Fotografia de Francesc Ubach i Vinyeta.
Biblioteca de Catalunya. Fons Ubach
Francesc d'Assís Ubach i Vinyeta (Tiana, 1843-Barcelona, 1913) fou un escriptor català, que malgrat la seva relativa fama durant la segona meitat del segle XIX i la seva presència sovintejada en els ambients intel·lectuals de Barcelona, no ha gaudit de la fama que podria haver-se intuït. Molt més important foren les seves relacions i presència en el món intel·lectual i polític barceloní.
Ubach forma part del sector més conservador culturalment dels impulsors de la Renaixença catalana. Ha estat considerat un home seguidor dels postulats estètics i lingüístics de Marià Aguiló i Fuster (1825-1897), que basava la seva obra i visió del paper de la llengua catalana en un coneixement de la literatura clàssica catalana i les fonts folklòriques.
Membre d'una família benestant arruïnada, es dedicà, amb no massa fortuna, al comerç.
Va col·laborar de
Lo Gay Saber (1868-1869, 1878-1883), una de les publicacions pioneres de la premsa patriòtica literària de la Renaixença, que va comptar entre els seus col·laboradors noms prestigiosos com Joaquim Rubió i Ors, Teodoro Llorente Olivares, Serafí Pitarra, Marià Aguiló, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer y Joan Maragall I estrangers com Frédéric Mistral.
A
Lo Gay Saber Ubach va escriure dos interessants i importants articles-editorials: «Tot per tots, o lo propi per cada hu» (Any II, núm. XXV. Barcelona, 1 de març de 1869) i «Remoras del catalanisme» (Época II. Any II. Núm. XVI. Barcelona, 15 d’agost de 1879). No estem pas, doncs, davant un membre qualsevol del naixent catalanisme cultural i polític.
Amb els seus amics Àngel Guimerà, Josep Roca i Roca, Francesc Pelagi Briz i Antoni Aulèstia i Pijoan, acompanyat per altres il·lustres personatges com Pere Aldavert i Martorell, Lluís Domènech i Montaner, Francesc Matheu i Fornells, Josep Pella i Forgas i Ramon Picó i Campamar, creà el 1870
La Jove Catalunya, de la que en fou el primer president i vicepresident el 1870.
La Jove Catalunya fou un primer grup obertament catalanista, influït per Giuseppe Mazzini (
Giovine Italia, de 1831), amb alguns impulsos radicals. L’entitat va tenir una curta vida, fins el 1875. El seu òrgan era
La Gramalla, editat per Francesc Pelagi Briz. Tenia uns 50 socis.
La Jove Catalunya és considerada una associació precedent de la Unió Catalanista, unitat política formada a Barcelona el 1891 per la unió de sindicats i associacions catalanistes que es van posar en contacte arran de la resistència contra l'article 15 del codi civil espanyol que atemptava contra el dret civil català. La Unió Catalanista pretenia ser un grup de pressió que aplegués tots els catalanistes, independentment de la seva ideologia.
La Jove Catalunya, inicialment tenia un caràcter exclusivament literari, però no es va poder mantenir al marge del debat polític i això va provocar la seva dissolució el 1875.
Francesc Ubach, d’esperit inquiet, mentre va existir
La Jove Catalunya, fundà l'
Eixam Ortogràfic (1871) i
La Misteriosa (1872).
Entre els anys 1872 i 1879 va dedicar dos poemes a Ripoll: El primer titulat “¡Ripoll!” (datat a la vila el 14 d’agost de 1871) i premiada per l’Asociación Literaria de Gerona, en el seu primer certamen de 1872; i “La portada de Ripoll”, datat a Ripoll el març de 1876, premiada per la mateixa Asociación Literaria de Gerona en el seu certamen de 1879.
Existeix una tercer poema titulat “La restauració de Ripoll” en els fons Francesc Ubach i Vinyeta de la Biblioteca de Catalunya. La transcripció que adjuntem, crec que és la primera vegada que es editada i publicada.
