Artigar vol dir
preparar la terra per poder-la conrear per primera vegada. Era una pràctica
habitual a l’edat mitjana, per entrar en propietat de la terra passats uns
anys. L'artigatge, la desforestaciód’un tros de terra, cremant tota la
capa vegetal (arbres, arbustos i herbes), permetia convertir el
bosc en un camp de conreu, on les cendres produïdes per la crema
servien com a adob. L'artiga és el tros de terra, oberta dins del
bosc, resultant.
El cultiu més o menys llarg d’aquests camps artigats donava
dret a considerar-los de propietat. Era una aprisió, l'ocupació d'una terra
erma i que no té cap propietari per tal de cultivar-la. Era una manera
d’adquirir la propietat que es va donar molt durant l’alta edat mitjana, especialment
entre els segles VIII i X. Grans superfícies de terres sense
propietari foren «aprisionades» i «artigades» per colons que hi arribaven amb
l'esperança d'esdevenir-ne propietaris, demostrant posteriorment els fets per
tal d'obtenir la confirmació règia o comtal a fi de tenir major fermesa legal i
posseir la terra en «franc alou», del que havien de pagar el delme. Els
juristes medievals assenyalaven que l'aloer no tenia altre senyor superior sinó
Déu
L'alou era el règim
de propietat de béns immobles, de l'edat medieval, on el propietari (l'aloer)
tenia el domini complet, absolut i lliure sobre les terres, és a dir, tant
el domini directe (la propietat), com el domini útil (el
dret d'ús). Era el concepte antagònic de l'emfiteusi o propietat
feudal, on el domini útil (o dret d'ús) d'un feu se cedia a un
noble vassall, qui havia de pagar un «cens» o servir-lo personalment a
canvi del dret d'ús.
Resulta, doncs, paradoxal trobar en ple segle XIX, una sèrie d'articles periodístics de Vallfogona de Ripollès que parlint de “traurer artiga”.
El fets son explicats en dues cartes, signada la primera amb les inicials
E.I., publicades a El Taga el 26 de
novembre de 1886 i 19 de desembre de
1886; i en dues cartes publicades el 2 i 29 de gener de 1887 al
setmanari de Vic La Veu del Montserrat,
el periòdic liderat per el canonge Jaume Collell.
El remitent de les dues cartes del periòdic de Vic és un tal
F. X. C., que sembla tenir certs coneixements històrics i jurídics, i un
posicionament atemperat, crític amb les falses alegries, però alhora a favor
del dret reconegut.
Salt del torrent de la Masiva (Vallfogona). FotoJordi Freixa Sala.
Els fets varen començar, segons aquest informant, a “principi
de la tardó passada [tardor de 1886], uns 120 vehins de esta anaren
á traurer artiga, com si prenguessen
possessió d'uns monts del terme coneguts ab los noms de
Masica,
Angelats,
Plafalgás y
Llastanosa, que tots son erms y bosquejats, y que quasi forman tot
lo terme de la mateixa”.
Estem davant un transplant d’una sistemàtica medieval al
segle XIX, a Vallfogona.
La primera de les cartes que es comenta els fets, la tenim en el periòdic
ripollès El Taga (núm. 4. Ripoll, 28
de novembre de 1886. Pàg.: 15), que explica el següent:
"Vallfogona 24 Noviembre de 1886.
Sr. Director del periódico El Taga
Muy señor mío:
La presente sirve para manifestarle como hoy se
han marchado los dos peritos que han venido de Ripoll para averiguar los supuestos
daños ocasionados en unos terrenos que unos dicen son del común y otros dicen
son de propiedad particular. Lo que es verdad, es que a pesar de los peritos y
de la denuncia criminal que se ha hecho, siguen sin embargo no obstante
trabajando los del pueblo en aquellos terrenos estando seguros de que son unos
terrenos que regaló al común, el señor Duque de Hijar, conde del Pinós y de
Vallfogona.
