Imatge: Primera pàgina del diari barceloní La Vanguardia del 11 de febrer de 1939, on apareix la falsa notícia de "La guerra en Cataluña ha terminado".
En el primer article de la sèrie s’ha aclarit abastament que el final de la guerra civil a Catalunya el 1939 cal col·locar-lo el 13-14 de febrer de 1939 i no com es tradicional fer-ho, el 10 de febrer de 1939, seguint el “parte” franquista.
Un dels informes del El document de Prats, Informe sobre l’Èxode a Prats de Molló del 27 de gener al 16 de març de 1939 (2009) esmenta clarament que “el 13 de febrer, les tropes del General Franco planten la bandera a la frontera; el sentinelles espanyols franqusistes estableixen contacte amb la tropa francesa”.
La bossa de Molló
Durant tres dies (entre els 10 i 13 de febrer de 1939), doncs, es va mantenir una bossa d’homes i tropes republicanes a la zona de Molló i Beget, a la part alta de la vall de Camprodon. Les fonts periodistiques franceses (L’Independent, 14 febrer 1939) parlen de “poche de Mollo”.
La ocupació de Camprodon va produir-se el 10 de febrer. El “parte” franquista explicita clarament l’abast de la zona ocupada al Ripollès aquell 10 de febrer:
“Nuestras tropas continúan sin descanso la liberación de la pequeña parte de Cataluña próxima a la frontera francesa que aún no ha sido recorrida por los soldados españoles.
Durante la noche pasada fue ocupado Camprodón, de gran importancia militar, y en el día de hoy se ha llevado a cabo la ocupación de Planes y Planoles y otros pueblos y posiciones próximos a Tossas.
También ha sido alcanzada la frontera en otro punto importante, con la ocupación de la ciudad de Puigcerdá”.
Així doncs al Ripollès la resistència republicana fou molt notable en els darrers dies davant l’avanç (una certa passivitat, podríem també indicar) de les tropes franquistes.
_____
Imatge: Foto del general general Vicente Rojo Lluch, que va programar la defensa de la línia del Ter el 1939.
Molt segurament, la situació fou deguda, a parts iguals, a la resistència militar programada pel general Vicente Rojo Lluch (1894-1966) a la línia del Ter, que no va existir de cap manera a la zona empordanesa, però que va mantenir una certa consistència al Ripollès; com a una passivitat franquista davant un victòria sense retorn.
Vicente Rojo havia estat el militar més capaç de les tropes republicanes. Havia estat el cap d'Estat Major de la defensa de Madrid el 1936 i era el cap d'Estat Major Central de les Forces Armades i cap d'Estat Major de l'Exèrcit de Terra des de 1937.
La qualitat de les tropes republicanes en retirada a la zona, les del front del Segre, també fou molt segurament un factor afegit. I, no cal tampoc deixar d’admetre que l’avanç franquista a la zona no necessitava empènyer ja que la zona encara no alliberada pels nacionals no era ofensivament operativa.
Una mostra del nivell combatiu de les tropes situades a la bossa de Molló n’és el que explica Jorge M. Reverte a La caída de Catalunya:
“12 de febrero
El sargento Luis Royo y cuarenta de sus compañeros de la 224 brigada reciben por un enlace el aviso de que ya pueden pasar la frontera por el coll de Ares, hacia Prats de Molló. Antes de cruzar, forman, y penetran en territorio francés al ritmo que marca el Himno de Riego.
Royo va montado en su caballo, que ha conservado durante toda la retirada. Pero un gendarme francés lo tira del caballo dándole un culatazo. No es una recepción muy cariñosa.
Royo nunca volverá a vivir en su ciudad, Barcelona. Se negará a vivir allí con Franco en el poder. Él es un republicano que no aspira a que le perdonen por serlo. Su destino seguirá siendo el de un guerrero. Se alistará en la Legión Extranjera, luchará en África contra los norteamericanos en nombre del gobierno de Vichy, y en Francia, con el uniforme de la división Leclerc, formará parte del contingente de españoles que liberará París en 1944, la 9 compañía. Su tanque llevará el nombre de una batalla de la guerra española: Madrid”.
_____
Imatge: La unitat “Madrid” de la companyia La Nueve de la Segona Divisió Blindada del General Leclerd, del Tercer Exèrcit del general Georges Patton. Un dels de la foto és Luís Royo.
Luis Royo a La Nueve alliberant Paris
El 24 de febrer de 2010, a Paris, es va rendir un homenatge als supervients de la companyia “La Nueve” (així en castellà, la neuvième, como se diría en francés), la unitat de les forces franceses que comandava el general Philippe Leclerc de Hauteclocque (1902-1947), la segona divisió blindada, que varen alliberar Paris el 24 d'agost de 1944, formant part del Tercer exèrcit nordamericà dirigit pel general Georges Patton.
Entre els guardonats hi havia Rafael Gómez, Manuel Fernández i el nostre Luis Royo, un dels combatents de la 224 brigada que va entrar a França pel coll d’Ares un 12 de febrer de 1939.