També transcrivim adjunt, una poesia que segons Albert Ubach i Mascaró, el seu fill, “foren escrits per F. Ubach y Vinyeta en els murs del monestir de Ripoll molt abans de llur restauració”. Escrits en el murs? Estem davant un primer
graffiti ripollès?
Alhora que escrivia aquest poemes ripollesos, Ubach participà força assíduament als Jocs Florals de Barcelona, en els quals va assolir el títol de Mestre en Gai Saber el 1874 (el desè dels encapçalats per Víctor Balaguer el 1861), i hi actuà com a mantenidor el 1878 i el 1906, i com a president el 1905.
Ubach va guanyar-se el títol de Mestre en Gai Saber al obtenir tres premis ordinaris als Jocs Florals de Barcelona: l'Englantina d'or (el 1868, amb "Lo darrer Pallars"; el 1872 amb "La jornada del Bruch"; i el 1891 amb "Lo vaixell dels emigrants"); i la Flor Natural (1874, amb "Lo combat de Cadaqués"). No va guanyar mai la Viola d'or i argent.
El 1876 Ubach fou majoral (“majorau”) del felibritge d'Avinyó. Cal recordar que les relacions entre catalans i occitans varen iniciar-se cap el 1865 i 1867, gràcies a les relacions de Frederic Mistral amb l’exiliat Víctor Balaguer. Mistral fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona del 1868. El contacte de Ubach amb el poetes occitans és però molt posterior a aquesta etapa.
Ubach fou membre corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid (1878).
Del 1888 al 1891 també fou president de l'Associació Catalana d'Excursions Científiques (una de les entitats precursores del Centre Excursionista de Catalunya).
El 1888 va ingressar a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb el discurs “Sistemático desvío de los historiadores castellanos respecto a los hombres y a las cosas de las tierras catalanas”, representatiu del catalanisme romàntic de finals del segle XIX.
Va participar en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona l’octubre de 1906.
Publicà poesies líriques, romanços històrics, i teatre. Entre els seus llibres de poesies cal citar
Celísties, aubades i serenes (1866),
Primerenques (1873),
Expansions (1879) i
Vidre volador (1887). Va publicar tres volums del
Romancer catalá: histórich, tradicional y de costums (1877, 1894 i 1914)
Entre la seva obra teatral, obres majoritàriament de caràcter històric i social, cal citar
Los hereus (1868),
Margarida de Prades (1870),
Rialles y ploralles (1873),
Joan Blanques (1880),
Almodis (1880),
La cua del xueta (1881),
Mala herba (1886) i
L'última pena (1897).
En el terreny de l’assaig té l’obra
Teatre català. Apuntacions històriques-crítiques... (1876).
Anàlisi de les obres ripolleses d’Ubach
De les quatre poesies que podem considerar obres ripolleses de Francesc Ubach i Vinyeta, tres d’elles foren escrites, pel que sembla, en el anys anteriors i posteriors (1871 i 1876) a la tercera guerra carlina (1873-1875). I per la datació hem de considerar que fou com a fruït de dos viatges a Ripoll, aleshores un lloc de complicat i d'esforçat accés.
En totes elles sembla molt clara el influx i presència de Josep Maria Pellicer i Pagès. La primera (“¡Ripoll!”) es datada a l’ex-monestir de Ripoll el 14 d’agost de 1871 i la segona (“La portada de Ripoll”) datada el mars de 1876 i dedicada a Josep Maria Pellicer, primer estudiós del portal romànic ripollès. I sols cal, per reblar el clau, veure la publicació dels poemes d’Ubach a dues obres editorials de Pellicer, el mensual
El Ripollès (1880) i en el llibre de 1888
Santa Maria del monasterio de Ripoll, però citat també en la de 1878,
Santa Maria de Ripoll.
El tercer poema, que hem titulat amb el seu primer versos (“Arbre a qu’el fret despulla...”) sembla també escrit pels mateixos anys, “molt abans de llur restauració”, per tant anterior a 1886. Molt segurament fou escrit durant una de les dues estades de que tenim notícia: Agost de 1871 i març de 1876.