Es mas que casi seguro que los dos peritos no habrán
podido ponerse de común acuerdo, nadie les ha visto disputar y hasta se asegura
que por la noche jugaban un rato á la manilla de rectó y vicari, pero es lo cierto que hoy el uno se ha ido por San Pedro y el otro
por San Pablo. Algo debe de haber pasado cuando vinieron juntos y se han ido
separados; el uno de los peritos ya es conocido, es el señor Sadurní, y el otro
no y no me acuerdo como se llama, es un nombre que parece diga Colla, Polla, ó
cosa que se le parece.
… Y sin más por hoy se repite de V. affmo y S.S.q.b.s.m.
E. I”
La carta ens col·loca davant un fets dels que no tenim els
antecedents. En una carta posterior tindrem informació més detallada del fets.
El Taga (Núm.: 7. Ripoll, 19 de desembre de 1886. Pàg.: 27):
Vallfogona, 19 diciembre de 1886
Sr. director del periódico El Taga
Muy sr. mío: No son muchas las cosas que tengo que
decirle a pesar de haberse pasado tres semanas desde la última que le envié. Yo
no sé lo que pasa aquí con su corresponsal; pero lo que hay yo medio se lo
puedo apuntar; lo más positivo es que me ha dicho un muchacho que va a la
barbería, es que si algún suscritor hay
en este pueblo, es porque ha hecho amistades directas con V. y que por consiguiente
desde luego se los remite por correo directo.
En cuanto a lo que se refiere a la cuestión de
este pueblo y que fue la causa de que vinieran los peritos de Ripoll, pudo
decirle con mucha reserva (1) que sé, que han sido llamados a declarar a
Puigcerdá muchos de los artigaires y por más que quieran hacer ver que no les
importa, sé por muy buen parte que dentro de las familias pasan disgustos de
mucha consideración y no están ya tan exaltados com en un principio.
Y como nada mas importante tengo que comunicarle
por hoy, aguardaré a escribirle cuando ocurra algun acontecimiento notable.
No estem pas davant una qüestió veïnal poc important. En ple
segle XIX, estem parlant de “artigar”, utilitzant una terminologia que no
sembla de l’època.
El primer dels escrits publicats a La Veu del Montserrat (Any X. Núm. 2. Dissapte, 8 de gener de 1887.
Pàg.: 15), que es informa de l’actuació vallfogonina d’”artigar” en ple segle
XIX, és el següent:
Alfonso de Silva y Campbell (Bayona, 14 d’agost de 1848-Madrid, 17 de febrer de 1930), 15è. Duc d’Hijar
CORRESPONDENCIA.
Sr. Director de LA VEU
DEL MONTSERRAT.
Vallfogona, 2 Janer de
1887.
Molt senyor y amich
meu: Es certament curiós l'assumpto que temps ha preocupa als habitants d'esta
vila de Vallfogona y comarca; pero en ninguna ocasió s'havia prés tant pe'l
fort com al present, y vaig á parlarne, sens ánimo de prejutjar, la qüestió havent
vist que en La Veu del Montserrat s'hi feya alguna referencia. Al principi de
la tardó passada [tardor de 1886], uns 120 vehins de esta anaren á traurer
artiga, com si prenguessen possessió d'uns monts del terme coneguts ab los noms
de Masica, Angelats, Plafalgás y Llastanosa, que tots son erms y bosquejats, y
que quasi forman tot lo terme de la mateixa: essent al present baix la procura
del Sr. Coromines vehi de molts anys també de la mateixa, y essent propietari verdader
ó aparent, la pubilla de D. Francisco Pich. Y com es de pensar, foren demanats
dias passats, per lo Jutje d'est Partit (Puigcerdá) á declarar 25 de estos artigayres,
los quals luego tornaren tots contents (puix son pobrets y alegrets), perque's
creuen triomfar y tornar disfrutar de sos antichs drets. Veli aqui, donchs, lo
que pretenen'ls nostres bons habitants: usar dels drets que de temps
immemorial disfrutavan sobre dits monts, y probar que'l Duch de Hijar, que
se'ls vengué á D. Bonaventura Pich, avi de la pubilla vivent, no gosava de títol
algun de propietat particular independent del títol feudal y Senyorial; y per
consegüent, fer que's decidexi si estos son duenyos de estas quatre grans
porcions de terreno que s'anomenan heretats, y si per lo mateix tenen, en quant
á las mateixas, lo dret de impedir sa roturació, de ecsigir prestacions pels
terrenos d'ellas que's roturen, y finalment, de impedir lo lliure aprofitament
dels pasts y boschs de las quatre sobreditas porcions de terreno.