De Gaulle i el Consell Nacional de la Resistència desfilaren pels Camps Elisis amb l’escolta dels semiorugues de La Nueve, batejats amb els noms de ‘Madrid’, ‘Don Quichote’, ‘Guadalajara’, ‘Brunete’ o ‘Ebro’.
El vehicle “Madrid” era el que dirigida Luís Royo i va anar fins l’Ajuntament de Paris on va trobar Hemingway, al que havia conegut a Barcelona durant la guerra civil: “Yo estaba en el Hotel de la Ville. Y allí vino Heminway. Yo me acordaba de él, pero él de mí no. Y estuvimos hablando un rato, en español, desde luego. Parecía que era él solo el que había liberado París, y yo digo: ‘Hombre, no. París se ha liberado casi solo por los efefís que había dentro, y después se liberó por los españoles”, recorda el barceloní.
Els efefís eran les tropes de la resistència, FTP-FFI (Francs-tireurs et partisans des Forces Françaises de l'Intérieur), dirigides pel coronel Henri Rol-Tanguy (1908-2002), un obrer de la Renault, militant comunista, que havia combatut a la guerra civil espanyola.
De Gaulle va dir en el seu discurs de París l'agost de 1944, tot deixant de costat aquesta participació tan notable d’exilitats espanyols a la reconquista de Paris: “París. París ultrajada. París rota. París martirizada. Pero París liberada”. Liberada por ella misma. Por su pueblo, con el concurso de los ejércitos de Francia, con el apoyo de toda Francia, es decir, de la Francia que lucha, de la única, de la auténtica Francia, de la Francia eterna”.
El Barcelona Luis Royo vivia el 2002 a Cachán, a la periferia sur de París.
Luis Royo s'havia enrolat als 17 anys en l'Exèrcit Popular i li va donar temps de participar en la batalla de l'Ebre. Poc més tard, quan la invasió alemanya, es va apuntar a la Legió estrangera francesa.
Al poc temps d'arribar a França, el va convocar el cònsol d'Espanya perquè tornés a fer el servei militar: "El cònsol em va dir que estava citat per fer el servei militar en el Marroc i jo li vaig dir que no anava al Marroc perquè no em donava la gana. He fet la guerra d'Espanya com a enemic i ara, em manen allà? perquè em donin tres puntades de peu al cul? Ni parlar-ne. Jo a Espanya no torno mentre hi sigui Franco", rememora Royo.
A la periodista Evelyn Mesquida se li deuen els millors testimonis de supervivents de La Nueve (2008).
Un altre testimoni de pas pel coll d’Ares
I un altre testimoni recollit per Reverte en el seu llibre:
“Bartolomé Marí, el oficial de Transmisiones de la 124 brigada, de la 27 división, utiliza el truco de la cantimplora para poder pasar su pistola a Francia. Es de los últimos en cruzar porque forma parte de los que han intentado resistir el máximo de tiempo con la esperanza de organizar bien la retirada y acabar viajando al frente del centro y para reemprender allí la guerra. Comunistas aún plenos de fe en las posibilidades de triunfo de la República. Su contingente es ya muy pequeño. De los seiscientos hombres con que contaba su batallón, quedan muy pocos al llegar a Prats de Molló. Casi todos los nuevos reclutas se han ido quedando por el camino, han vuelto a sus pueblos confiando en que el castigo por ser soldados del Ejército Popular no sea muy severo. Marí no quiere entregarse a Franco. Desea continuar combatiendo.
Pero el destino le reserva la peor de las pruebas. No luchará contra Franco, sino contra la más sádica de las versiones del fascismo: los campos de exterminio alemanes. Pasará cuatro años en Mauthausen”.
La quantitat de soldats republicans aplegats a la bossa de Molló es incerta, encara que un dels informes del El document de Prats, esmenta que “del 8 al 12 de Febrer passen per casa nostra 37.000 soldats amb els seus quadres de comandament”.
En el mateix llibre s'esmenta que "el dia 13 de febrer a les 14 hores un destacament de l'exèrcit rebel arriba a la frontera i és rebut a coll d'Ares per dos Guàrdies Mòbils. Un cop pres contacte i reconeguda la línia fronterera. se'n tornen en direcció a Molló. Cap a les 16 hores del mateix dia jo he acompanyat el Sr. Director i el Sr. Inspector Principal fins a coll d'Ares".
Tenim, doncs clarament fixats les dades de la retirada al Ripollès, entre el 6 de Febrer (ocupació de Palmerola, en el sector de Berga) i el 13 de febrer de 1939, així com la importància militar de la bossa de Molló, que va resistir tres dies més del que oficialment s'ha dit i la propaganda franquista s'ha encarregat d'anar difonen abastament en la seva història sempre plena de mentides o "mitges veritats".
_____
Imatge: Fotos i comentaris a les imatges del llibre de Jean Claude Prujà. Ell data les fotos entre el 10 i el 13 de febrer de 1939. Estem davant un molt complet reportatge de l'arribada de les darreres tropes republicanes a Prats de Molló.