El quart poema titulat “La restauració de Ripoll” el podem datar posterior al inici de les obres al monestir de Ripoll per iniciativa episcopal, això vol dir a partir de 1886 i per les referències, al final de les obres, cap a 1893. Malgrat la seva temàtica, no va formar part de la
Corona poètica a Nostra Senyora Santa Maria de Ripoll (Vic: Ramon Anglada y Pujals, 1895), impulsada pel canonge Jaume Collell.
Cal dir que l’obra poètica dedicada a Ripoll per Francesc Ubach i Vinyeta té un to romàntic i reivindicatiu en tots els casos. I un llenguatge ampul·lós i grandiloqüent, declamatori i amb un regust arcaïtzant.
No estem pas davant un poesia que avui tingui un gran reclam, però cal entendre que era molt del gust de l’època. Amb tot no deixa pas de tenir algunes figures poètiques remarcables. Un exemple, seria l’evocació del intent de venda com a pedrera de les restes monumentals del monestir de Ripoll de 1850: “una pedrera cau de xutes y serps”.
En el poema sobre la portada no deixa d’aparèixer el símbol tantes vegades atribuït a mossèn Jacint Verdaguer, però del que fou autor Josep Maria Pellicer i Pagès en la seva obra de 1873. La formulació d’Ubach és “l'arch trionfal que al cristianisme volgué eregir la catalana patria”. Cal recordar que el poema d’Ubach és de 1876 i
Canigó de Verdaguer és de 1885.
Estem, sense cap dubte, davant una mostra interessant de l’obra poètica inspirada a Ripoll, de la que
Corona poètica a Nostra Senyora Santa Maria de Ripoll (1895) n’és un bon exemple encara que fos per inducció, amb la particularitat que amb les obres de Francesc Ubach i Vinyeta, estem bastant anys abans i neixen fruit d’un veritable i personal sentiment.
________
¡Ripoll!
Premi Laurel d’or en el Certámen de 1872 de l’Associació literaria de Gerona.
Josep Maria Pellicer i Pagès va publicar aquest poema en el seu llibre Santa María del monasterio de Ripoll (1888), pàgs.: 277-279. Abans en la seva obra anterior, Santa Maria de Ripoll (1878) cita l’autor i uns versos.
Segons el catàleg dels Fons de Francesc Ubach i Vinyeta de la Biblioteca de Catalunya el poema es datat a ex-monestir de Ripoll, 14 d’agost de 1871.
Ja sóm aquí. Com va lo fill á veure,
Novembre al arribar, lo vas dels pares,
me'm vinch jo al cementir, ab ulls plorosos,
de las glorias capdalts de ma nissaga.
Ayre, Senyor, que lo respir no'm manque,
si á dins fet trossos lo meu cor saltava,
si foll d'indignació l'ira'm desboca
tanteja'l pes de mas brusentas llágrimas.
Lleváus, héroes capdalts; Comtes de ferro,
trencáu, si foreu tals, vostras mortallas,
que mes que Llátzers flagellants mirarvos,
d'aquest trist lloch la soletat m'espanta.
Veniu, guiáume, arreplegáu las cendras
en jorns de dol per mans de borts ventadas;
jo so deis vostres, jo so un fill que torna
y la casa payral troba arrunada!
¿Qué fou del moniment? ¿Quina es la forsa
qu'esgabellá l'inmensa carcanada,
donant en térra ab la grandesa tota
de las valentas, seculars arcadas?
¿Quí ha rabassat las marvellosas joyas,
quin vent s'ha enduyt las colossals estatuas,
quín terratrémol ha esvahit las tombas,
quí ha despenjat los delicats retaulas?
Aras, pinturas, torricons, reliquias,
tot es perdut; tot ho cercám debades ;
tan sóls ne resta un temporal de pedra,
un mar de runas y un padró d'infamia!