Los possehidors
antecessors á la actual pubilla, fundaban llurs drets de propietat independent
del dret de Senyoriu jurisdiccional, en un plet no resolt, sobre varios
documents, que los mes irrefragables creyan ells ser los següents: Quels Duchs
del castell de Milany, havian tingut la possessió de concedir á qui volian las
llicencias de rompuda de las terras de Masica, Angelats, Llastanosa y
Plafalgás; posant al mateix temps las condicions que bé'ls semblés com
correspon als duenyos y propietaris absoluts; y que sempre que'ls Duchs
concedissen permís pera rompre ditas terras, limitavan lo temps y mediant una
prestació de una porció mes ó menys grossa dels fruyts, segons se tractava.
Altre document
presentat pe'l Duch d'Hijar, y consisteix en la venda feta per Donya Silvia,
comtesa d' Ampurias, á Dalmau de
Palaciolo (Palou) en mil dos cents vuytanta, la qual venda s'estenia al
castell de Milany, Llaers, Puigmal y la vall de Vallfogona, quasi ab los
mateixos termes; pero concretantse á lo pertanyent á esta última, se va fer ab
estos termes: «Te venem nostra vall de Vallfogona ab los masovers, masoverias y
casas construhidas y per construhir, y ab las terras de conreu y hortas y elaboracions
de pá y de vi, y ab tots los arbres de diferentes classes y ab los molins y
molas, colomars, prats y boschs, rebrolls, fusterias, herbassars, ayguas,
fonts, torrents, monts, collets, planúrias, terras, devesas, cassa, amprius ab
tots sos usos y drets, y ab sas entradas y surtidas, pertenencias y possessions
en las terras de oonreu y erm, y ab los censos y agraris, y usansas, y tots los
milloraments de las terras, y ab los homes y donas de totas las masoverias y de
la vall que habiten allí y en qualsevol altra part, y ab las redempcions dels
mateixos, y ab los serveys y prohibicions, establiments á gust, firmas per rahó
de domini directe, y altres firmas, drets de regalia y de no regalia, y ab los
drets establerts de batuda, tragí, tránsit; obras ab exercit y caballería y ab
la pau y la guerra que tu y'ls teus de la Vall, y ab los homes de la Vall,
fésseu y poguesseu fer perpétuament, y ab los feus de soldats y gent de á peu,
y ab los homenatjes de soldats y homes y ab las prestacions personals y
jurisdiccionals civils y criminals, y ab las exorquia é intestia, etc., etc.,
y ab obligació y precepte de sortir al só y corneta.» Tals son, los termes
expressats en dita venda; no obstant, diuen, que la mateixa Comtesa, confessa que tot quant
tenia en Vallfogona ho tenia en feu per lo Monastir de Sant Joan (Abadessas), á
excepció de las paus y tréguas, jurisdicció y mer imperi que diu tenirlos en
feu per lo Senyor Rey.
Veli aquí, donchs, los
documents sobre que's fundan los successors del Duch d'Hijar, ó millor sé fundavan,
per probar llur dret de propietat particular independent del de feudal. No n'he
vist d'altres de major importancia que estos, y per lo tant me sembla que esta
complicada qüestió, versará molt en examinar dits documents. Un altre dia, si á
Deu plau, procuraré notificarli los altres que han presentat ó molt prompte
presentarán los habitants d'est terme, per probar llurs drets sobre las
expressats monts, en contra dels llurs contrincants.— F. X. C.
D’aquesta primera carta de F. X. C. cal destacar-ne alguns
elements.
