Fernando Llorens també serà processat, encara que en el seu cas fou sobressegut, i acabarà treballant civilment com enginyer industrial.
______
Imatge: Cal recordar que en l'antic Museu de Ripoll, a la sala de records ripollesos, hi havia una bomba d'aviació, així com les restes d'una de les bombes que van caure a Ripoll durant la retirada de gener i febrer de 1939, a més d'un gràfic que explicava la direcció de l'aviació franquista en els seus atacs aeris a Ripoll, que podeu veure al final de l'article.
“Un dia van passar tres avions que van bombardejar l’encreuament d la carretera de Ripoll amb la de Campdevànol, on hi havia una concentració de fugitius. Els morts foren enterrats a Campdevànol i els ferit portats al nostre hospital. El doctor Naves, desesperat, com encara l’hi havia vist mai, n’hagué d’operar uns quants en condicions sumàries Un, d’inoperable, era una nena de tres o quatre anys, rossa, d’ulls enormes, amb els cabells rinxolats com una nina. Semblava que no tenis res, llevat d’una petita taca negra a la panxeta, sobre el fetge. No volia menjar ni beure i va morir com un ocellet”.
Els atacs aeris sobre Ripoll
La importància com a nus de comunicacions de Ripoll no va passar inadvertida als estrateges franquistes. És normal, doncs, que fos objecte important d'atacs aeris.
Ribes de Freser fou bombardejada el 22 de gener de 1939 i Sant Quirze de Besora el 23 de gener de 1939. Ripoll va patir quatre atacs aeris els dies 22, 23, 25 de gener de 1939 i 5 de febrer de 1939.
El darrer atac aeri (el del 5 de febrer de 1939, dos dies doncs abans de l'entrada de les tropes franquistes) serà el que provocaràuna de les majors explosions, amb danys importantissims, que es recorden a Ripoll.
______
Imatge: A l'antic Museu de Ripoll, a la sala de records ripollesos, hi havia un gràfic que explicava la direcció de l'aviació franquista en els seus quatre atacs aeris a Ripoll (22, 23, 25 de gener de 1939 i 5 de febrer de 1939).