No apar sino que un negre estol de furias
per sos muráls hagués fregat sas alas,
y profanat lo moniment al véures,
en térra avergonyit se deixás caure!
Jo'l mir'y'm sembla quan la nit desplega
son róssech de tenebras, la fantasma
que, no cabent en lo fossar dels segles,
las horas compta á son portal sentada.
M'apar en llurs pilans veure una ossera
per feras famolencas descarnada,
y en lo buydor dels finestrals las concas
d'uns ulls que al esperit enamoravan.
Sento en la fosca rodolar las pedras
pél vent que xiula de son lloch tombadas,
y l'óliva xisclar, quan se deixonda
pél fort tarrabastall esparverada.
Y s'alsan los recorts, y prenen forma,
y passan per mos ulls tristas imatges,
cossos sens ombra á qual trepitx sorollan
las llosas del traspól escarbotantse.
Y veig l’Emperador de las llegendas,
son roig mantell y son plomall al ayre;
l’atlétich Comte ton patró y á l'hora
de Catalunya redemptor y pare.
Lo brau marit de la gentil Na Dolça,
espill de cavallers; lo qui portava
las fitas del comtat entre sos braços,
hont roda l'Ebre sa corrent de plata.
Rodolf; ton primé'abat; aquell que'l ferro
partía al brant de sa potenta espasa;
Pallars, Rocabertís, guerrers y monjos,
mártirs y sants y trovadors y damas.
Y tots, planyentse en funeral silenci
la testa al pit ab sentiment acalan,
fins que'ls allunya l'infernal botzina
del Comte Arnau que pèl Frezer devalla!
Recorts, recorts tan sóls, débil estela
que cada dia va minvant son rastre,
celístia de la nit, confosa idéa
que guarda l'orfe dels patons del pare.
Debades lo desitx ab veu conmosa
las gestas del passat aquí demana,
y'ls ulls fituran per'llegí'en la pedra
dictats que un dia hi consigna l'escarpra.
Per un forat de la trencada volta
tan sóls la lluna un de sos raigs devalla,
mostrantne l'eura que als pilans s'aferra
y'ls murs descarna ab sas arrels furgantas.
Mentres del cor los debatechs recompta
L’eco perdut que pèls racons s'amaga,
y al moure jo lo peu per las ruinas
murmura queixas escarnint petjadas.
Y demá ni'l recort, demá ni l'eco,
demá Ripoll demanaréu debades!
un mar d'espigas rublirá la terra
y estendrá l'olivera aquí sas brancas.
Cantant tal volta l'Comte Arnau, remoga
rústech pagés despulles venerables,
y dintre l'sol osque un pilar la rella,
quan ell recorde de Ripoll las faulas.
Demá, si d'aquets héroes que aquí jauhen,
si d'est temple esfondrat algú li parla,
incrédul se'n riurá duptant que un dia
tingues fills de tal lley la mare patria.
Mes, sens conéixels, si la patria crida
l’ajuda de sos filis, punyará l'arma,
y héroe será, puix bullirá en sas venas
dels héroes de Ripoll l'ardenta sava!
_____
La portalada de Ripoll
Asociación Literaria de Gerona. Certámen de 1879.
“Adjudicóse el premio de un LIRIO DE PLATA, ofrenda de la Asocia¬ción literaria, á D. Francisco Ubach y Vinyeta, por su composición La Portada de Ripoll (número V), que leyó por encargo del autor el Sr. D. Enrique Claudio Girbal".
Cal dir que més enllà de la dedicatòria a Josep Maria Pellicer i Pagès de l’inici, al final del poema s’indica que fou escrit a “Ripoll Mars 1876”.