El conflicte va iniciar-se quan la tardor de 1886 (abans del 24 de novembre) uns 150 veïns de Vallfogona “anaren á traurer artiga, com si prenguessin possessió d'uns monts del
terme”.
La utilització de la terminologia medieval d’artigar
demostra que estem davant un acció molt conscient, amb referències al costumari
local.
Un Tercer element és que el terrenys es discussió s’estenen
tots a la vessant nord de la serra de Santa Magdalena de Cambrils: Plafalgars, Masica, Angelats i Llastanosa.
El quart element ha registrar és que els Duch de Hijar,
s’havien venuts aquestes propietats (a finals del segle XVIII o començaments
del segle XIX) a Bonaventura Pich, avi de la pubilla vivent, la pubilla de D.
Francisco Pich [que sabem per altre documentació que es deia Paula Campmany] i
que el procurador de la propietat era el vallfogoní Corominas.
El segon dels escrits publicats a La Veu del Montserrat (Any X. Núm. 5. Vic, dissabte, 29 de gener de
1887. Pàg.: 39), ens ofereix un seguit de documents molt interessant:
Vista parcial de La Veu del Montserrat (Any X. Núm. 5. Vic, dissabte, 29 de gener de 1887. Pàg.: 39)
CORRESPONDENCIA.
Sr. Director de LA VEU
DEL MONTSERRAT.
Vallfogona, 18 de
Janer de 1887.
Molt senyor y amich
meu: Conforme li vaig dir l'altre dia que procuraria notiticarli los documents
sobre que's funda lo terme de Vallfogona, per probar llurs drets respecte dels
monts coneguts ab los noms de Masica, Angelats, Plafalgás y Llastanosa, he pogut
saber que son cinch y molt antichs (quasi podriam dir corm la qüestió), los
quals obran en la Excma. Audiencia y en lo procés no resolt encara, entre part
dels habitants del terme, D. Paula Campmany, D. Francisco Pich y marmessors del
Duch d'Hijar.
Data, lo primer, del
nou de las calendas de Setembre del any mil doscents vuyt [1208]
, y consisteix
en una llicencia donada per D. Pere Rey d'Aragó á la Comtesa d'Ampurias pera
que reptés, y en quant fos necessari, prengués á la forsa lo castell de Milany
ab tots sos feus y pertinencias.
Es, lo segon, del any
mil doscents vuitanta [1280], y consisteix en una aprobació otorgada per lo Rey
á la venda que del castell de Milany feu la Comtesa d'Ampurias á Dalmau de
Palou, y en la que observa que, respecte al castell, sols fou venguda la sala ó
estada, es á dir, l'edifici; y respecte al terme de Vallfogona, sols la pau y
la trégua, lo mer imperi y la jurisdicció.
Lo tercer, es del any mil cinchcents vuyt [1508], y
consisteix en una investidura otorgada pe'l batlle general en nom de S. M. á D.
Juana Estafania de Pinós, Vescomtesa d'illa y de Canet, en virtut de la qual,
esta confessá tenir en feu honrós per S. M., lo castell de Milany, la sala ó
estada del mateix, las paus y las tréguas, la jurisdicció y lo mer imperi d'est
mont de Milany, de Llaers, Puigmal y de la vall de Vallfogona.
Lo quart, es del any
mil siscents setanta set [1677], y consisteix en una investidura otorgada pe'l
batlle general en nom de S. M., á favor de D. Jaume Fernando d'Ixar, en los
mateixos termes de la precedent.
