Retirada de Catalunya el 1939 al Ripollès / 4

Un dels elements més frapants de la retirada republicana pels Ripollès fou el important contingent de l’estament sanitari, aleshores molt nombrós, que atenia ferits i malalts, sobretot militars, que va formar-ne part.

El testimoni de Artur Bladé i Desumvila en el seu llibre L'Exiliada (1976) ens explica amb molt detall la retirada dels ferits i malalts acollits al monestir de Montserrat:

“Tot semblava periclitar; ... una nit, a primers de desembre, l'amic Jaume Pi-Sunyer, amb un mapa de Catalunya al davant, va demostrar que, si les coses de la guerra continuaven anant com anaven de ja feia dies, caldria abandonar Montserrat en una data ja tota propera. Al cap d'una setmana, en efecte, el gran contingent sanitari —ferits, malalts, metges i practicants — pujà a les ambulàncies i a d'altres vehicles i deixà el monestir sense ningú. Una part de l'expedició anà a Olot, una altra a Ripoll, una altra a Camprodon. El equip quirúrgic, amb d'altres metges i, entre aquests, Pi-Sunyer, fou destinat a Aigües de Ribes.
_____
Imatge: Balneari Montagut, a Aigües de Ribes, a principis del segle XX (Foto de Jordi Mascarella). Aquest fou un dels destins del hospital de Montserrat durant la retirada de Catalunya de 1939, segons ens conta Artur Bladé i Desumvila en el seu llibre L’Exiliada.

Aigües de Ribes! El hospital no era en el mateix poble, sinó en un balneari proper, aleshores desafectat. Era un gran edifici de rajola vista, entre muntanyes, on no vam trobar res i on tot s'hagué d'improvisar. Quan, al cap d'una bona mesada, el vam haver de deixar, encara improvisàvem. Foren trenta o quaranta dies obsessionants perquè tothom veia que no hi havia res a fer i aquesta seguretat es reflectia en tots els rostres, fins i tot dels qui, malalts o ferits, alguns amb fractures obertes i amb el cap esberlat, ja no semblaven d'aquest món. Als sofriments físics i morals, s'hi afegia ara la gana i el fred. I els paràsits. El poc sabó i el comptat alcohol que teníem calia reservar-los per a les necessitats del quiròfan. Les cambres dels malalts i dels ferits més greus eren escalfades —una mica— amb llenya recollida al bosc. Part de fora de l'hospital, a certes hores, feia de més bon estar que a l'interior. El aire, almenys, era pur i el paisatge bellíssim; pirinenc, però encara no feréstec. Dels turons propers a l'hospital, on pujàvem per estirar les cames i respirar l'aire incontaminat, albiràvem dos o tres poblets, voltats de prats molt verd: no lluny d'un riuet, mentre que si miràvem al nord, sobre la serralada encara no gaire alterosa, veiem sorgir el cap blanc del Puigmal, canviant de color segons com li tocava la llum”.
_____
Imatge: Artur Bladé i Desumvila (1907-1995), autor del llibre L'Exiliada on descriu el seu periple personal pel coll d'Ares.

Artur Bladé i Desumvila va néixer a Benissanet, de la comarca de la Ribera d’Ebre, el 1907. Escriptor i periodista, durant la república fou funcionari de la Generalitat a Tortosa fins l’any 1936 que Martí Rouret, Conseller de Sanitat i Assistència Social del president Lluís Companys, el va nomenar secretari personal. Va fer la guerra al Cos de Sanitat de l’Exercit de l’Est. Exiliat el 1942 a Mèxic, no va tornar a Catalunya fins el 1961, morint a Barcelona el 23 de desembre de 1995, als 88 anys d’edat. Estem davant un dels grans memorialistes catalans.

El Ripollès, per la seva situació recollida i al costat de la frontera, havia estat escollit com a refugi per malalts i ferits ja ben avançada la guerra. No sols el balneari d’Aigües de Ribes acollia un hospital improvisat, també la gran mansió de Rama sembla que tenia acollits a ferits de guerra de les Brigades Internacionals. Almenys allí estava acollit Benjamin Holtzman, amb qui Xavier Anton, malgrat els anys, va aconseguir tornar a contactar en una viatge als Estats Units. El santuari de Núria tenia també un hospital de carrabiners.

L’aviador de Sant Quirze de Besora, el coronel Joan Sayós (amb el pseudònim de Joan de Milany) explica la seva odisea clínica durant la retirada en el llibre Un Aviador de la República (1970):

“En enero de 1939, el peligro convergía alrededor de la ciudad de Barcelona y los heridos de la aviación fuimos trasladados a Banyoles. A los que ya podíamos movernos por nuestro propio pie se nos alojó en una fonda cuyos propietarios no ocultaban apenas la repulsión que les inspirábamos. Fue un corto relevo antes de instalarnos en una finca situada sobre el pueblo de Vilallonga de Ter, cerca de Camprodon y junto a la frontera. Era la etapa preparatoria del exilio.
En el transcurso de estos traslados, cierto número de médicos, enfermeros y demás personal sanitario que en Barcelona sobraba para cuidarnos, había desaparecido y en Vilallonga de Ter sólo quedaban los dispuestos a cruzar con nosotros la frontera cosa que, desde el momento en que Barcelona se rindió a las fuerzas enemigas, debía realizarse inevitablemente al cabo de muy pocos días. La única incógnita era el lugar al que finalmente nos dirigiríamos, …”.

Molt segurament el lloc d’acollida de Joan de Milany fou Can Huguet.

Com podem veure la situació de la retaguardia ripollesa, plena de llocs de refugi de ferits i malalts de guerra, era un lloc ple de mals averanys per una resistència massa important. Mentre per l’Empordà s’ha magnificat la retirada del govern i de la intel·lectualitat, dels quadres i tresors de la República, al Ripollès calia acollir els més dalmats. Una certa fulgor i glòria, a un costat, i patiment i resistència, al altre. Sembla un diferència evident!

Com podrem veure en els testimonis recollits, el pas dels malalts i ferits pel coll d’Ares fou un dels episodis més calamitosos de la retirada republicana de 1939 pel Ripollès, ja que la carretera pel costat francès no era acabada i hi havia uns dos quilòmetres que calia fer trastejant per camins de muntanya.