Aquest poema fou publicat per El Ripollès (Març de 1888). Número 1, en la “Sección literaria”:
“No sabríamos inaugurar más dignamente esta sección como dando á conocer á nuestros lectores la bellísima poesía del Sr. D. Francisco Ubach y Vinyeta, acerca nuestro magestuoso arco triunfal al Cristianismo, levantado á principios del siglo XI, único en su clase en los fastos de la arquitectura romano bizantina secundaria. El Jurado de la Asociación literaria de Gerona, al premiar esta composición, motivó su fallo con estas notables palabras: Premio de un lirio de plata, ofrenda de la Asociación literaria, al autor de la más inspirada poesía lírica. Como de costumbre, este ha sido el premio más disputado, presentán¬dose con obción al mismo setenta y cinco poesías. El Jurado se ha creído en el deber de concederlo á la composición que tiene por título: LA PORTADA DE RIPOLL, por la inspiracion, correcto lenguage y sentimiento del asunto que en ella se canta. El Sr. Ubach tuvo la delicadeza de dedicar su poesía á nuestro buen amigo D. José Mª Pellicer y Pagés, quién á su vez había merecido el premio de un escudo de armas de Gerona en el primer Certámen de dicha Asociación (1872), por su monografía, en que se revela por vez primera el significado de los relieves de la Portada. Juzgue ahora el lector por si mismo si la poesía del Sr. Ubach corresponde á la fama del monumento”.
Dedicada por el autor á D. José María Pellicer.
Ianua Coeli.
«Inspiraume, Senyor, digué l’artista
girant al Cel los ulls ab fé cristiana,
y al regirar del libre sant las fullas,
mentre’l tall afinaba á las escarpres;
del sol d'aquell Olimpo hont sempre es dia
seutint batre en son cap l’ardor sagrada,
la forma de las lletras desfigura,
los sants versicles ab calor declama
y en un tauler d'inanimada pedra
hont la materia y 'l no res campavan,
la mà, al impuls del cor, relleva y búyda
símbols, llegendas y trofeus é imatges
que, com espurnas d'una llum dispersa
en un foco pel geni arreplegadas,
mostrantlo als homes, de la vera gloria
un raig los fa arrivar al fons de l’ánima.
Atura'l pas, tú que d' aquesta porta
l’espay indiferent á salvá avansas;
festa enderrera, descubreixte, mira:
del Fiat fins á tú la rassa humana
te surt á rebrer, fent retrets que ‘t diuhen
qui ets, d’hont vens y quina fi se't guarda.
Desde'ls coros angélichs que ab sos himnes
dels elets del Senyor la gloria cantan,
fins ahont lo frè de la eterna condempna
del rebelt esperit encen la rabia,
la bondat suma per la ma del geni
premis y cástichs volgué un jorn mostrarse,
per que al passar d'aquet portal la llinda
pogúes arribar l'home al péu de l’ara,
portant al llabi las divinas notas
d'aquet cántich de pedra sublimada.
Interprétala, donchs, llegeix, descifra…
Lo llenguatge del art es lo llenguatge
que de mons la buydor un jorn omplia
y per rey de tots élls á tú t'alsava;
y aquet llenguatge que los sons ordena,
combina tintas y ab destresa sabia
al granítich penyal tanttost anima,
aquí'ns combida y eloquent’ns parla.
¿Sents lo que diu? Fuíg d'aquét monstre horrible
que desde’l mur amenassant te guayta;
ascolta l’armonia deliciosa
que aquestos instruments fa sigles llansan;
remembra dels profetas las salmódias,
recorda dels apóstols la paraula
y per la escala de Jacob dels génis,
deixa ensajar al esperit las alas.
Ab! No, no es solanment aquesta mole
una fulla por l’art arrebatada
al arbre de la gloria; es l'armonía
d’un cántich celestial que despertava
un dia al geni, que volgué en la pedra
deixarne l’eco á las vinentas rassas.
No es solament de la futura impremta
lo llibre primitiu, hont consignava
lo poble antich sas tradicions volgudas,
sa fé sensera y patriarcals usansas;
Sino L'ARCH TRIONFAL QUE AL CRISTIANISME
VOLGUÉ EREGIR LA CATALANA PATRIA,
PER PERPETUAR SA REDEMPCIó GLORIOSA
AB RIUS DE SANCH EN CENT COMBATS GUANYADA,
quan dava Sants al Cel, furs á las vilas,
Reys als pobles vehins y á Roma Papas.