Y lo darrer document,
consisteix en una escriptura en que consta que als divuyt dias del mes de Juliol del any mil trescents trenta cinch [18 de juliol de 1335], D. Ramon
de Milano (Milany) Senyor del castell de Milano y de la vall de Vallfogona,
digué, que atés que sobre las disputas y reclamacions que estava prop á
promourer contra los homes y donas que habitavan dins del terme de dit castell,
per rahó dels pasts, boschs, platjas y ayguas del mateix, quals pasts, boschs
y demés creya que li pertanyien, y que cap dret, ni servitut, ni sisquera
amprius tenian los habitants en ditas cosas; per qual motiu volia privarlos
enterament que las aprofitessen per llurs usos particulars, á menys que li
paguessen certas pensions, tributs y censos; y respecte á que hauria averiguat,
després d'haver ecsigit una plena informació rebuda ab cuydado y molts testimonis
de crédit, que era cert que'ls habitants del terme de dit castell tenian llur
dret de usar son arbitri y . voluntat de dits pasts, boschs, platjas y ayguas per
llurs usos y de llurs bestias, sens obligació de pagar pensió, cens, ni tribut
de cap mena. Per lo tant, y desitjant contribuhir á la prosperitat de dits habitants,
ab la qual treballava per la llur propia, y volent evitar la pérdua de llur
ánima, absolvia y cedia á tots y á cada hú dels habitants del terme del castell
ó que dins del castell se trobessen, presents y futurs, per sempre, totas las
accions, peticions y reclamacions que'ls pogués fer per rahó de ditas cosas,
com també de tota pensió, tribut ó cens que's dignés competirli y que pogués
cobrar dels mateixos, los quals se poden valdrer lliurement de ditas cosas,
etc., etc.
Per esta escriptura's
veu que'l plet que avuy s'ha promogut, es la mateixa qüestió que ja ecsistia
desde'l primitiu temps fel feudalisme, entre'l Senyor y'ls vehins de
Vallfogona; y tot fa, que pot durar molt. No obstant, los mes entussiasmats per
la qüestió, diuen que est plet (si'l guanyan) portará l'abundancia á
Vallfogona, puix se podria conreuhar moltissim y's produhirian molts bons
elements que ara'ns escassejar; y per consegüent, la prosperitat d'esta antigua
vila, que poch á poch ve á reduhirse á terme insignificant, per falta, al
menys, de terra de conrreu.
Aprofito esta ocasió
per repetirme de V., S. S. S. q. b. s. m.
F. X. C.
Tot el plet el podem trobar referit en una publicació de una
vintena de pàgines, de l’any 1865, titulat Alegación
en defensa del derecho que asiste a D. Ramon Molas y otros vecinos y habitantes
de la villa de San Julian de Vallfogona y su término en el pleito promovido
contra D. Buenaventura Pich y Moy sucesor de D. A. Paula Campmany y D.
Francisco Pich, en el que ha sido citado y forma parte por evicción el egregio
Duque de Hijar, instancia de súplica en la Real sala de 1ª Audiencia de
Barcelona (Barcelona: Hijos de Domenech, 1865)
Cal dir, per concloure el tema, que l’evicció és una situació jurídica que
es caracteritza per la privació total o parcial de una cosa, soferta per
l’adquirent, en virtut de una sentencia judicial,
Assenyalar, finalment, que el 1887 el Duc d’Hijar (quinzé de
la nissaga) era Alfonso de Silva y Campbell (Bayona, 14 d’agost de 1848-Madrid, 17
de febrer de 1930), i que el comtat de Vallfogona va passar als ducs d’Hijar
pel casament de Francisca de Castro-Pinós amb el tercer duc d’Hijar Juan
Francisco Fernández de Híjar († en 1614).
Acaba així tota la informació que he conseguit reunir sobre aquesta
curiosa manifestació del dret d’artigar en ple segle XIX, l’any 1865-1887, a
Vallfogona.
Com vaig dir l'altre
dia, lo castell de Milany, quals ruinas se conservan encara, se trova situat
dins lo terme de Vallfogona; y com ja s'hi observa, antiguament hi havia
Esglesia ab lo titol de Sant Pere de Milany, que era la parroquial ab cementiri
ahont enterravan los cadávres dels vehins de Vallfogona. En el centro d'esta
població hi ha un castell (com avuy anomenan), y era'l palau que s'edificaren
los senyors de Milany. Destruhit com es, s'hi observan encara restos de la
presó ó calabossos, y al sobra d'una finestra, las armas del Duch ab tres
pinyas, com també en l’arch de l'actual Esglesia parroquial hi han grabadas las
pinyas, simbol de la casa d'Hijar.
.jpg)