Perxó pogué lo venturós artista
doná á la gernació de sas estátuas
colcom del sentiment ó de la ideya
que d'aquells homes sorprengué en la cara;
y aixís, si’l vent, al passá entorn sospira
ó ab furia al riu vehí lo torrent salta,
si la sombra inqüieta de las fullas
dels árbres sobre’l mur lo sol fa batre,
tot aquet poble d’esperits y d’homes,
de monstres y d'arcángels, móuse, parla,
lluyta, camina, salmoneja y plora,
y la veritat del pensament espanta;
porque la fé, fent concebí al artista
colcom del que'n lo génessis s'obrava,
deixáli ab lo cisell alsá una punta
del vol, que als homes l’immortal amaga.
Mes ay! aquesta porta tanttost digne
de serho fins d’un cel, fou profanada!
Tot un torrent d’enfellonits Atilas
por ella s’abocá ab bramuls selvatjes,
fent plorá á l’art y avergoyint las fúrias
que'l geni deixá en ella simuladas,
y ara'l just interdicte de la historia
lo que fou temple ab ma de ferro’ns tanca,
nega’l batisme, l'oració rebuja
y als fills desterra del ascon dels pares!
Maymés los ulls, maymés' veurán obrirla,
y tan de-bó no'n mogui'l vent las baldas,
porque si l’eco conseguís coneixe
als hereus dels butxins por lo llenguatge,
qui sab, ay! si del temple llensaría
Jesus als mercaders altra vegada! ...
Por sort demunt la tomba del artista
una pila de sigles hi descansa,
privantli d'anyadir á la sev’obra
un relleu que castigui aquest ultratge.
Dorme en bon' hora, qu’ell no ha vist al ménos
del tresor que’ñs llegá la malauransa!
Dorme en bon hora’l que d'esta obra en premi
por un arch de triunfo al cel entrava
deixant, com un cometa, al seu derrera,
y raig de gloria que ha durat fins ara
y vetllin en sa tomba benvolguda
los que senten lo fret de l’anyoransa,
aquells que cercan, ay! entre las cendres
de la gloria y del art, del foch de patria
lo caliu esmortuit, l’última espurna,
que Déu vulla guardarnos de mals ayres.
Ripoll Mars 1876.
______
Arbre a qu’el fret despulla...
Biblioteca de Catalunya. Fons Francesc Ubach i Vinyeta. D. Caixa 4, poesia 22.
Hi ha una anotació del seu fill Albert Ubach i Mascaró, que indica: “Aquest versos foren escrits per F. Ubach y Vinyeta en els murs del monestir de Ripoll molt abans de llur restauració”.
Arbre a qu’el fret despulla
Floreix en primavera,
Lo papalló treu ales
Del cuch deixant la pell
Tot torna amb nova vida
En la eternal carrera
Molt val lo que amb saó vella
Mil anys après es bell.
______
La restauració de Ripoll
Biblioteca de Catalunya. Fons Francesc Ubach i Vinyeta. C. Caixa 6, poesia 27.
Com s'axamplan del cor altra vegada
les ales, Déu del Cel! Quina glopada
de goig lo ve a omplenar
vehent, lliurat de tota lley de injúries,
al patri monument de les centúries
la testa redreçar!
!Gloria al Sonyor! !Gloria a la má potenta
que aplegant del cadavre la ossementa,
runes padró d'un crim:
massiços, archs y botarells y sostre
de nou en son llooh tot,v bRipoll nos mostra,
potser com may sublím!
Ripoll, nostre Ripoll que una pedrera
cau de xutes y serps, no fa molt era
vergonya del passat;
Ripoll, nostre Ripoll...que a cercâ'ls besos
del sol, torres y murs en l'ayre ha estesos
ab noble magestat.
Sentint afuâ'l glavi fratricida
al cayrell del altar, no a la ferida,
al vil afront calgué
mig segle fà, y de llavors fins suara
entre les runes enfonzant la cara,
alçar-se-n no volgué.
Y axí hauría acabat de agrams y molsa
devall fet pols, si aquella veu tan dolça
que’ls Llatzers torna al mon
cridant-li “axecat", no mogués la runa,
ces pedres venerables d'una en una
bastint de non hont son.
Mes? com la Fè, quina ala nou montanyes,
dexaría'l cimbori en les entanyes
del panteó colgat!...
archs y pilans en triunfe l'axecaren,
los braços de la creu lo coronaren,
Ripoll a sê ha tornat.
Y envolt en lo mantell de la bellesa
ab que‘l Cel vesteix l'art, com sa grandesa
al esperit commou!...
Carreus qu'eran penyal; naus sumptuosee
pêl cisell enriquides, !quant hermoses,
quant imposantes sou!
Baxant de les finestres que'l mur brodan,
en iris despartits raigs de sol rodan
d'un vel l'altar cobrint
y del cisell als colps donant més vida
abachs y capitelis gerda florida
va tot seguit gornint.
Granítiques motllures deis macisos
trencant lo nu: mosaychs en bells tapissos
pêl geni trasformats:
urnes qu'estojan venerables cendres
y corones y llanties, al encendres,
renehs d'astres constelats;
En absis, en cimboris y capelles
en claustros y frontals, de maravelles
com fantasiar-ne més,
si d'imatges, relleus y filigranes,
socols, retaules y tresmols y branes,
tot, tot un tresor es!
Tresor simbolich d'esplendenta gloria
qu'en eix llibre de pedra, avuy sa historia
podèm torna a llegir
en gráfichs mots d'esculptural llenguatge,
com un mirall hont del passat la imatge
tornàs a resplandir.
Mireu-s, mireu-s en ell los qui del pare
en vostres oracions lo nom encare
per sort no heu oblidat;
no hi ha pas goig com de la Patria seure
al vell ascón, y les virtuts retreure
d'aquell que'ns ha engendrat.
Y aquí, aquí es l'ascón de casa nostra.
Al abrich d'aquests murs y d'aquest sostre,
flameja de l'avior
lo foch sagrat que llegarà al pervindre
la fé de deu centuries, per sostindre
deu més lo patri ardor.
Dels qui per fites del Comtat plantaren
les creus de ses espases; dels qui alçaren
camí del immortal
la llengua, lo saber y la cultura...
la patja's troba aquí, la sepultura,
l'hermós arch triomfal.
Fins sembla encara per demunt les lloses
sentir-se de les vestes lusticoses
lo ròssech fregadis,
de bàculs y de llames les conteres
trucar-hi, d'empaliades y senyeres
com si'l domàs cruxís
Y si l'ombra ja no, d'aquella noble
pléyade insigne, que'l bon Déu d'un poble
soca y arrel va fê,
encara l'esperit entorn s’agita
y los batechs del cor nos precipita
quelcom de son alè.
Quelcom d'aquell alè que una altra volta
aplegant los carreus, pilans y volta
refà del monument:
que a veure quin més val los pobles crida
y, testimonis tots, la fè de vida
de Catalunya estén.
Alè de Pirineu, tramontanada
que arrabassant la fosca nubolada
tórna’ns lo sol mostrà,
y nova brahó al cor al infiltrar-nos,
del goig que l’ompla a dojo fa esbravar-nos
cridant soch catalá!
Y si hi han catalans, bé té de haver-hi
Catalunya també. ?Qui ha de poder-hi
contra son dret de ser
si creu, si vol, si estima y si treballa,
si té esma per flor troços la mostalla
de tot jou foraster!
Oh si, encara hi ha Patria, Deu nos valga,
forta, creyent!...Sens que rendir li calga
devant ningú'l genoll,
lliure y honrada, com fà sigles era;
axi es avuy y ser llarch temps espera,
qu'encara hi ha Ripoll!
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
+(Large).JPG)
+(Large).JPG)
